Em preocupa que, darrerament, tot el que m’expliquen els amics sigui font d’inspiració per oferir-vos aquestes línies. Em preocupa perquè, si els amics s’han de convertir en les meves muses, una de dos: o hauré d’incrementar el pressupost de cafès, esmorzars i altres excuses per trobar-nos o, aquests, els amics vull dir, començaran a donar-me llargues i a no voler explicar depèn què, per por al que jo pugui garlar.
Una amiga m’explicava l’altre dia que, algú que potser pretenia tenir alguna cosa més que amistat amb ella, es va presentar a casa seva amb un regal; abillada amb una gran llaçada i un embolcall fabulós se li aparegué, entre les mans, una estoreta elèctrica. L’ocurrència del pretendent, possiblement fóra més pròpia del regal de Nadal de la seva àvia que no pas d’aquell qui pretén seduir algú; però, de vegades, com deia en Gato Pérez “la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida” i, per a la meva amiga, en una de les pitjors situacions de la vida i afectada per la Covid-19, aquesta estoreta es va transformar en l’escalfor de l’acompanyament que va necessitar durant molts dies. M’ho explicava sense poder, ni tampoc voler perquè al cap i a la fi qui hi havia al davant era una amic, retenir les llàgrimes.
Un altre amic, no fa gaire, em confessava que fa temps va comprar una mena de cinturó elèctric per aprimar-se i que va desistir, en l’obstinació d’aconseguir-ho, aviat. Però que, temps després, el va recuperar per utilitzar-lo cada cop que es queda “clavat” de l’esquena i que, imprescindible com s’ha tornat l’objecte, el neguiteja que darrerament li estigui fallant i pateix per si algun dia deixa de funcionar.
Amb una altra amiga que té en el seu estat de whatsapp el missatge: “emoticonos no por favor”, parlàvem de la dificultat que havia representat per a la generació que representem ambdós, exterioritzar els sentiments subjugats a missatges com ara “els nens no ploren” o “has de ser forta”; i de com el complicat camí emocional que ha estat prescindir de tota influència i aprendre a exterioritzar les emocions, sense embuts, sense complexes, ara es simplifiquin amb una emoticona.
Em conforta poder parlar, riure o plorar a gust, sabent-me lliure davant dels meus i sense que, aquests, s’incomodin; i no sé si els he pogut transmetre als meus fills que, la contenció emocional, és una pantalla més per amagar la mateixa ficció de creure que una emoticona, en una altra pantalla, pugui simplificar mai l’escalf del contacte.
Llegia l’altre dia que durant la II Guerra Mundial i en plena ocupació nazi de França, Chambon-sur-Lignon, un petit poble al sud de Lyon, va donar refugi a nens jueus i exiliats republicans espanyols. Una acció col·lectiva en la qual tota una població es va implicar i que mai va parlar ni va denunciar, ni als refugiats ni als que els acollien, permetent que gairebé 2.000 persones se salvessin de la deportació o la mort. El “miracle del silenci”, llegia, l’anomenava un historiador. Miracle que li ha valgut a Le Chambon, ser una de les dues localitats del món reconegudes com a Justos de les Nacions.
Segones oportunitats i silencis. D’això va el que avui us escric. D’això i de la planta novena de l’Hospital de Terrassa CST, que està plena d’ambdues coses. De vegades, un es topa amb una segona oportunitat amb la connivència d’una bata blanca i, un altre cop de fons, la cançó d’en Gato Pérez.
A la planta novena esquerra, deia, hi ha cures pal·liatives; i els silencis, allà, signifiquen altra cosa. Signifiquen descans, alleujament, trànsit, final… trencar els silencis allà, també, és altra cosa; significa continuar, seguir, potser comptar amb una segona oportunitat en una altra realitat, en una nova realitat. De trencar aquests silencis s’encarreguen un grup de dones que traspuen empoderament en cada un dels seus moviments. Dones totes, no com a excepcional distinció de gènere. Dones com a fet imprescindiblement absolut, amb tota l’amplitud de les paraules. Dones que curen i que tenen cura, dones metgesses, auxiliars, psicòlogues, infermeres, treballadores socials. Dones coratge, no puc trobar una altra paraula millor amb què definir, tot i haver un munt per acompanyar-la, garra, saber fer, control… permeabilitat, acompanyament, consol.
Coratge que ho impregna tot i que, sense gairebé no voler, s’insufla a petites dosis als pacients. Respirar una mica de la seva determinació és una cura més. Compartir la seva obstinada empenta no pot ser més que una oportunitat. Una obstinació que es nodreix d’un silenci no volgut, i que no necessita més reconeixement que el de saber com trencar-lo.
Hi són allà, sempre, encara que no les vulguem veure. Hi són perquè dormim tranquils. Hi són per esquerdar el silenci i convertir-lo en un altre “miracle del silenci”, ara, per oferir-nos una segona oportunitat. Hi són allà, a la per a mi ja, planta de les segones oportunitats. Vagi per totes vosaltres.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari