Xavier Bagà, coreògraf, i Marc Vallejo, autor del text. Foto: Eloi Falguera
El Social Teatre estrena Innocència, una obra que combina text teatral, de Marc Vallejo, i dansa, del coreògraf Xavier Bagà.
Eloi Falguera, Director i autor
Aquest mes de novembre, el Grup de teatre de El Social estrenarà l’obra Innocència, del terrassenc Marc Vallejo. Serà la seva opera prima. Ambientada als camps de concentració nazi pretén reflexionar, però, sobre temes humans i universals, ben vàlids avui dia.
El principal propòsit de l’autor és emocionar el públic, entrar dins la seva ànima. Per aquest motiu ha volgut combinar el text parlat amb la dansa, una disciplina molt poc tractada dins del món del teatre amateur. Vol aconseguir, així, un espectacle de creació total, on allò que es diu tingui tant de pes com allò que es veu.
I en Marc Vallejo no ha anat a buscar un coreògraf qualsevol, sinó que ha encarregat les peces de dansa a un ballarí de primera categoria, el barceloní Xavier Bagà. Un ballarí amb una trajectòria impressionant: format a l’Institut del Teatre i titulat al Conservatori de Madrid, ha format part del ballet del Teatre del Liceu, del Ballet Nacional d’Espanya o del Ballet Nacional Clàssic, entre d’altres, on a més de ballar, també hi ha produït espectacles.
La cosa promet. Afanyeu-vos, doncs, a agafar entrades per aquesta obra que s’estrenarà el cap de setmana de l’1 de novembre (divendres, dissabte i diumenge) i que es podrà veure fins al dia 10 del mateix mes, a la Sala de dalt de El Social.
Per saber una mica més sobre aquest espectacle, ens hem trobat amb l’autor teatral, Marc Vallejo, i el coreògraf, Xavier Bagà, al bar de El Social.
Com definiries l’obra?
Marc Vallejo: Innocència és, bàsicament, una obra que parla de la diferència. Tots som diferents. I com es diu al programa de mà: la diferència és castigada. L’obra s’estructura en 5 textos de teatre breu, amb les seves 5 peces de dansa respectives. Primer, el text explica una història i intenta empatitzar amb el públic, desvetllant certes intimitats dels protagonistes. I, després, la dansa ho acaba de rematar. Les dues disciplines, teatre i dansa, es complementen i és, llavors, quan entenem el 100% del què està passant.
On s’ambienta l’obra?
M.V.: L’obra s’ambienta a Auschwitz, en plena II Guerra Mundial. Ens trobem amb diferents personatges que ens expliquen la seva història: les seves alegries, penes, angoixes… Per exemple, un dels textos parla d’un jove que està tancat al camp només per haver estimat. Lògicament, no entén què fa allà. Un altre, ens parla de la cuinera d’Auschwitz, que es dedica a treure nens del camp. Com ho fa? Ja es veurà. Un tercer tracta del capellà del camp.
Hi ha algun fil conductor entre els 5 textos?
M.V.: El fil conductor seria l’últim pensament abans d’arribar a “un final”. I serà a través de la dansa que el personatge trobarà la felicitat.
El tema principal és “la diferència”.
M.V.: Sí. Els textos són una petita mostra de la societat i de certes persones catalogades com a diferents. Perquè, en realitat, tots som diferents. Amb aquesta obra intento remoure consciències, sacsejar el públic, convidar-lo a la reflexió. És una obra que entraria dins del teatre social, com a eina per a canviar el món.
Per tant, els personatges tenen uns problemes que podem identificar avui dia.
M.V.: Sí. Podem transportar perfectament les seves històries a avui dia.
Xavier Bagà: Que tractem temes actuals també es veu explícitament dalt de l’escenari. El pròleg i el tancament, per exemple, no passen a Auschwitz, sinó en un indret que el públic té molt present avui dia.
Al vídeo promocional que heu fet, totes les paraules que hi surten són emocions.
M.V.: És bo emocionar-se. Socialment tenim molts tòpics. A més, tenim una educació que t’imposa certes limitacions. Per exemple, et diuen que no has de plorar. Per què? Tots tenim la necessitat d’emocionar-nos. En aquest espectacle intentem, a partir de les emocions, transformar a millor la nostra societat. Un repte complicat.
X. B.: És un espectacle emotiu, que intenta tocar la fibra, però també hem buscat un final esperançador, una mena de cant a l’esperança.
Als personatges de l’obra, la dansa els és alliberadora. Per què?
X. B.: A través de la dansa, els personatges tornen a ser feliços. Allò que no han pogut ser en el seu darrer tram de vida, ho aconsegueixen a través de la dansa, que els transporta cap a un nou món. I tot això ho expressem sense paraules, només amb el moviment i un fons musical magnífic, basat en peces de Bach.
És tan important, doncs, el text com les peces de dansa?
X. B.: Jo crec que sí. La dansa, encara que no tingui paraules, explica moltes coses. A cada coreografia hi ha coses que fan referència al text. No és simplement una peça de dansa, sense cap connexió. Té una coherència amb el text i, fins i tot, amb objectes que són significatius per a les vides dels personatges. Tot plegat és emotiu. I no només per al públic. Durant els assajos, hem comprovat com els ballarins s’emocionaven amb les coreografies. Pel que fa a l’estil, bàsicament he treballat dansa-teatre, amb pinzellades de dansa contemporània.
En total, entre ballarins i actors, quanta gent surt a Innocència?
M.V.: Estem parlant de 21 persones. Per tant, és un espectacle molt dinàmic. Pel que fa a les actrius i els actors, alguns són de El Social, com la Gemma Ferrer o el Robert Rué. D’altres, com l’Àngels Vilaplana, no han sortit del grup.
X. B.: Pel que fa als ballarins i ballarines, hi ha una barreja interessant. Són de diferents llocs: de Barcelona, de Molins de Rei, de Terrassa i, fins i tot, un del Pallars. N’hi ha que formen part d’esbarts i n’hi ha d’altres que tenen formació de dansa. El resultat que hem obtingut crec que és força coherent.
Deixa un comentari