Isabel Marquès, exsíndica de Greuges de Terrassa, amb en Joan Tamayo. Foto JFF
Al bar Reina Victòria ja no hi cabia molta més gent aquest dissabte 16 de desembre per assistir a la presentació del primer llibre de poesia d’en Joan Tamayo, més conegut fins ara per la seva tasca com advocat, activista i lluitador pels drets humans i socials, de fet una de les referències intel·lectuals més reconegudes a la ciutat. No per casualitat la presentació comptà amb la presència i les paraules de l’ex Síndica de Greuges de Terrassa, i ara guanyadora de suports en el procés participatiu per a la nova elecció del càrrec, Isabel Marquès.
Certament, de totes formes, una expectació i participació sorprenent, essent el motiu aquest llançament d’un primer llibre de poesia, amb el títol Dolç esguard que crema, editat per la editora independent Ediciones Hades, de Castelló de la Plana. Les il·lustracions i disseny són de l’artista plàstica i educadora egarenca Rat Soriano.
Un èxit del que van gaudir totes les persones presents i, primer, clar, el propi autor. Queda clar, com a mínim, que hi ha vida més enllà de les modes dirigides i quasi imposades, així com de les campanyes de consum de masses. Llegiu a continuació el pròleg d’en Jordi Fernández:
Joan Tamayo signant llibres. Foto JFF
La mirada poètica de Joan Tamayo (pròleg del llibre, signat per Jordi Fernández)
«Res no deforma tant
com la vida mateixa…», va escriure Miquel Martí i Pol.
Doncs bé, potser sí, però al menys la vida no ha aconseguit arrabassar a Joan Tamayo bona part de la tendresa de l’infant. Tot i que sempre ha mirat cara a cara, sense evadir-se, la injustícia i l’opressió omnipresents en la nostra societat deshumanitzada, tot i que sempre ha acceptat compartir plenament el dolor emocional dels patiments del seu proïsme, mai no s’ha creat una cuirassa que el defensés de l’angoixa que pot produir a la llarga aquest excés d’empatia. Potser per això la seva sensibilitat no s’ha esmussat i encara pot emocionar-se i emocionar-nos amb la seva mirada nostàlgica, però alhora ferma, a aquelles experiències sovint senzilles, però fonamentals, de la seva infantesa.
Sí, la seva mirada poètica està carregada de nostàlgia, però sense caure en un sentimentalisme blanenc; gaudint dels moments de llum i del perfum de es flors, però sense amagar les ombres immenses i la ferum oliosa de les màquines.
Al llarg de les pàgines del llibre, Joan Tamayo va desgranant tota una sèrie d’impressions bàsiques en la configuració del seu món personal.
La ciutat i els seus escenaris: la ciutat dels senyors i la dels oprimits; el seu carrer, un camí ple de pols i borra que ofegaren les seves il·lusions, però també la llera per on a voltes baixava una riuada alliberadora; el món del treball, la fàbrica, els escanyapobres, els obrers, les cosidores d’errades; la casa familiar, el quarto de reixa…
La família: l’àvia de cos feixuc, condemnada a viure en una nit sense somnis; el pare, de vida breu, viril i tendre, testimoni d’un passat de dolor i ràbia, derrotat, però no vençut; la mare, recordada al pati humil de la seva casa obrera, un pati que va saber convertir en un jardí de meravelles; la germana gran, la germana estimada, la del silenci misteriós que irradiava una llum de seda.
Els inferns: l’escola repressora, plena de violències; l’església tenebrosa i quimèrica; el món del capitalisme, sense tendresa, ple d’ànimes sense destí, però també amb herois anònims perseguits i colpejats per les forces de la repressió.
I els paradisos: el pati ple de flors de casa i les llargues nits d’estiu al carrer; les fogueres de Sant Joan i els esclats de colors de la pirotècnia; la il·lusió de les històries de la ràdio viscuda en la intimitat protectora de la llar i a la vora del braser en fosques tardes i nits d’hivern, i, ja en els anys d’adolescència, l’explosió de la fantasia en el cinema, «la fàbrica de somnis», tal com va batejar-la l’escriptor rus Ilyà Ehrenburg.
Els poemes que componen aquest llibre estan escrits en un llenguatge senzill i directe, sense paraules rebuscades ni estructures recargolades; pel seu contingut no necessitaven una altra forma. Les imatges retòriques apareixen en una quantitat justa i en el moment adequat, amb una capacitat expressiva encertadíssima per concretar l’evocació dels sentiments. Però el recull és divers, gens monòton. Al costat d’un poema nu, d’austeritat extrema, d’un escaient ritme fracturat, com A destemps, podem trobar un exercici d’enginy com Els llavis de la Marilyn, que flueix lleuger i divertit.
Rat Soriano, a més de triar les diverses tipografies emprades, ha aportat il·lustracions variades als poemes. Unes, les figuratives, de vegades fan referència directa, explícita, als continguts (Escola, Àvia Joaquima…), mentre que altres són de caire simbòlic (Sant Joan, El meu partisà…). Les abstractes (Paraula de Déu i Fill d’una flor) són recreacions informals d’impressions, d’estats d’ànim. En tot cas sempre connecten de manera adient amb el text que acompanyen.
El viatge líric del Joan Tamayo acaba als primers anys de l’adolescència; els que van venir després, quan, sens dubte, la mort del pare li va obrir els ulls definitivament a la dura realitat de la vida, al
«… malson de crèixer
esgotadorament
dins un cos endurit,
ple de bonys i d’arrugues
que cap pluja no estova»
Aquests altres de ben segur que mereixien ser recollits en un altre text, potser de caire memorialístic. Seria bo, en tot cas, que Dolç esguard que crema tingués continuïtat, que sigui la primera llamborda d’un llarg camí literari perquè la riquesa del seu món interior brolli i ens sigui comunicada.
Jordi F. Fernández
Expectació i gran assistència a la presentació. Foto JFF
Deixa un comentari