A començaments del segle XX un “doctor” amb mètodes poc convencionals i bastant polèmics, va salvar milers de nadons prematurs que no tenien cap futur als ulls de la medicina d’aquells temps. A Coney Island, la platja del sud de Brooklyn famosa pel seu parc d’atraccions, també hi havia una fira d’espècimens i bitxos rars. Convivien amb les atraccions, una dona barbuda o una tribu filipina devoradora de gossos i l’exposició del doctor Martin Couney, amb aquest cartell: “Nadons d’incubadora. Tothom estima a un bebè” deia el cartell a l’entrada. Per 25 centaus de dòlar, els espectadors podien veure petits nounats debatent-se entre la vida i la mort, dins unes incubadores que el mateix Couney havia portat d’una fira a França. En uns temps en els quals ningú no sabia el que era una incubadora i amb l’oposició de les associacions mèdiques i de la defensa dels nens, aquest personatge va arribar a salvar quasi 6.500 nadons, amb una taxa d’èxit del 85%.
L’únic problema és que, Couney, mentia en quelcom substancial doncs… no era metge. Quan vaig llegir aquesta història, no vaig poder-me estar de connectar-la amb un altre, la història de l’Enric Marco, l’expresident d’Amical Mauthausen que va inventar el seu passat com a deportat. Fent-se passar pel que no era i atribuint-se experiències que no havia viscut amb el do d’una paraula que encisava al públic.
Ambdós, possiblement, podrien configurar un model ètic de caràcter utilitarista que posen l’èmfasi en els resultats i en l’equilibri entre cost i benefici, si el benefici és clarament superior, s’opta per aquella opció. Tot i així, encara que el senyor Couney no fos metge, sí que es va envoltar de gent que ho era, configurant una activitat per guanyar-se la vida i que, a la vegada, va fer servir per donar vida. La fabulació de l’Enric Marco en canvi, tot i fer arribar el seu missatge a moltíssima gent i, per més capacitat que tingués com a orador per transmetre el relat amarg de l’holocaust, es va esvair quan la “veritat” que predicava es va aparèixer com una gran mentida.
Deixeu-me afegir una tercera història. Algú molt i molt proper, va decidir apuntar-se a l’estudi d’aquest famós metge investigador especialista en malalties infeccioses que també assessora el Govern en aquests dies rars que vivim. Com a persona que ha tingut contacte amb un positiu i, tot i estar disposat a prestar-se a prendre un fàrmac durant uns dies, se’l va assignar al grup de control sense la necessitat de prendre’l; se’l va citar a fer una PCR el dia 0 a Sabadell, se’l va trucar el dia 3 i el dia 7 de l’estudi i el dia 14 se’l va citar per fer una nova prova… sense tenir el resultat encara de la primera; 14 dies després! I tot i haver signat un consentiment en què s’especifica el desig de què es comuniqui la informació derivada de la investigació que pugui ser rellevant per a la seva salut.
¿Aquesta persona, que és treballador essencial i que, seguint les indicacions del 061 i en no presentar cap símptoma, ha continuat desenvolupant la seva tasca, i que potser, és un positiu asimptomàtic, està per sota del benefici superior del resultat de l’estudi? Ho estan també, per sota, la gent que l’ha envoltat aquests dies?
Potser depèn de “a qui” se li pregunti. Potser si haguéssim tingut un familiar a l’UCI o l’haguéssim perdut, ens ho miraríem d’una altra manera; potser si fóssim investigadors, també ens ho miraríem d’una altra manera, potser si no li donéssim sentit a la vida, ni ens importés la gent que ens envolta, també. El debat està servit.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari