El diumenge 16 d’octubre vaig assistir a un doble concert a la Jazz Cava, dins del Cicle Terrassa Música Moderna. Per una banda, Pantaleó tancava la gira de presentació del seu darrer disc, Reina Victòria (Música Global, 2015), i s’acomiadava temporalment dels escenaris per tal de posar-se a treballar en el següent àlbum. Per l’altra, Estúpida Erikah va presentar el seu nou treball, 300 mil·lisegons per crear un record (Música Global, 2016).
La vetllada va començar amb Estúpida Erikah, formació liderada pel cantautor i guitarrista Lluís Bòria, acompanyat per Roc Calvet a la guitarra, Pau Tost al violí i Núria Maynou al violoncel. Aquesta sorprenent formació, sumada a la il·luminació tènue, va crear una atmosfera íntima i càlida des del primer minut. Les composicions giraven al voltant del món dels sentiments i els petits detalls de la vida, regalant-nos una mirada optimista i poètica de la quotidianitat. També es van atrevir amb una cançó més reivindicativa que va trencar positivament amb la temàtica recurrent. Els músics acompanyants van demostrar una gran sensibilitat i compenetració, tot i que la guitarra elèctrica va quedar una mica fluixa de volum en alguns temes. Una llàstima, si tenim en compte la musicalitat i el domini dels acompanyaments que sempre ens demostra el Roc. Al final van interpretar un tema amb la col·laboració del baixista i també del bateria de Pantaleó, però degut a problemes de sonorització i volums desiguals no va acabar de sonar amb fluïdesa.
Tot i així, està clar que va ser un concert reeixit en la majoria els aspectes, ja que per molt que totes les cançons tinguessin un estil similar, no es va fer repetitiu i va ser possible segur el fil de l’actuació amb èxit. Només calia observar el públic, que, tot i ser molt nombrós, va mantenir un silenci i un respecte espectaculars de cara als músics, actitud lloable que malauradament no abunda.
Seguidament va actuar Pantaleó, formació integrada per Gerard de Pablo com a veu principal i guitarra acústica, Jesús Costalago al teclat, David Curto a la guitarra elèctrica, Jordi Massana al baix i Santi Ciurans a càrrec de la bateria.
Van realitzar un concert de tarannà gairebé eufòric, on el públic va mostrar una activa participació. Les composicions, seguint la línia d’Estúpida Erikah, van tenir com a centre temàtic els detalls preciosos que ens brinda la vida quotidiana. Ara bé, el fet de comptar Pantaleó amb una formació instrumental més tradicional i prendre elements característics del rock, va ajudar a que no fossin dues actuacions massa similars. Van demostrar molta seguretat a l’escenari, facilitat per connectar amb el públic assistent i capacitat de mantenir l’ambient alegre al llarg de tot el concert.
Tot i així, degut a l’estil que cultiven, els instrumentistes no van poder lluir-se gaire, però cal destacar que van demostrar una gran destresa en els acompanyaments vocals, part important de la interpretació que sovint es cuida poc.
En definitiva, una sessió doble que, tot i fer-se una mica llarga, va destacar per la proximitat dels músics que van saber establir un diàleg amb el públic i per la seva demostració d’una gran capacitat per remoure sentiments i crear somriures gràcies a lletres sensibles i optimistes.
Cecília Coca Peña
Deixa un comentari