[Miquel Mallafré] Cromos

No Comment

Ara que acaben de deixar oberta de bat a bat les portes del frenopàtic, o si ho voleu, ara que ja ha començat la campanya electoral per a les Eleccions Generals, els seus líders i el nazi, no paren de repetir com a cotorres que “Podemos només vol el poder”, no com ells que es presenten a les eleccions per muntar una ONG d’ajuda humanitària. A Mi, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta campanya és que el PP en els seus cartells electorals, en lloc de posar “VOTA”, haurien d’haver posat “SE BUSCA”, és més directe i no enganya.

Porto uns dies recordant coses, no sé vostès, però jo he vist Rodrigo Rato donar lliçons d’economia, d’honestedat política i considerar-lo com el millor ministre de la democràcia (segueix a la presó). He vist com un fulano d’infausta memòria anomenat Wert, enfonsava tot un sistema educatiu. Un tal Rafael Hernando, queixar-se de mala educació que impera al Congrés dels Diputats.

He vist Belén Esteban com a escriptora i demostrar que l’estupidesa és contagiosa. He vist Inés Arrimadas, excitada explicar-me el color groc. Rajoy, dir-nos que no entén el perquè plou? Ana Botella, parlar de problemes d’habitatge. He vist Dolors Montserrat, fent de logopeda. Pablo Casado dirigir una organització criminal. Ana Botín i Josep Oliu recomanar l’estalvi. He vist Soraya Sáenz de Santamaria, netejar clavegueres.

Xavier Garcia Albiol, explicar com s’han d’escombrar els immigrants. Javier Nart i Carlos Girauta comentar les seves almorranes. He vist Jorge Fernández Díaz, Villarejo i Eduardo Inda remenar merda i crear proves falses per difamar d’altres partits polítics. He vist Cayetana Álvarez de Toledo, parlar de “pijos, reaccionarios, niñatos totalitarios, consentidos, subvencionados” (el burro parlant d’orelles).

Teodoro García (PP) escopir pinyols d’oliva (és el campió d’Espanya). Tota la baronia del PSOE desbarrar més que Rodríguez Ibarrra i Bono junts. Enric Millo instal·lat en l’obscenitat i anar de “capullo en capullo”. He vist Andrea Levy fer d’harpia i deixar de ser política per passar a ser aquell retrat que es podreix a les golfes. He vist un nazi dalt d’un cavall.

He escoltat dir la Camacho: “recuperarem Catalunya amb l’exèrcit i la GC”. Carlos Carrizosa, fer de la política un bassal de merda. El bisbe d’Alcalà d’Henares (Reig Pla), defensar el sexe anal. Jordi Pujol i Marta Ferrusola parlar de família exemplar. He vist Paquirrín parlar i respirar a l’hora. He vist Cristina Cifuentes explicar en públic com s’ha d’estudiar. Célia Villalobos dormir de bava penjada mentre diu que treballa.

He vist Manuel Valls fer una xocolata a Petritxol. Epi i Blas entrar en la campanya electoral. Fèlix Millet, fer-se passar per coix. L’exconseller Boi Ruíz enfonsar la sanitat catalana. Carlos Fabra dins d’una trama de pederastes. He vist Albert Boadella fer de Queipo de Llano.

He vist la Fiscalia explicant què és la violència, la rebel·lió i la sedició. He vist com Juan Ignacio Zoido s’instal·lava un tirador de cervesa al seu despatx amb “el camino” a sobre de la taula. He vist Fàtima Báñez solucionant l’atur resant. El rei emèrit estimar els animals i la nàutica. Francisco Camps explicar xerrar com s’ha de vestir un polític. He vist Albert Rivera en “hologramo”. Quim Torra buscant encara el seu espai.

He vist Esperanza Aguirre denunciar la corrupció. Ana Mato promoure la sanitat i el confeti. He vist la Guàrdia Civil triomfar a Altsasu. José María Aznar defensar la pau mentre no troba armes de destrucció massiva. Alejo Vidal Quadras cantar.

He vist Suárez Illana defensar l’avortament després de nàixer. He vist Arcadi Espada parlar de races superiors. La Cospedal puntualitzar què vol dir: diferit. He vist Felipe González instal·lat en la latrina. He vist a la Conferència Episcopal estimar molt els infants. He vist nazis exercir d’acusació popular dins el Tribunal Suprem…

Però em faltava el cromo del rei Felipe VI dient que si no el volem, ell se’n va, i explicar-me, per tercera vegada seguida, què és la democràcia enmig d’un judici en actiu. És així com ens demostra que la separació de poders és una al·lucinació, una quimera. Per l’enemic, la llei, per l’amic, el favor.

La justícia d’aquest país no té res a veure amb la llei, ja que de sempre ha estat vinculada al poder; a Espanya (ho sap tothom) la separació de poders és total i absoluta. Els jutges, separats de la justícia. Els polítics, separats de la política. Els mitjans, separats del periodisme. La democràcia, separada del poder del poble. Separació plena en tots els àmbits.

Això sí, Espanya és el país on surt més car ofendre-la que no pas saquejar-la. Torno a reafirmar-me en el que vaig dir en el seu dia, la millor data per a unes Eleccions Generals en un país com aquest hauria de fer-se el dia 28 de desembre sempre, és de calaix.

miquel mallafré, 16 d’abril de 2019

Related Articles

Deixa un comentari