No deixa de ser curiosa la capacitat que té l’ésser humà per saber-ne de tot sense, en realitat, saber-ne res. Passem de saber quina és la millor mascareta per protegir-se en una pandèmia a situar Afganistan en un mapa o a parlar de l’activitat eruptiva de caràcter strombolià d’un volcà, com si no hi hagués un demà.
I és que, crec jo, tenim tanta necessitat d’omplir els silencis que es puguin generar en qualsevol conversa, que ens veiem abocats al pitjor dels analfabetismes. El que s’amaga rere la demagògia de “cunyao” de la que acostumem a tibar i que cada cop, em sembla, més ho impregna tot, és aquesta mena d’ansietat maldestra per participar, per estar al suposat mateix nivell de l’interlocutor, per no semblar idiota (sobretot! no fos cas) dins d’una conversa improvisada en la que, possiblement més d’un cop i simplement, no disposem d’arguments o coneixements suficients per participar-hi. Passa llavors que, en comptes d’inhibir-nos amb humilitat, apugem els nostres arguments a la càtedra de l’absurd.
Segurament, aquella figura a qui tota la vida hem conegut com a “enteradillo”, aquell qui presumeix de saber més que ningú, de conèixer moltes coses inclús les que no coneix, ha esdevingut en un nou format ara que toca, semblaria, protegir la desinformació. Així, hem aconseguir traslladar la nostra “tertulieta” de cafè elevant-la a l’escenari de la informació “veritable”, pretesament majúscula, que ens ofereixen els canals d’informació generalistes.
L´enteradillo o mestretites, és el personatge que saps hauràs d’aguantar a la reunió de l’escala de l’edifici on vius, potser un o dos cops a l’any. La qüestió, ara, és que ja no cal esperar a trobar-te’l a la cita. Només cal encendre una pantalla per adonar-te que la informació que consumim està plena de mestretites, de setciències que parlen de pandèmies, volcans o talibans igual que de política, pollastres al forn o factures de la llum.
Setciències que en algun moment, m’agradaria pensar, van ser contractats per ser especialistes de quelcom o saber-ne molt d’alguna cosa i que s’han mimetitzat amb aquest caràcter infantilitzador que ens ofereixen els mitjans per abordar qualsevol causa amb arguments propis dels Teletubbies.
Potser també és la necessitat d’omplir els nostres silencis, de no escoltar-nos a nosaltres mateixos, la que ens entrega a omplir el cervell d’estupideses davant d’una pantalla que ja ha après (millor que nosaltres) quines són les nostres carències i quines les nostres preferències, oferint-nos un nodrit menú d’inutilitats informatives que puguin omplir tots els silencis a què ens puguem enfrontar un dia més.
Deia en un article que llegia aquest diumenge la Patricia Fernández Martín, psicòloga clínica, que escoltar no és fàcil, però que podem aprendre a fer-ho millor. Ho deia, reflexionant sobre com actuem quan parlem amb algú que ens importa i que ens diu que no es troba bé i el nostre “sentit comú” ens diu que hem d’animar-lo; acostumem a fer-ho amb un arsenal de frases buides que no aporten res, perquè no sabem com ajudar-lo, perquè ningú no ens ha ensenyat com fer-ho.
Dissabte a la nit passo de la Sexta Noche, al FAQS i al Sálvame de Luxe fins que em canso o m’acabo la copa de vi, sense poder distingir si una cosa és millor que l’altre. No és un argument simplista, és la constatació de què en “en todas partes cuecen habas” que deia la meva àvia, i de què la invasió dels “enteradillos” és una endèmia; un procés patològic que malauradament, no sembla sigui estacionari i del qual, igual fins i tot qui us escriu en forma part… ves a saber si no seré un setciències més, que diu molt i no sap de res.
Potser és per això que penso que, igual, és hora de mirar el silenci d’una altre manera i de veure´l com un espai que no té perquè omplir-se, menys encara si ho ha de fer de morralla. Com si fos un regal pels altres o per a nosaltres mateixos. Potser serà el moment de deixar que parlin els altres sense entrar en una pugna per esdevenir més que l’altre. Com era allò? …qui parla és esclau de les seves paraules, però qui calla és senyor del seu silenci… Doncs això.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari