Aquesta és la nova idea amb què volen ajudar a solucionar el fracàs escolar i, de passada, els greus problemes que pateix l’Ensenyament Secundari. Naturalment, i com era d’esperar, la idea ha sorgit d’un dels col·lectius que més m’agraden: els psicopedagogs. Aquests, són tota aquella de gent que s’asseu al voltant d’una taula i es dediquen a fabricar idees brillants per torturar després al professorat de trinxera utilitzant-los com a rates de laboratori i, així, poder perpetrar les seves teories d’avantguarda.
L’Ensenyament Secundari fa masses anys que fa honor al seu nom, és del tot secundari. Res més lluny de dir que la pedagogia el que fa és construir discursos inoperants, de ser uns xarlatans buits, o que menyspreen el que ignoren i que l’únic que pretenen és “ensenyar a ensenyar” (com si el domini de la matèria que s’ensenya no fos suficient per arribar a ser un bon professor). Qualificar de venedors de quincalla a autors com Piaget, Freire o Vygotsky, que s’han ocupat d’estudiar l’estructura cognitiva del subjecte, de l’aprenentatge i la necessitat d’adequar l’ensenyament a aquestes condicions, no és la meva intenció, però queda clar que quan els psicopedagogs tenen somnis, en canvi, el professorat té malsons.
Explicaré un cas real de quan encara em dedicava a estar per les aules (el conte de l’avi cebolleta). Un cop vaig formar part d’un tribunal d’oposició, recordo que es va presentar una noia -entre moltes- per guanyar una plaça de Geografia i Història. La recordo bé, ja que em va deixar impressionat. Una de les moltes preguntes que va fallar era si per Lió passa el riu Roine o no. Quan se li va haver de comunicar la seva qualificació es va ofendre molt i va intentar argumentar que l’important per a un mestre o un professor no és saber per on passa el riu Roine, sinó ensenyar a l’alumne a buscar-lo a Internet. Ella estava en aquest món per ensenyar a la gent a aprendre, ens va dir, indignada. Automàticament una gota de suor fred em va caure per tota l’espinada, al mateix temps que vaig patir un atac de pànic. Ningú del tribunal va saber reaccionar. Passats els segons de rigor -eterns-, i sense masses miraments vaig dirigir- me a la sublim opositora. Miri senyoreta, quan la pedagogia prima sobre el coneixement de la matèria, malament. No anem bé, m’entén? La persona que sap pot aprendre a transmetre el seu coneixement. El que no en sap, no pot transmetre res de res, com és el seu cas. Amb vostè senyoreta es confirma que estem en el segon cas, o sigui, en el triomf de la pedagogia buida de coneixement i tòxica. No hi ha res més a dir. Tanqui la porta quan surti i, procuri no fer-ho massa fort. Gràcies.
Hi ha poderoses raons per suprimir o eliminar els llibres de text, entre les quals no destaca precisament la de l’impacte ecològic i la urgència de la seva substitució per la dels suports informàtics adequats, els quals, a més, estalviarien a mig termini les despeses de l’escandalosament retallat pressupost en Educació Pública. Ara ja ho puc dir obertament, junt amb l’eliminació dels llibres de text, s’hauria d’abordar també -i en profunditat- la preparació i selecció del professorat, que és la pedra angular de qualsevol reforma educativa seriosa, abans que la dels llibres.
Davant la superficialitat regnant en quasi bé totes les esferes de la societat actual, és d’aquestes coses de les que s’hauria d’estar parlant quan es pensa en la veritable reconstrucció d’un país. Però tranquils, és quasi bé del tot impossible que en les actuals circumstàncies de retallades educatives una cosa com aquesta es faci. Implicaria menys temps lectiu del professorat per dedicar-lo organitzadament a l’elaboració de materials i activitats creatives als departaments, la qual cosa implicaria ampliació de plantilles, sinó volem que tot acabi convertint-se en un caos més gran del que hi ha ara.
El professor no pot crear materials si tot el seu temps el té ocupat en feines col·laterals com la correcció d’exàmens, reunions, elaboració de programes, tutories, famílies i, sobretot, reunions i més reunions per fer més reunions que ajudin a esclarir el per què serveixen tantes reunions. Aquest és el gran pal de paller on es sustenta l’Ensenyament: les reunions.
Al professorat el podria definir com un grup de gent que sempre està reunida i, quan té una estona lliure -sense reunions- imparteix alguna classe. Malauradament des de ja fa excessius anys es camina en direcció contraria al que hauria de ser un Ensenyament de qualitat. Ja que hi estic posat, ho diré. Mentre estudiar Magisteri es pugui fer amb un 5 pelat de nota mitja, “apaga y vamonos”. Ni llibres, ni motivació, ni pares, ni nous mètodes, ni noves orientacions, ni nous currículums, ni “niños muertos”. Fins que una carrera tan important com aquesta no la facin persones amb un 8’5 de nota mínima, no hi ha res a pelar. Això dels llibres? Un altre cataplasma, és com dir que millor destruir les obres d’art perquè ja les hem fotografiat i les hem pogut pujar a la xarxa.
P. S.
Tots hem conegut professors tan savis en la seva disciplina com incapaços de transmetre-la i, d’altres que fan que l’ensenyament deixi de ser-ho per convertir-lo en una tortura, i els llibres aquí no tenen la culpa.
miquel mallafré, novembre de 2016
Deixa un comentari