El dia 12 de maig, el senyor Joan Pont i Montaner, publicava a Diari de Terrassa un article on començava per fer un aclariment entre propietat i responsabilitat del servei i gestió del mateix. De l’obligació de donar determinats serveis bàsics al municipi, i la possibilitat també, de triar el model de gestió del servei. I té tota la raó, quan diu que la responsabilitat de l’abastament de l’aigua i d’altres serveis és de l’Ajuntament. Sembla que en aquest aspecte i d’altres que assenyalava a l’article hi estem tots d’acord.
L’Ajuntament, com a òrgan de govern representatiu, té l’obligació, a més, de defensar l’accessibilitat d’aquest bé comú a tota la ciutadania; però, abans de parlar dels pros i contres dels diferents models de gestió, em sembla oportú definir de què parlem quan parlem de l’aigua i apuntar breument si les lleis del mercat permeten gestionar bé els serveis bàsics, allò que anomenem béns comuns.
Les contradiccions entre el mercat i les necessitats socials són ja quotidianes. Les veiem i patim en carn pròpia i al nostre voltant en tots aquells temes que, com l’habitatge, la pobresa energètica, l’educació i la sanitat, formen part descarnada del nostre dia a dia, fet que ens obliga a enfrontar-nos cada nit davant el mirall amb vergonya, i preguntant-nos: Realment, som persones? Som al segle XXI?
Anant al tema que ens ocupa: a l’aigua, s’hi han d’afegir, uns valors i unes funcions que no tenen altres “matèries”. És imprescindible conèixer aquestes peculiaritats per fonamentar amb rigor la decisió del millor model de gestió d’aquest bé, per assolir el model més correcte. Aquí vull assenyalar que parlem de l’aigua com a element de vida i, per tant, el canvi de la gestió de recurs a la gestió sistèmica és essencial. Parlem de l’aigua com a element que ha de garantir, més enllà d’obrir l’aixeta, el bon estat del nostres ecosistemes per a nosaltres i per a les generacions futures. Un bé imprescindible per a la vida i un dret humà fonamental, reconegut per les Nacions Unides.
En termes econòmics, cal afegir que l’aigua és un monopoli natural. No hi ha competència, es competeix una vegada pel mercat, no en el mercat. És un mercat captiu. L’aigua trenca, si es fa des de la gestió privada, el principi de la lliure competència. Un altre aspecte a remarcar és l’interès a estendre la idea que, davant l’escassetat de l’aigua, la gestió privada seria un bon model. Els estudis ens demostren que la gestió privada en aquest sector no és millor que la pública i, a més, és de mitjana un 25% més cara.
Si avantposem les necessitats humanes bàsiques als beneficis empresarials, hem de concloure que ni el mercat és el sistema més adequat ni la voluntat de gestionar aquest servei des dels valors i funcions que té l’aigua, com a bé comú, pot tenir, com a finalitat el benefici.
L’aigua és un recurs escàs, no substituïble per cap altre bé material, i que, a més, ens trobem amb la paradoxa que com menys en consumim, més se n’incrementa el preu. I no és per les possibles despeses que comporta el manteniment del servei, sinó pel cost de mantenir i augmentar els beneficis empresarials que el mercat, fidel a les seves lleis, imposa. La lògica de suma zero, ens condueix al fet que com més guanyem en qualitat, en infraestructures, en una plantilla de treballadores i treballadors satisfets, amb responsabilitat ecològica i social, el món dels negocis privats ho ha de traduir en pèrdua de beneficis. Aquesta lògica, que té elements estabilitzadors en altres béns al mercat lliure, a traves de la competència, els perd en la gestió de l’aigua.
Apuntar, a títol d’exemple, un article del dia 7 de finanzas.com, que entre d’altres dades donava la següent: «La empresa pública Aigües de Mataró, del Ayuntamiento de Mataró, destinará la práctica totalidad de los 964.000€ de beneficio neto del 2014 a cubrir necesidades de la ciudad».
Ben al contrari, la societat privada Mina, Aigües de Terrassa va tenir durant el mateix període un benefici de 791.452€, a repartir, com mana el mercat, entre els seus accionistes i, simultàniament, tot i la seva suposada activitat social com a Fundació, efectuava talls d’aigua a les llars de Terrassa sense recursos. Aquí, «l’eficiència», per davant de l’eficàcia, ens obliga a destinar recursos públics a garantir els beneficis dels privats mitjançant les ajudes socials.
No solament hem de parlar d’eficiència, l’eficàcia és la clau de volta que complementa la garantia d’aquest bé i que ens porta ineludiblement a concretar i escriure el que ha ser la nova cultura de l’aigua. L’eficàcia és la que garanteix el dret humà al recurs i la seva defensa sistèmica. Eficàcia, per ser capaços de regenerar els nostres rius i aqüífers, i per garantir la nostra salut i la dels nostres ecosistemes per sobre dels beneficis d’empreses que, com en el cas de l’empresa Iberpotash, no tenen cap problema a l’hora de contaminar-los per tal d’aconseguir quotes més altes de rendibilitat.
Fins que no responguem com a societat les preguntes que planteja el servei integral de l’aigua —com ecosistema, com a dret humà, com a deure i dret social, com a dret i deure econòmic (lligat a la producció de béns), sense oblidar tampoc les directives europees en aquesta matèria— no serem en condicions de triar la millor gestió.
Hem de superar la idea que alguns pretenen difondre, la de que la gestió pública és ineficient. Hem de superar aquesta visió i respondre als reptes d’eficiència i eficàcia construint nous models de gestió pública participativa sota el control social de la ciutadania, ja que els béns comuns, per garantir-los, han de mantenir-se al marge de les lleis del mercat. I l’aigua n’és un.
Francisco Rodríguez González
Deixa un comentari