M’apassionen les nits electorals tant o més del que m’apassiona el festival d’Eurovisió o un Sálvame Deluxe amb “salseo” del bo. M’encanta el vall de conjectures, de favorits, de correveidiles i d’estudis demoscòpics frustrats –sempre penso si no seria millor convocar alguna pitonissa que seria més divertit i més barat-; de les fórmules utilitzades pels tertulians per a no mullar-se fins que comencen a sortir les primeres dades tot i traspuar un “color” determinat, dels anàlisis generalistes del que és la dreta i l’esquerra, i del que són els extrems d’aquestes, de com voten determinats sectors de la població i de com es pot “castigar” a través de la subjectiva interpretació de les dades que decanten la balança plebiscitària d’una banda o altre.
Llegeixo als diaris digitals que un 58 per cent, més o menys, dels votants andalusos han votat en les eleccions d’aquest passat diumenge. M’he passat tota la setmana escoltant que potser l’onada de calor faria que no anés gaire gent a votar i el de sempre: que la dreta sempre es mobilitza i l’esquerra viu en el desànim. I penso que és fàcil que aquest anàlisi es correspongui amb la realitat, perquè viure, en tota la rotunditat de la paraula, no sent sinó necessitant ser d’esquerres o de dretes, acostuma a inferir-se a partir de paisatges molt diferents.
Les generalitzacions són antipàtiques, igual que ho són els estereotips, però posats a fer un exercici d’imaginar-nos a un votant d’esquerres o de dretes convocats aquest passat diumenge i amb permís de tota la borsa de tertulians aferrats a les cadires d’or que ocupen, de manera gratuïta un servidor s’atreveix a imaginar com els diferents paratges i situacions, podrien condicionar un vot d’esquerres o de dretes. Així, coincidireu amb mi que no es el mateix un:
-“Niña, este fin de semana nos quedamos y no vamos a la casa de la playa. He quedado con Pepe… el concejal de comercio… a ver si me explica como hay que hacer para lo de la parcela del nuevo polígono y así ya le pongo en contacto con Paco de la gestoría y que se entiendan con el papeleo… podríamos ir al Gambón Rojo y nos comemos una buena mariscada… y el domingo si quieres vamos a Casa Paco después de ir a votar ¿eh? que ya tengo las papeletas preparadas”
que un:
-“Niño, mañana nos levantamos temprano, hago un par de bocatas y a la 10 nos plantamos en la playa, que llevo tres fines de semana doblando turno y la única luz que veo es la de los fluorescentes de la planta…¡que no, que necesito tumbarme al sol! y olvidarme de todo… a la vuelta, si nos da tiempo de llegar, nos acercamos a votar y si no… total, espérate que mañana no digan que hay que recortar presupuesto y nos echan a la calle que ya están diciendo que igual tenemos que volver a cerrar plantas”.
Un anàlisis simplista del resultat de les eleccions andaluses passaria pel tamís de la il·lusió i del clixé de la necessitat d’aquesta per a tots els votants d’esquerra. Però potser ja no es tracta d’il·lusionar, sinó d’aquesta permanent sensació que ens atrapa; de tenir la sensació de que tot i respirar, no deixem d’estar ofegats.
Hi ha una frase de Juan Rulfo que diu: ¿La ilusión? Eso cuesta caro. A mí me costó vivir más de lo debido. Doncs això.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari