Aquests dies l’equip de govern ha fet la seva proposta d’ordenances fiscals. Representa la primera decisió respecte dels pressupostos municipals de 2016. Es tracta d’una decisió molt important, sobre la que, malauradament, no tenim temps de fer el debat complet que mereix.
Un cop presa en el Ple Extraordinari previst el proper 5 de novembre, els pressupostos municipals ja quedaran limitats. Els recursos disponibles depenen fonamentalment d’aquestes ordenances fiscal, a les quals el Ple de l’Ajuntament decideix quins és el nivell impositiu de la ciutat i per tant determina el volum total d’ingressos que pot obtenir sense recórrer a l’endeutament.
En el document complementari a l’esborrany de pressupostos que ha publicat l’equip de govern es mostra com el nivell impositiu municipal és el penúltim de la llista dels 15 municipis més grans de Catalunya amb els que ens comparem, i representa el 82% de la mitjana del nivell impositiu del conjunt d’aquest municipis.
Dit d’un altre manera, si Terrassa es financés amb uns impostos idèntics a la mitjana d’aquests quinze, l’Ajuntament disposaria d’uns 14 milions d’euros addicionals, sense comptar cap increment per la recaptació per la taxa d’escombraries, no inclosa en la comparació. Tenint en compte que no em consta que aquesta situació sigui una excepció, sinó que a ben segur ja fa força anys que es produeix aquesta circumstància, no ens ha d’estranyar gens que, al mateix temps, i en inevitable contrapartida, la ciutat sigui de les que hores d’ara té un nivell d’endeutament més alt.
El resultat conjunt d’aquesta gestió fiscal del municipi és que en el pressupost d’enguany el nostre consistori, a més de no disposar dels 14 milions de dèficit de recaptació, hagi de fer front als 15 milions que representa el servei del deute municipal acumulat, incloent amortitzacions i interessos, així que tot plegat, la disposició de recursos és 29 milions d’euros inferior a la que podria haver sigut aplicant simplement una política fiscal similar, en quant a la recaptació, a la de les 15 ciutats catalanes amb més població.
L’equip de govern s’enorgulleix en públic d’aquesta situació, anomenant-la de baixa pressió fiscal, que és el mot pejoratiu que el pensament econòmic liberal ha imposat per menystenir els recursos públics. Però en converses informals reconeix que limita molt la capacitat de la ciutat d’oferir uns serveis de primer nivell als seus ciutadans. Convé recordar aquí que això inclou la capacitat d’afrontar el rescat ciutadà i l’atenció a l’emergència social provocada per la crisi, que la majoria de forces polítiques amb representació al Ple difonen com una prioritat.
Qualsevol que desconegués la realitat política de Terrassa, pensaria que aquesta situació és el resultat de molts anys d’un govern de dretes, oposat a detreure de la circulació privada gaire més recursos econòmics que els obligatoris per llei i els imprescindibles per mantenir l’ordre i la neteja, suficient per viure i fer negocis si tens un bon nivell de renda d’origen privat o públic, tant se val, i no esperes haver de necessitar res més dels sistemes públics de benestar.
Ignoro hores d’ara el paper de l’oposició al Ple del proper dia 5, però entre la mala premsa dels augments impositius i, el més que probable tactisme d’evitar posar massa recursos a disposició del rival polític, em temo que si alguna vegada canvia la política fiscal de l’Ajuntament serà després d’un ampli debat d’una ciutadania empoderada i responsable, capaç de comprendre la necessitat d’incrementar els recursos públics per afrontar un projecte comú de millora de la ciutat, i concretament de la vida dels seus ciutadans.
En aquest debat ajudaria força que molts d’aquells que defensen una baixa pressió fiscal, acabessin entenent també que els diners que es fan circular des de l’esfera dels que acumulen, cap aquells que no tenen més remei que gastar-los, passant pel finançament de serveis bàsics com l’educació, la sanitat i l’atenció a la gent gran, i que retornen inevitablement a l’esfera privada, no sols no perjudicaria la marxa dels seus negocis, sinó que, molt probablement, ajudaria a revifar-los.
L’altre factor essencial en aquest debat és que haurem de tenir la confiança en que els increments de recursos seran recaptats de forma progressiva, evitant fer patir més als que ja pateixen prou i, sobre tot, que seran recursos ben emprats, de forma eficaç i eficient, en allò que tots plegats acordem com a prioritari.
Aquest debat, gens fàcil però motivador, haurà de ser un dels punts fonamentals en el procés d’auditoria ciutadana municipal que sembla que estem a punt de començar, on les entitats ciutadanes haurien d’assumir un paper rellevant cap a la coresponsabilitat en les polítiques públiques entre govern i ciutadans.
Xavier López Relat
Economista
Membre de l’Observatori Ciutadà Municipal
Deixa un comentari