[Toni Marcilla] Tot OK?

No Comment

Escoltava a la ràdio l’altre dia que l’origen de l’expressió OK es remunta a la guerra de secessió dels Estats Units. Sembla que, quan els soldats tornaven a les casernes, escrivien en una pissarra “O killed” (zero morts) si no hi havia cap mort entre companys al camp de batalla. Capbussant-me una mica en el mar d’internet trobo que aquesta explicació de l’origen de l’expressió no és més que una teoria falsa i que, la veritable, és la que explica que l’expressió tindria origen en uns joves intel·lectuals de Boston que, a principis de segle XIX, establiren un “codi humorístic” de frases abreujades amb errors ortogràfics com “KC” per dir knuff ced, que en realitat seria enough said (no dic més),  “OW” per dir oll wright que seria all wright (tot bé) o “OK” que seria oll korrect, all correct i que tothom ja assumeix com a… tot correcte.

Ni jo sé perquè tot això m’hauria de despertar algun interès, com per perdre temps baguejant en el ciberespai. Segurament, el que em sembla del tot estrany és que algú, temps enrere, pogués utilitzar l’expressió OK, fent referència a O morts i que, precisament ara, se m’aparegui tan inversemblant. I soc conscient que el que em passa no és més que el grinyol d’una expressió, “zero morts”, en un temps en què la mort, les xifres de defuncions, ho impregnen tot. Sí, definitivament és això el que va fer saltar l’alarma de la curiositat: parlar de 0 morts en un temps en què, la mort, ens acompanya en tot el que fem.

Escric això el dia de l’aniversari del decret de l’estat d’alarma. 72.258 morts després. Morts. Les xifres van darrere d’aquesta paraula, sempre. Morts. Com a paraula genèrica de moltíssims noms de pila i, així, sense voler, banalitzant el significat de les xifres. Morts. Que és igual al veí de la meva escala que va morir fa només dues setmanes. Morts. Que és algú amb entitat pròpia; en algun moment vida, projecte i, ara, llegat. Morts. Que són els altres i no soc jo. Morts. Que són els d’ahir o els del mes passat o l’any passat ja i no soc jo. Morts com a eufemisme d’una realitat que ens impedeix enfrontar-nos a ella, perquè estem obligats a no mirar enrere, a comptar els dies i agrair no ser dels altres… dels morts.

Avui (dissabte 13) a les dotze del migdia, la vigília de la data de l’estat d’alarma, s’ha convocat un minut de silenci en record de les persones afectades per la covid-19. Avui dissabte en què, en una vida ordinària, alguns fan la compra setmanal, d’altres fan el vermut, van de botigues o surten a passejar. Avui, la sort de continuar amb la meva quotidianitat, m’ha fet oblidar el minut de silenci dins d’un Mercadona, proveint-me de tot el que serà necessari o no, aquesta setmana. Escric això amb la certesa que, la sort, ens fa mesquins moltes vegades, menyspreant tot aquest dolor que ens envolta en no sentir-ho nostre. I també que estic dins d’aquest sac, d’aquesta remor que s’està generant, d’una societat enfadada amb tot el que està succeint.

Diu Alba Payàs, psicoterapeuta i especialista en dol, que l’emoció que més distreu del dolor, de la tristesa, és l’enuig; l’enfado (entre tu i jo i sabent que el terme no és correcte). Alba Payàs cita a la doctora Klüber-Ross en el seu llibre El mensaje de las lágrimas en descriure l’enuig com una etapa típica de l’enfrontament de les pèrdues, especialment davant la mort i assenyalant-lo com a fase natural del procés d’acceptació.

Les persones en dol acostumen a passar per moments de molta protesta, que són reflex de la dificultat per acceptar el que ha succeït. És una reacció instintiva, com la d’un nen que sent que li han tret el que més necessita al món, sosté l’Alba Payàs.

Cerco un sinònim d’enfadar al diccionari i m’apareixen com a comodins empipar, emprenyar, enfurismar, enutjar, fastiguejar, incomodar, indignar, irritar, molestar, mortificar, ofendre. I no deixo de pensar si no seran aquestes paraules diferents vestits per un mateix malestar. Si no serà això que estem vivint, els que tenim el privilegi de respirar profundament, també un dol. Si no serà que aquest dolor que de vegades oblidem i no sentim nostre, per ser afortunats supervivents, el que estarà calant-nos els ossos en realitat. Un dol real, no la pantomima aquella que es va interpretar el juliol passat intentant “disfressar” els 28.400 morts que la pandèmia havia causat a Espanya tot proclamant, poc després i sense cap mena d’escrúpols, un “hemos vencido al virus” d’un Pedro Sánchez al que, el juny del 2020 gairebé només li va faltar afegir que, tot estava…OK?

Potser l’assignatura pendent d’aquests temps que vindran raurà, no només en la capacitat de conviure amb l’amenaça de la covid-19, sinó amb la d’un dol no resolt. Si no aconseguim transformar aquesta indignació, quan tot això s’hagi esvaït, no ens quedarà altre que enfrontar-nos al dolor. Que no ens exploti a la cara. Fil a l’agulla!

Toni Marcilla, Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75