Fa quaranta anys ja del sorgiment de la que va ser considerada com a hiperepidèmia a Espanya. Del sorgiment d’una crisi sanitària, entesa aquesta com a fenomen que requereix l’adopció de mesures ràpides, amb nous criteris, abans no contemplats. L’aparició de la SIDA a Espanya, es va produir d’una manera molt més acusada del que s’esdevenia als països del nostre entorn. Segurament, a causa d’un conjunt de factors predisposants que van confluir i que l’afavoriren, com ara els canvis socials d’aquell moment, l’alliberament sexual o el punt més àlgid i amarg del consum de drogues intravenoses. La SIDA i les drogues, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, van ser epidèmies que s’alimentaven entre elles, portant-nos a una crisi sanitària que ens diferenciava de l’entorn, precisament perquè el 80% dels casos es donaven en usuaris que consumien drogues intravenoses.
Però no vam ser l’únic país immers en aquest “misèria”. L’emergència sanitària que va significar en el seu moment la SIDA, l’anomenada malaltia de les 4 “H”: homosexuals, heroïnòmans, hemofílics i haitians, assenyalava també ja a un país que encara segueix sent el més pobre d’Amèrica Llatina i del Carib i un dels més pobres del món, on sis de cada deu habitants viuen amb menys de 2 dòlars al dia.
La història d’Haití ha estat condicionada per la figura d’un dels seus presidents, Jean-Bertrand Aristide. Un sacerdot salesià secularitzat i expulsat del seu orde religiós perquè, segons aquesta, les activitats polítiques del capellà “incitaven a l’odi i la violència”. Deixeu-me fer un incís per esplaiar-me en un altra idea que res té a veure amb l’expulsió, però que comparteix paratge. Secularitzar. És a dir, que va ser ordenat i va exercir el seu ministeri, però que ha d’optar per una dispensa papal de les seves obligacions que habitualment es fa per contraure matrimoni, davant la impossibilitat de ser, simplement, un exsacerdot que es vol casar i punt. Amigo Sancho, con la Iglesia hemos topado, que deia aquell. Aquesta imposa que tot matrimoni contret per un sacerdot després de la seva ordenació no pot ser vàlid, perquè el sacerdot s’ha compromès amb un acord que imposa una dedicació plena i la lliure disposició a… Déu. O sigui que ni a una segona oportunitat de vida tenen dret els que volen sortir del club. Faig aquest aclariment perquè un és producte de la seva pròpia història i Aristide, fou un exemple per a una societat a partir de la seva pròpia experiència de vida en la societat haitiana per ser pobre, religiós, actiu socialment, dirigit a canviar la situació i fer-ho des de baix.
Jean-Bertrand Aristide, va ser el primer president escollit democràticament, sostenint un discurs d’esquerres i amarat d’una proclama molt a prop de la Teologia de l’Alliberament. Fou derrocat, reposat, va guanyar un segon mandat i finalment exiliat a Sud-àfrica fins que el 2011 tornés de nou a Haití.
La mort de l’actual president Jovenel Moïse, assassinat a tirs en el seu domicili, porta al país de nou a la incertesa d’un caos polític que semblaria ser l’única forma de govern d’aquest país.
Qui us escriu va viure de prop la incertesa d’aquest país des de la frontera amb el país germà, que comparteix el territori comú de l’illa de la Hispaniola. L’any 1994 les fronteres entre ambdós països començaven a ser un territori perillós davant la imminent activació del pla Operación Uphold Democracy o, en català, Operació Defensar la Democràcia, en la qual els Estats Units prengueren la iniciativa de formar una força multinacional per portar a terme el mandat de les Nacions Unides, per tal de restaurar la democràcia mitjançant l’eliminació del règim militar de facto. Segurament, la idea de passar tot el mes d’agost en un petit poble a la frontera de la República Dominicana amb Haití, no era el millor pla, però…jo hi era allà.
També soc ara aquí, parlant del país de les tres “H” i preguntant-me si no serem nosaltres ja, el país de les tres “V”. “V” de violència masclista, xenòfoba i homòfoba o el de les tres “O”; d’Odi, com defineix l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació en Europa): “toda infracción penal, incluidas las infracciones contra las personas y la propiedad, cuando la víctima, el lugar o el objeto de la infracción son seleccionados a causa de su conexión, relación, afiliación, apoyo o pertenencia real o supuesta a un grupo que pueda estar basado en la “raza”, origen nacional o étnico, el idioma, el color, la religión, la edad, la minusvalía física o mental, la orientación sexual u otros factores similares, ya sean reales o supuestos”. Seran aquestes V i O la nostra Versió Original d’un país?
El recent assassinat homòfob d’en Samuel ens interpel·la de moltes maneres. Em neguiteja saber que formo part d’un país en què, semblaria, creix desbocadament una pandèmia d’odi a allò que és diferent. I em tranquil·litza, alhora, que sigui precisament un jove senegalès resident a la ciutat, de manera irregular, qui va agafar el Samuel i el va arrossegar lluny dels atacants. L’única persona que va intentar ajudar en Samuel va ser algú que tampoc no va dubtar en anar a testificar a les dependències de la Policia Nacional tot i la seva condició d’”irregular”, de… diferent?
Benvinguda sigui la pandèmia de la diferència, de l’anomalia, perquè en ella està la singularitat. Singularitat per representar els valors que haurien d’encarnar-se en una societat secularitzada, transformada, que persegueix el canvi i defensa l’interculturalisme com a promoció dels drets individuals per a tothom, sense discriminació. Un enfocament que només pot conduir a una ètica de tolerància màxima per a les opcions d’un individu i de tolerància mínima per als sistemes totalitaris i teocràtics, d’idees que només poden servir per a frustrar els fonaments d’una societat democràtica. Confio que podrem arribar-hi. En algun moment, quan aconseguim acabar amb la pitjor versió original d’un país que a alguns, pocs vull pensar, ja els hi està bé.
Toni Marcilla
Treballador social
Deixa un comentari