Els que hem estudiat en una escola religiosa, sabem que hi ha alguna cosa més darrere d’uns dies festius anomenats “Setmana Santa”. Els abnegats pares Salesians (poseu-hi aquí la congregació que més us agradi) de l’escola on jo estudiava, obrien el període posterior a la pagana festa del Carnestoltes, anunciant la Quaresma amb el tret de sortida del dimecres de cendra. Quaranta dies de preparació, de reflexió, de dejú i d’oració per penedir-nos dels nostres “pecats” i canviar per tal de ser “millors”, és any rere any la pretensió. Quaranta dies per recordar els quaranta que Jesús va restar al desert, abans de la seva missió pública. Els de màrqueting del Vaticà bé ho podrien oferir com una dieta detox; igual els funcionava millor, vés a saber.
No fa gaire, el dimecres de cendra assenyalava un temps de penitència que dictava com havien de ser els menjars, la diversió o fer diari. El dejú i l’abstinència s’havien de complir sine qua non si no es volia cometre un pecat mortal. Però, com en gairebé tot en aquest món, sempre hi ha alguna manera, alguna drecera, per saltar-se el precepte sense caure en perill de desobeir la norma. La Bula de la Santa Creuada apareix com una dispensa que, fins a l’any 1966, abans del Concili Vaticà II, permetia deslliurar-se dels rigors penitencials del dejú i la vigília a canvi d’una… almoina. El preu d’entre cinquanta cèntims i deu pessetes, depenia del nivell econòmic; acostumava a ser venuda pel rector de la parròquia i constituïa un indicador d’estatus social, a partir de l’ostentació d’aquesta. El Concili Vaticà II va suavitzar les normes del dejú i l’abstinència i, el mateix any, la Conferència Episcopal anuncià la desaparició definitiva de la Bula de la Santa Creuada, renunciant a uns ingressos que alguns calculen havien arribat a significar 96 milions de les antigues pessetes.
Les religions han tingut un pes important en l’establiment de codis morals. Suposo que tot es redueix a això, a tenir l’autoritat suficient per a ser el primer a establir una norma. La moral parteix de les tradicions i valors del context en el qual participem; sorgint quan l’home deixa de banda la seva naturalesa purament natural i adquireix una de caràcter social, quan forma part d’una col·lectivitat. I és en funció de la convivència i de les relacions interpersonals que neix la regulació pròpia del comportament moral. Així la moral, en el sistema social, es converteix en un paràmetre de judici per a l’avaluació de les accions i fets observables de les persones que pertanyen a una comunitat, establint uns límits acceptables de comportament. A partir de la convivència i el context, la moral es fonamenta en les relacions d’intersubjectivitat, d’alteritat, on es reconeix l’existència real de l’altre com a ésser en la societat, valorant la seva diferència, però reconeixent la seva igualtat, drets, deures, humanitat, dignitat… I si de la moral en fem doctrina, tenim un “dos per un”, tot el que caldria per arrodonir l’aspiració a una… exemplaritat terrenal?
El Bisbe d’Orihuela-Alicante, el de Tenerife i el de Mallorca, han rebut la tan desitjada vacuna de la Covid-19 molt abans que molts dels parroquians a qui els hauria de tocar el torn. Algú d’ells, com el Bisbe de Mallorca i amb l’ajut de mentides, ha intentat fer creure que vivia en una casa sacerdotal (i no a Palau), sostenint el seu engany amb el subterfugi següent: “Para dar ejemplo”, es va atrevir a dir. Un subterfugi, d’altra banda, al que darrerament estem assistint per tot arreu; en molts casos, manllevant l’esperit d’institucions que, malauradament, es veuen obligades a girar el cap, tot reinterpretant la hipocresia de l’egoista acte d’uns, per no tacar un camí de feixuc treball de molts d’altres.
Un dels professors que més vaig admirar a la facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, en Jesús Vilar, especialitzat en Ètica professional en l’acció socioeducativa, entre d’altres, em responia a la pregunta de si algú que s’ha administrat la primera dosi de la vacuna de la Covid-19 utilitzant les seves influències, sense ser grup prioritari, s’havia d’administrar la segona dosi o no, de la següent manera: seria absurd deixar perdre l’efecte de la primera dosi; si es deixa perdre, no haurà servit per a ningú. Una altra cosa és que es posi algun tipus de sanció pel fet de no haver respectat els criteris que, podria ser una possibilitat.
I no puc deixar de preguntar-me si hi ha alguna cosa pitjor que no servir per a ningú o, arribar a la conclusió definitiva de què el “por sus obras los conoceréis (Mt 7,15-20)” és el millor llegat que ens pugui aportar la institució que s’aferra a la Quaresma per a expiar, per purificar, els “nostres” pecats .
O sigui que, i en resum, el tal Bisbe de què parlava que, estableix el codi del dret canònic, ha de ser: insigne por la firmeza de su fe, buenas costumbres, piedad, celo por las almas, sabiduría, prudencia y virtudes humanas, y dotado de las demás cualidades que le hacen apto para ejercer el oficio de que se trata, ni per edat, ni per ser usuari o personal d’una residència, no entrava dins dels perfils prioritaris que marca el protocol de Sanitat i, tot i així… es va vacunar.
I és que, semblaria doncs, que alguns han decidit pagar una Bula a mida, agafant la drecera de la disfressa (qualsevol excusa es bona: l’exemple, l’obligació, l’aprofitament de les “sobres”) tot oblidant l’ètica, la moral, els principis i la mare que els va parir a tots que, lamentablement, segueix esperant a casa que la truquin del CAP per poder treure’s la por del cos, sortir de casa a passejar i petonejar als seus néts com si no hi hagués un demà. Sí, semblaria que alguns es posen “el mundo por montera” i entonen un “sálvese quien pueda” establint un personal i humiliant quid pro quo; substituint una cosa per l’altre: canviant l’ètica, el comportament correcte, pel menyspreu absolut del que es pressuposa que representen. Quan de la moral es fa una professió, arriscar-se a no servir per a ningú no es més que convertir-se en un sepulcre blanquejat.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari