Director: David Lynch
Nacionalitat: USA-France (2001)
Música: Angelo Badalamenti
Fotografia: Peter Deming
Comentari
Ahir dimecres dia 7 de juliol, vaig anar al Cinema Catalunya, que ha programat un minicicle de pelis de David Lynch, que com a pope de la postmodernitat cinematogràfica del seu temps, ens presenta aquesta obra interessantíssima.
Aprofito per expressar que trobo encertada la proposta que els responsables del cine han fet a l’hora d’escollir aquest autor de referència, per apropar-nos i revisar part de la seva cinematografia, ja que fins ara havia trobat a faltar la programació de cicles d’autors o de línies temàtiques argumentals, entenent el cinema com un servei cultural i no de consum ràpid i només d’evasió i oblit immediat.
Tornant al film David Lynch, rendeix tribut al cine i per extensió al seu microcosmos imaginari personal, amb aquest hipnòtic, surrealista i absorbent, fosc psycho-thriller, amb pinzellades de melodrama, comèdia absurda i cinema fantàstic, en què s’apleguen totes les seves obsessions, dispersions i psicopaties.
Els innegables mèrits artístics de Mulholland Drive, se superposen a l’hermetisme, a la comprensió lògica de part del seu contingut. Res ens ha d’estranyar, si tenim en compte tres referències prèvies directes de la seva filmografia, com són l’esplèndida Carretera Perduda, l’episodi principal de la sèrie Twin Peaks, l’artificiosa però excel·lent Vellut Blau, la impactant història d’amor de Cor Salvatge, i per mi una de les seves millors pel·lícules, Una història veritable.
El que passa a Mulholland Drive, només pot entendre’s des d’una òptica kafkiana, film obert a mil lectures personals, totes respectables i vàlides. Destacaria de les dues hores llargues de bon cinema, unes línies més que argumentals, de caire visual i estètic carregades d’esdeveniments imaginatius, autorials i fascinants. L’atmosfera entre lo densament tètric i el més enigmàtic, està molt ben captat per la fotografia de Peter Deming, acompanyada pels acords musicals ajustats d’Àngelo Badalamenti, tot plegat ens submergeix en un inquietant passeig per les llums de vistositat kitsch i pop dels anys 50, a més d’un notable humor maliciós, no exempt de crítica, per les ombres del Hollywood més fosc, així com les seves clamoroses festes plenes de glamur, però també d’actrius mortificades, directors pressionats a la manera d’una rebotiga malaltissa de somnis trencats.
Lynch es val del seu profund coneixement dels clàssics, en especial del cinema negre i de suspens, amb títols icònics com Vértigo, o el Crepuscle dels Déus, i d’autors literaris com Raymond Chandler, per transformar-ho en altres de les seves estranyes i distorsionades fantasies.
Encara que els seus substrats siguin el suspens policíac i el psicològic, la pel·lícula està enfocada a plantejar o proposar nusos més que a desenvolupar-los o desxifrar-los. Aquest és el motiu que fa que existeixin en el film múltiples subtrames.
Emili Diaz
Deixa un comentari