El meu penúltim article al Malarrassa duia per títol El monotema i en ell feia explícit el meu rebuig a seguir escrivint sobre el maleït coronavirus i la refotuda Covid-19. Doncs bé, tot i que no resulta gens fàcil fugir d’aquesta inèrcia i d’aquesta paranoia col·lectiva que ens té absolutament alienats, procuraré seguir fil per randa la meva pròpia imposició i faré tot el possible per anar més enllà d’aquesta pandèmia centrant-me, en tot cas, en els seus inevitables efectes col·laterals i en d’altres qüestions que no hauríem d’oblidar.
Perquè sí, mentre tothom parla de fases, d’estats d’alarma prorrogats in aeternum, de «nova normalitat» i dels ERTOS que ens han de salvar de la misèria i que la majoria encara no hem cobrat, hi ha gent que continua passant gana, gent que continua suïcidant-se, gent que continua havent de tancar el seu negoci, parelles que continuen separant-se o divorciant-se i gent que continua morint de moltes altres coses que res tenen a veure amb la Covid-19.
Ahir, per exemple, una de les notícies amb més cobertura mediàtica era la de la mort de l’Àlex Lecquio, el fill de l’Alessandro Lecquio i de l’Ana Obregón, a causa del càncer que patia des de feia dos anys. Però no, avui no vull parlar del malaurat fill de l’Obregón. Avui vull parlar d’un altre noi molt jove (més jove encara que l’Àlex) que també va morir ahir i que també era fill d’una celebrity. Es deia Beckett, tenia 21 anys i va morir d’una sobredosi d’opiacis. Era el fill de la cantant de rock Melissa Etheridge.
La mort del Beckett, tanmateix, em va fer reflexionar sobre el nostre nivell cultural. Sobre el fet que la mort de l’Àlex en aquest país sigui notícia i la del Beckett, no. Partint de la base, per suposat, que cap dels dos joves eren persones conegudes més enllà del renom dels seus progenitors. Però el que veritablement em sorprèn és que la mort del fill d’una actriu mediocre i d’un aristòcrata de paper couché tingui més ressò que la mort del fill d’una extraordinària cantant i compositora de rock. Una autèntica artista amb un Oscar i diversos Grammys al sarró que, a més, sempre ha estat una compromesa defensora dels temes mediambientals, dels drets LGTBI i que durant tota aquesta pandèmia ha estat capaç d’organitzar cada dia des de casa seva un concert en streaming per fer-nos el confinament una mica més suportable. I quan dic cada dia és cada dia. Fins ahir, és clar. La mort del seu fill, òbviament, obre un parèntesi que cal respectar.
En fi, que lamento molt la mort de l’Àlex i del Beckett. Molt. Eren joves i els hi quedava molt per recórrer. No era el seu moment. Però avui toca reivindicar, sobretot, la marxa d’en Beckett. Perquè aquí gairebé ningú se’n farà ressò i perquè el missatge final de la seva mare, absolutament destrossada, connecta a la perfecció amb tots aquells que pensem que la música és la millor teràpia en moments tan dolorosos: “Tornaré a cantar, aviat. Cantar sempre m’ha curat”
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari