Diuen que val més el que es calla que no pas el que es diu. Prendré com excusa la meva col·laboració amb el Malarrassa per transgredir aquesta màxima i confiar-vos alguna cosa que, potser, hauria de callar. No sé si us passa a vosaltres, però tinc la sort de treballar i de fer-ho al mateix lloc durant molts d’anys. Això no és fàcil, demana un esforç extra per tal de trobar nous objectius, per reinventar-te cada temporada si no vols abandonar-te a la mesquinesa de ser com un bàsic del Zara.
M’explico. Hi ha un fenomen recorrent que, com a treballador de llarg recorregut, t’acostuma a visitar periòdicament, com si es tractés d’una inspecció de treball. Parlo de la monotonia, de la repetició gairebé mecànica de tasques que imposa l’obligatorietat i que porta a la pèrdua de motivació, a fer la feina gairebé sense esforç. No és el meu cas, ja us ho he dit, que cada estiu faig “propósito de enmienda” i m’il·lusiono amb possibles nous projectes en la cosa personal i noves coses a explorar en el que és laboral. En dono gràcies, ja sigui un excés de Martinis al càmping, o un residu de la moral cristiana que en algun moment em va envair, digues-li la necessitat de transcendir a partir de l’oportunitat que t’ofereix la sensació de fer bé la teva feina.
Monotonia, és un terme que prové del grec i que fa referència a la falta de varietat en qualsevol cosa. A un concepte vinculat a la uniformitat, a l’absència de matisos o a la igualtat de tons. Puc dir que tinc la sort què el meu lloc de treball, i al marge de la meva autoexigència personal per apaivagar l’incipient born-out, de tant en tant m’ofereix regals de càlids colors. La setmana passada, com qualsevol sorpresa i sense anticipació perceptible, es va presentar un de regal -vull dir per donar-li sentit a la meva ocupació-, allunyant així el fantasma de la desgana.
Estic segur que a ella no l’importaria que digués el seu nom, però no ho faré. El seu nom és el de moltes altres que també han conegut la por a la mort, l’han enfrontat i han tingut la sort de sortir-se’n i deixar-la enrere.
No puc dir que sigui amiga meva, però, com aquell qui diu, l’he vist néixer, establint un vincle a partir d’un acompanyament no planificat. D’una manera informal i sense cap registre de periodicitat. De vegades les feines imposen un rol, i la meva implica la relació amb una història vital en la que confluïm periòdicament, per aquelles coses de l’atzar o de la salut.
La setmana passada vas venir a dir-me que et volies fer una arracada. Que volies que fos una estrella i que ho volies fer perquè t’havien donat una molt bona notícia. No calia dir més. T’he ofert una abraçada i no me l’has rebutjat i, el què és més important de tot el que avui pugui escriure…, m’has regalat les teves llàgrimes i, amb elles, m’has recordat el que de vegades oblido: que treballo per a tu.
T’he vist passar per un tràngol que no et pertocava, que no calia. Que era contra natura de la teva edat, en la teva història i al teu tarannà. T’he vist amb un mocador al cap i agraint el meu mediocre interès en el teu procés.
Sòcrates va dir que els treballadors manuals solen ser mals amics i mals ciutadans, perquè no tenen temps de complir amb les responsabilitats de l’amistat i la ciutadania. De vegades, tot i el propòsit de millora, un no deixa de pensar en tot el que deixa de fer i en què, sense ni tan sols voler-ho o saber-ho, potser és el que més importa.
Divendres vaig anar a entregar-me al concert de Festa Major de la Ladilla Rusa. No em va sorprendre estar a gust malgrat conviure en un ecosistema que, potser per edat, no em pertocava, però… qui no pot combregar amb una lletra com ara: “Te levantas por la mañana, ya has apagado las treinta alarmas, pillas la chaqueta y coges el bocata, cierras el tupper de carne rebozada. Todos los días lo mismo. Ay, todos los putos días igual”.
De vegades algú t’atrapa sense saber per què. Perquè t’explica la quotidianitat a partir d’una lletra i d’un somriure, perquè la puguis combatre. I d’altres, perquè et dona un motiu per confiar en el fet que té sentit el que estàs fent o perquè s’ha de ser valenta per enfrontar la vida cada matí.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari