Passa de vegades que un conclou que allò que té no és suficient, quan veu que el del costat en té més, tot i haver considerat, fins al moment, que era correcte. El filòsof Max Scheler deia que l’envejós considera que el fet que l’altre posseeixi determinat bé és la causa de què ell mateix no ho posseeixi. És ben fàcil trobar un exemple en el nostre fer diari. El veí que aparca un cotxe nou al costat, el company de feina que demana les mateixes vacances que tu, o aquell amic que consideres “igual” penjant una fotografia a les xarxes d’un sopar a un restaurant amb estrelles.
Suposo que la qüestió està a repensar. Tornar a pensar i mudar d’intenció després d’haver reflexionat sobre una cosa. Quan un repensa si el veí mereix el seu cotxe nou, somrient-li des de la teva atrotinada furgoneta, pot situar-se en dos escenaris. El de l’ambició i, conseqüentment, la propensió a l’enveja perquè es pensa que no es té el que un mereix, o el d’aquelles personalitats contràries a l’ambició i no proclius a l’enveja que, encara que ens sorprengui…, també existeixen.
Així i tot, tampoc es pot dir que l’enveja sigui quelcom de negatiu. Hi ha un costat menys fosc dins l’enveja. La indignació. Tant la compassió com la indignació són reaccions davant la injustícia. Compassió entesa com a voluntat d’implicació per alleugerir el problema de l’altre i indignació com a forma de revoltar-se.
Repensar, canviar d’intenció, no necessàriament ens ha de dur al camí de la revolta; però sí al de la indignació com a mirada. Serena en l’acció però decidida en el propòsit. Per exemple, des de la certesa de la vulneració dels principis més elementals i del més absolut respecte a l’essència d’un treball sentit, que lluita contra l’ultratge del nostre estat de benestar. Els treballadors socials, d’això, en saben una mica.
Repensar és el que s’ha començat a fer, per iniciativa del Consell d’Entitats d’acció Ciutadana de Terrassa i Espai Drets, a la nostra ciutat; sobre quins són els serveis socials que necessitem avui. Aquest dissabte passat, en un debat obert a la ciutadania i a partir de tres ponències, s’ha iniciat un camí que intenta implicar a la ciutadania a conèixer quina és la realitat actual dels Serveis Socials i a moure fitxa; a repensar quin és el marc que encabeix la fotografia actual i si no seria necessari començar a canviar-lo, perquè, de tants anys que fa que el veiem… igual hauria de canviar de color i de dimensió, molt més acord amb el nou paisatge.
El panorama actual, entre d’altres coses, és hereu d’una cartera de serveis socials que necessita actualitzar-se o d’una ràtio obsoleta en l’establiment del nombre de professionals que han de vetllar per a la transformació del material més sensible que ens podem imaginar: la garantia dels drets, del benestar, de la qualitat de vida.
Difícil paper aquest, en un espai a cavall entre les obligacions públiques i els drets subjectius del ciutadà, els drets no garantits. Difícil tenir la sensació de ser cotxe escombra de tots els sistemes; conduint, lentament, per una autopista plena de paperassa, de burocràcia que no deixa aturar-se un moment en una àrea de servei, per poder mirar-nos a la cara i començar a caminar junts.
Repensar els serveis socials que necessitem avui és repensar com han de ser les relacions amb el nostre jo més vulnerable i com han de ser els itineraris per protegir-lo. Repensar els serveis socials és una crida al compromís, a la participació d’una societat que, sap (o ha de saber), vol ser garantia de drets i exigència en la confiança de què vol esdevenir.
Deia Aristòtil que “els servils, els immorals i els que no tenen ambicions, no són propensos a la indignació, ja que res hi ha que ells creguin merèixer”. La qüestió seria preguntar-nos de quina manera podem començar a retrobar-nos amb el nostre compromís social, deixar enrere les velles idees assistencialistes dels nostres Serveis Socials i teixir una urgent responsabilitat comunitària que sostingui els nostres, cada cop més esgotats, professionals socials. Perquè només a partir de l’apropament a la realitat podrem conèixer-la i, en fer-la nostra, transformar-la… repensar-la; a partir de la més legítima de les exigències: la protecció de tot allò que ens pugui privar de ser. Benvingut sigui, doncs, el debat.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari