L’Esbart Egarenc és el grup de dansa i cultura popular i tradicional actiu amb més trajectòria a la ciutat, sense interrupció des de la seva fundació l’any 1958. L’objectiu principal que es planteja és recuperar i presentar les danses tradicionals dels Països Catalans; i això, “fer-ho gaudint i passant-s’ho bé”, resum l’actual president, en David Capdevila.
El grup funciona dintre i com a part del Centre Cultural El Social, de fet és una secció del mateix, tot i tenir un funcionament autònom i una normativa, estructura i finances pròpies. A banda altres raons, el grup dansaire arribà de fora ja constituït com a tal, del centre parroquial del barri de Sant Pere, on tot indica que l’espai s’havia fet petit. La integració va ser perfecta, tant que uns dels integrants del grup, en Felipe Elósegui, és avui president de l’entitat.
En tot cas, això no interessa ni poc ni massa a les més de 150 persones que constitueixen la “massa social” de l’Esbart, formada per tres grups infantils (espardenyes groga, blava i verda, des dels 4 fins als 12 anys, sumant unes 80 criatures); un de juvenil (de 13 a 16 anys, amb 15 membres), el Cos de Dansa (dels 16 als quasi 40 anys, amb altres 15 membres), i el grup de Veterans, entre els quals alguns actius des dels 1970 i 80.
Preparant el Ball de Plaça per Festa Major. Foto: Rosa Pastor
Totes les persones són sòcies del Social, entitat que arriba actualment als 800 membres. Molta gent, “no els he vist mai junts”, confessa en David, però que hi són segur, i es pot comprovar per la quantitat d’activitats, algunes amb molta participació, com els Pastorets i la cavalcada dels Reis.
L’Esbart aconsegueix, per tant, sumar gent i esforços en la tasca de recuperar i presentar les danses tradicionals dels Països Catalans. Un treball de cultura i història molt important, i fer-ho gaudint joves i veterans, al temps que mobilitzant i fent un bon grup de canalla.
Trama, un espectacle original, cançons d’autors i tradicionals i balls que fan història de la Terrassa industrial, la vida del treball i les fàbriques.
“Tenim un estoc de balls gran”, informa el David, membre del Cos de Dansa i president des del 2007. És el resultat de la citada feina de recuperació, alguns cops, “anant a buscar l’arrel més tradicional”, i en altres “innovant”. Ara tenen un repertori més o menys fix, adaptable al nombre de gent del Cos de Dansa i que ensenyen els infants”.
Hi ha també espai per a la creació. Un cas, per exemple, d’un ball tradicional com les Danses de Vilanova (Vilanova i la Geltrú, per Carnestoltes), agafaren la música però variant la coreografia, “donant-li un toc per a que es pugui presentar en un escenari”, i crearen la Glosa de les danses de Vilanova.
Un altre cas de creació, que acompanyà el propi David, és el d’unes músiques típiques de les Balears, per a les quals crearen un ball que no existia, “coreografiant una música ja existent, d’altre lloc, amb notes del teu”.
Hi ha, per fi, la “creació total, o sigui de la música i la dansa, per més que tota creació té sempre alguna font d’inspiració, clar”, matisa aquest dansaire de vocació tardana, tot citant balls com la sardana o la jota. L’Esbart en té una creació pròpia, l’espectacle Trama, estrenat al 2001, que n’és un cas de molt d’èxit, “amb cançons de diferents autors i tradicional, una mica de tot, per fer una història sobre la Terrassa industrial, la vida del treball i les fàbriques, una creació de música i la dansa nova”.
A la ciutat hi ha d’altres grups de dansa. En David diferencia: “Fem més o menys el mateix que Treure Ball, però posat a l’escenari. Coreografiem el ball de carrer, que és l’objectiu de l’esbart. Per entendre’ns, seríem el germà pijo del que fa Treure Ball i el germà curtet del ballet”.
Tot iaixò, no tenen músics. hi van haver, i famosos. Cap als 90, hi eren en Joan Boada i Màrius Clapé, que van fer La Carrau. Però, el grup que necessita un esbart com aquest no és sostenible. Per això, fan col·laboracions amb músics de la ciutat, alguns membres del grup musical i de foc Bitxo del Torrent Mitger, cita en David.
Aquest ball, tot i no ser professional, requereix prou dedicació i assaigs. “Sempre hi ha qui busca i aconsegueix molta qualitat, altres no tanta”, i considera, “encara que no m’agrada fer comparacions, de la mateixa manera que als Minyons no els agrada el concurs de castells, a mi tampoc no m’agrada fer concurs d’esbart”, que l’Esbart es situa en un nivell de bona qualitat, “mitjà”, matisa.
La junta directiva és de 14 persones; la presidència, formada pel president i dos vices, dos directors artístics, tresoreria i secretaria; i les vocalies de majordomia (confecció i vestuari), tècnics de so i tal (manxaires), premsa i propaganda, i coordinació dels grups.
D’actuacions en tenen un calendari fix durant l’any: Festa Major, Fira Modernista, la Patrona, Pastorets, festival fi de temporada dels infantils, una festa el dia d’homenatge a la mare i una festa per Nadal aprofitant les vacances dels nens.
Com tots els grups de voluntariat i no professionalitzats, l’Esbart ha viscut moments de crisi, tot i tenir una cantera ben nodrida. “Ara mateix, hi ha com 5 dansaires que han començat de grans, la resta són de la pedrera”. Els infants assoleixen uns mínims a cada grup, tot i que passen per edat. La veritat, no falten mai, de criatures. A les mares i pares els hi fa gràcia i és una bona opció de lleure. D’altra banda alguns membres són mestres i fan certa difusió a les escoles.
Amb el jovent, però, és una altra cosa, marxen molts. Però sempre hi queden. Ara, amb els nois, confessa en David, costa més. “No sé si producte de la societat masclista o com sigui, i mira que ballar exigeix més esforç que, per exemple, el futbol…”.
Membre fundador de la Coordinadora de Grups de Cultura Popular, l’Esbart està en un moment intern fort, “molt bon rotllo, molta cohesió”, i les relacions amb altres grups és bona, tot i que “hi ha menys de la que m’agradaria, de vegades potser només institucional”.
Tot i la dificultat de mantenir econòmicament un grup d’aquestes característiques, sobretot en vestuari (cada ball té el propi), l’Esbart ha actuat fora de la ciutat i a l’estranger, visitant des de Fuengirola a Txèquia, passant per Canjáyar i altres pobles d’Andalusia, Algèria, Mèxic, Hungria, Bèlgica, Guimaraes…
Pep Valenzuela
Deixa un comentari