[Toni Marcilla] En un contenidor de Suez

No Comment

A casa meva estem esparverats amb el tema del vaixell (vaixell dels pebrots, si em permeteu) que, semblaria, ha decidit fer una maniobra impossible perquè no puguin passar més vaixells pel canal de Suez. La meva filla diu que la mida de l’Ever Given és com el que representarien dos Bernabéu i que “s’ha parat el món amb tot això”. La sento de fons i no puc evitar posar els ulls en blanc; i em ve a preguntar a la cuina (la meva personal “reserva de Sigean” a Can Marcilla-Jiménez) que si jo sé que encara existeixen els pirates. Li dic que si ha vist la peli “Capità Phillips” d’en Tom Hanks i noto sorpresa de que jo la conegui, perquè ella acaba de descobrir que existeix a l’oracle del seu mòbil. La meva dona (utilitzaré aquesta expressió encara que no m’agradi; el darrer cop vaig utilitzar “la dona que mana a casa meva” i… no li va agradar gaire) em diu que som una mica “tontos” de comprar coses de l’altre punta del món, tenint-les aquí mateix; que ja sap que és un comentari del tot reduccionista, però que ens omplim la boca de comerç de proximitat i de Km. 0 i…

Fa una mica de vertigen saber que el 12% del comerç global passa per allà, o que el transport marítim acapari el 70-80% del comerç mundial. Em sorprèn llegir al diari que no és estrany que un vaixell embarranqui a Suez; que és quelcom que passa totes les setmanes. És estrany, doncs, que es trigui tant a resoldre aquest problema quan es tenen els mitjans i l’experiència per fer-ho, com assenyala algun cap d’operacions marítimes.

Al diari del diumenge, em topo amb la història del conflicte entre Israel, el Regne Unit i França que, al 1956, envaïren Egipte per recuperar el control d’un canal de Suez, que havia nacionalitzat el govern de Gamar Abdel Nasser. Durant el conflicte, Egipte va bloquejar el canal amb 46 vaixells enfonsats en les seves aigües. Això va portar a replantejar rutes, augmentar temps d’entrega i costos de transport. Algú que tenia una flota per transportar petroli saudí, però que estava vetat pels Estats Units, va veure la seva oportunitat per treure els seus vaixells i, els “fletes” (nolis en català, sí, però sento que… segur que s’entén millor “fletes”) van passar de 4 dòlars per tona i milla a 60. En sis mesos, l’Aristóteles Onassis, l’armador en qüestió, va aconseguir uns beneficis d’entre 70 i 80 milions de dòlars.

La cara B de la “tragèdia”, inevitablement, sempre comptarà amb algú que en treu rendiment. El número d’actes de pirateria contra vaixells va pujar un 20% al 2020, segons indica l’Oficina Marítima Internacional (OMI). En total, es van registrar 195 actes de pirateria i robatoris a mà armada, enfront dels 162 comptabilitzades al 2019. Em pregunto si no resultarà que per por a escollir una altra ruta controlada per pirates, finalment, ens hem topat amb un altre de pitjor. Si no serà que les circumstàncies han afavorit l’aparició d’un nou bucaner; de més mesquí si escau, que s’acosta al sol que més escalfa, amb la desgràcia aliena.

I si el pirata és aquella persona que navega sense autorització i que es dedica a assaltar vaixells a alta mar i robar-los, també ho és la persona que s’aprofita de la feina dels altres. La “moralina” és fàcil arribats aquí. I ara, em quedaria rodó, parlar de que això és fugir del foc i caure en les brases; i de que, en definitiva, passa que per fugir d’uns “pirates” que assalten vaixells, resulta que ens donen empara altres, també “pirates”, per robar-nos les butxaques aprofitant l’avinentesa; tot traient un benefici de disparar els preus del transport marítim i, en conseqüència, de tots els béns de qualsevol classe emprats en la producció d’altres béns que puguin estar dins d’algun dels vaixells que, ara mateix, resten a l’espera que l’Even Given desencalli el canal de Suez.

I de que si en la fabricació d’un producte, necessitem components que es produeixen en 23 països diferents, potser sí que és l’hora de començar a interessar-nos per una altra manera de fer. Una que pugui corregir les desigualtats en les relacions comercials internacionals, que promogui alternatives de consum més respectuoses i que posi també la mirada en l’origen local.

Però ho dic amb la boca petita, perquè fa dies que no trobo una corretja per al meu rellotge de polsera i resulta que, quan al final la trobo en una de les joieries del meu barri, em demanen 17 €… per una corretja d’un rellotge que em va costar 20 €. I, furtivament, m’he vist demanant un de nou, de rellotge vull dir, a amazon per 15 €; perquè “total, preu per preu, em compro un de nou”, però… coses del Karma, avui he rebut un missatge que em confirma que la meva comanda, es demorarà uns dies més. I penso si no serà el meu rellotge, el que estigui fent sonar l’alarma, en un contenidor d’un vaixell del canal de Suez.

Toni Marcilla
Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75