Bohane, ciutat oberta

La ciutat es diu Bohane, cau immund que creix a banda i banda del riu del mateix nom, en algun lloc indeterminat d’Irlanda, suposadament…

Aquesta ciutat, plena de gent de baixa estofa, obrers apàtics, prostitutes, fumadors d’opi, policies corruptes i whiskeries, no només està dividida pel riu infecte, sinó també per la filiació a dues bandes rivals, els Pixavins d’en Hartnett i els Cusack dels Colls.

La pau i estabilitat relativa que ha aconseguit en Logan Hartnett, líder dels Pixavins, es veu amenaçada pel retorn del seu vell rival, en Gant Broderick. El seu retorn, que esdevé una amenaça més aparent que real, provocarà un lent però inexorable ball de lleialtats i d’estratègies possibilistes sobre el nou status quo que pot sorgir després d’un eventual nou enfrontament entre els Pixavins i els Cusack. Aquestes estratègies impliquen pràcticament tots els personatges d’aquesta novel·la, tant els esmentats com en Llop Stanners, el lloctinent adolescent i ultraviolent dels Pixavins, la novia d’aquest, Jenni Ching, femme fatale adolescent, els caps de la policia o la mateixa Nina Hartnett, matriarca nonagenària dels Pixavins.

L’irlandès Kevin Barry (1969) sorprèn amb aquesta novel·la-debut plena de força, amb una prosa agosarada i lírica, que va de les descripcions d’ambients decadents, crepusculars, i del parlar dels barris baixos, amb un slang molt característic, extret dels argots locals de Limmerick i Cork i que deu haver portat més d’un maldecap al traductor, fins a cotes molt més literàries:

El Fum s’engalanava per al dia més atrafegat del calendari. Mitja creació era a la passarel·la per xuclar la pipa de somiar, i gaudir d’una bona gaiola i un bol de fideus.
Les putes es depilaven.
La pasta de bulb de somiar es picava als morters.
El bitxo es tallava amb llavors i tot, i després s’abocava en amples recipients de sopa de verat que es traginaven per tot el Fum i donaven bon aliment per la feinada suosa que havia de venir.
Hi havia putes nervioses que navegaven entre els cruixits de niló i el sargiment de lligacames, perdudes en les valls boiroses del seu perfum barat.
Ah, quanta solitud, tot plegat.

La trama, els personatges i el context tenen un què d’allò més distòpic, malgrat que Ciutat de Bohane no pot ser considerada una novel·la de ciència-ficció. Les referències a tecnologia futurista són més aviat minses, però és precisament aquesta especial barreja d’altres referències i llicències que es pren l’autor el que fa tan interessant aquesta novel·la.

Lluites entre bandes (pensem en Warriors, Clockwork Orange o, fins in tot, en Peaky Blinders); individus amb les ments perdudes dins dels fumadors d’opi, talment estiguéssim a l’Anglaterra del XIX, però també molts d’altres enganxats a l’herba i a les ballarugues de rocksteady i skank; els seus capítols, curts i trepidants, centrats en el punt de vista d’un personatge diferent en cada un d’ells, en què no hi ha ni maniqueismes ni preteses lliçons moralitzadores (a mode de les sèries americanes) i una atmosfera sòrdida i fatalista que podria recordar la d’algunes novel·les gràfiques. I no és poca cosa, tot plegat.

De moment, Ciutat de Bohane ja ha guanyat uns quants premis, com el Premi IMPAC de Dublín, el 2013, i el Premi de literatura de la Unió Europea, el 2012. Diuen, però, que Barry és un egòlatra insaciable que no estarà content fins que li lliurin el Nobel. No sé si li arribaran a donar mai, però mentrestant, que segueixi escrivint bones novel·les com aquesta!

Jordi Sellarès

especulacionsapeudepagina.blogspot.com.es/