Xavier Rodríguez Ruera
Neus Aguado (Córdoba, Argentina, 1955), és una poeta nascuda a Argentina, establerta a Barcelona, i amb una amplíssima trajectòria. Des del primer llibre, Paseo présbita (1982), han passat més de quaranta anys en què la poeta ha alternat les escriptures poètiques, teatrals i documentals, fins a convertir-se en figura reconeguda i respectada al panorama literari. El seu darrer recull de poemes és aquest 66 maneras de mirar, en edició impecable d’Animal Sospechoso Editor i amb pròleg de Laura Giordani.
El primer que ens sorprèn en atansar-nos al llibre és la brevetat dels poemes i que, numeració a part, porten una data concreta al peu dels textos, un recurs gens habitual en els llibres de poemes, que acostumen a estar organitzats en base una altra mena de dinàmiques formals, semàntiques o vagues. Però, com encertadament apunta Laura Giordani, la lectura que ens proposa la poeta no obeeix a criteris lineals de temporalitat. No és una mena —o no únicament— de diari líric amb entrades successives i cronològicament ordenades. Els fragments, retalls lírics, salten al llarg del temps, viatgen enrere i endavant seguint un capriciós atzar que la poeta, conscient, ens convida a comprendre. Hi ha un molt de mar mediterrània i de cultura grecollatina al llarg dels fragments. De mosaic de tessel·les on Aguado diposita amb mà tendra records d’infantesa, primers amors, decebedores experiències metropolitanes i petits cants a l’esperança que prové d’una maduresa que solta llast a platges íntimes on el sol de la tarda declina endolcint el caire de les coses: Cuando pese menos que el agua / en las soleadas playas del país sin memoria / cubridme la envoltura / con una manta a cuadros / como la de los viajes transatlánticos / e improvisad una pira en la orilla, ens exhorta al darrer fragment, ple de serenor, i amb clicada d’ull a Shelley i Byron inclosa. Duu aquest fragment com a signatura cronològica 01.03.2003 i, en canvi, és triat encertadament per l’autora per a cloure el poemari. Abans, en els fragments anteriors, comunicats per la saviesa dels anys: Cardamomo, si te abro / pareces la flor de lis. / Eres el sabor de las mañanas, / el gusto de mi vida retirada. / Un sentido de pureza en la noche. [16.02.2020]. O encara: Fruto de primavera / he orillado tu mirada. / La puesta de sol / es indiferente a tu magnetismo. / Caminas por la arena / y tu sol me confunde. / Lentamente me vuelvo fuego líquido. Sensualitat, memòria no tant involuntària com voluntàriament orientada a traçar, sobre el dur asfalt del present, les coordenades emocionals d’una vida, semblant a aquella màgica rayuela que el seu compatriota Cortázar dibuixà en pàgines inoblidables. La dona d’ara resum la seva noble aspiració carregada de nostàlgia: Extraño mi vida entera / emparrada en algún patio. [16.02.2020], potser fent referència als patis de la seva infantesa argentina.
Hi ha poemaris que ens conviden a avançar en línia recta cap a una conclusió, una idea del món i de la vida. En el millor dels casos, l’autor, fent servir l’harmonia i el contrapunt, relaciona musicalment diferents motius que es repeteixen, s’entreguen i evolucionen. D’altres, com aquestes 66 maneres de mirar, no entreguen el seu secret, el seu motiu sinó després d’examinar-lo diverses vegades. Semblants a les miniatures cisellades on l’ull atent sorprèn sempre nous detalls, noves relacions entre els motius, admirant-se que en un espai tan petit hi càpiga tanta intenció. Així, per exemple, en atansar-nos al fragment 38, que l’autora subdivideix en «Mi madre en la Exposición Universal de Barcelona» [04.05.2018], un fragment sense títol que encapçala Vives en tu imperio derrumbado [25.06.2006], un altre que comença Noto que me voy / consumiendo [04.08.2017], el titulat «Dame tu calor» [06.08.2020] i finalment:
Esta noche
he comido
una granada
en honor a
Perséfone / Deméter
en honor a la
hija / madre
madre / hija
que fuimos.
Que somos.
14.09.2020
Si viatgeu a Atenes i us apropeu al renovat Museu Arqueològic, trobareu exposades, entre altres meravelles manllevades a l’Acròpolis, les restes de les antigues civilitzacions que naixeren, refulgiren i desaparegueren a l’Hèl·lade molt abans del període anomenat clàssic. Pintures i mosaics plens de referències marines, ingènua i enjogassada joie de vivre: dofins que saltironegen en perspectives impossibles, carros i pàmpols, àmfores i palaus com dibuixats per la mà d’un nen gens aviciada.
En acabar de llegir el llibre, hom pensa en un enfilall de tessel·les provinents de la infantesa del món i que l’escuma dels dies i les ones, sempre sàvies, han deixat als peus de l’autora.
| 66 maneras de mirar
Neus Aguado Animal Sospechoso Editor, 115 pàgines |
 |
Deixa un comentari