Us en recordeu dels rombos que el primer i segon canal de TVE posaven a la part superior dreta de la pantalla del televisor als anys 60 i 70? Els que encara no teniu els cinquanta potser no ho recordareu però, perquè us en feu una lleugera idea, els famosos rombos venien a ser la casposa versió televisiva de l’enganxina que, encara avui en dia, podem trobar a alguns àlbums discogràfics amb contingut explícit i/o ofensiu i que duen com a advertència, en anglès, Parental Advisory Explicit Content.
Doncs bé, resulta que ara (arran del polèmic assassinat d’en George Floyd i les conseqüents protestes al carrer) la plataforma d’streaming HBO Max ha decidit aplicar el vell mètode dels rombos i les enganxines al seu catàleg cinematogràfic per evitar vés a saber què. De moment, per exemple, ja han retirat provisionalment una de les pel·lícules del seu catàleg [concretament Allò que el vent s’endugué (1939), d’en Victor Fleming] fins que no tinguin clar com i de quina manera poden advertir-nos (amb rombos, enganxines o rètols lluminosos, potser) que el film s’ha de contextualitzar en una època determinada.
Senyors d’HBO Max: qualsevol persona amb dos dits de front sap o hauria de saber perfectament que tota manifestació artística és filla del seu context històric. No fa falta, doncs, que ens posin cap advertència per fer-nos saber que la plataforma no comparteix o no vol tenir cap responsabilitat envers el component racista que sí o sí que destil·la Allò que el vent s’endugué perquè això ja ens ho imaginem. Deixin, per tant, de tractar-nos com a nens petits o, pitjor encara, com idiotes. Allò que el vent s’endugué és, tant a la seva versió literària com cinematogràfica, una obra de ficció. I com a obra de ficció no crec que pretengui adoctrinar-nos de res del que ara podríem definir com a políticament incorrecte.
El que reflecteix Allò que el vent s’endugué, en tot cas, és la percepció confederada d’un període històric (la Guerra de Secessió nord-americana) per part dels capitosts que la van rodar el 1939. I recalco l’any perquè hauríem de tenir molt clar que el 1939 encara faltaven 16 anys perquè la Rosa Parks es negués a cedir el seu seient a l’autobús i 25 perquè el govern dels Estats Units prohibís la segregació racial i permetés votar a la població negra. De fet, quan el 1940 la Hattie McDaniel va guanyar l’Oscar a la millor intèrpret secundària pel seu paper de Mammy a l’esmentada pel·lícula, el totpoderós productor David O. Selznick va haver de fer mans i mànigues perquè l’actriu afroamericana pogués accedir al recinte i esperés a recollir el premi asseguda a una taula al fons de l’auditori.
Així doncs, obrin una mica més els llibres d’història, senyors d’HBO, i deixin-se de collonades. Allò que el vent s’endugué pot ser racista, masclista, classista i tot el que vulguin però, fonamentalment, la pel·li protagonitzada pel Clark Gable i la Vivien Leight és –insisteixo– una obra de ficció filla d’un temps i d’un país. D’un temps i d’un país que, per bé o per mal, poc tenen a veure amb l’actual. Titllar-la en aquestes alçades de vehicle per glorificar l’esclavitud o per enyorar el vell sud és, al meu parer, una autèntica bestiesa.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari