Josep Vallhonrat durant l’entrevista als Amics de les Arts. Foto PV
Molt conegut en l’ambient casteller i cercles artístics, en Josep Vallhonrat, tot nervi i energia als seus 87 anys, és sempre polèmic, crític i somiador: «hem cansa la normalitat, el realisme, i per a mi el surrealisme és una escapatòria», afirma tot explicant la seva perspectiva artística, que ho és també molt de vida. Segurament, l’obra més coneguda d’aquest «gos de carrer», com ell mateix es defineix, és el dibuix de la Pàjara de Terrassa, però guarda a casa milers de dibuixos i pintures. Ha fet maquetes d’arquitectura i vaixells i escriu regularment, una afició que creu que li ve del seu coneixement de llatí.
Podries dir d’on i quan et ve aquest interès per l’art?
Vaig néixer al 1930, a Rubí, llavors un poble amb pocs milers d’habitants, ens coneixíem tots. La parròquia feia de centre, no que nosaltres fóssim religiosos, però ens movíem en l’ambient i l’entorn parroquial, que era plenament català. Després de la guerra vam patir prou amb això, ens deien que la nostra era una llengua infame que s’havia de parlar ‘cristià’. Vaig haver d’aprendre tot en castellà, regirar tota la formació.
La guerra europea va ser un camp de conflicte entre defensors dels bàndols, a casa meva hi havia ressò de tot això, la gent en parlava. Com també, després, de la vida cultural a París, on hi havia artistes catalans. La meva adolescència i joventut va estar marcada pel debat entre surrealisme i realisme i jo em vaig començar a interessar pel dibuix i la pintura. A l’escola Ribas, els mestres m’animaren. Més tard, als Salesians de Sarrià i al seminari de la congregació a Sant Vicenç dels Horts, on vaig estudiar llatí i matemàtiques, vaig descobrir un món, hi havia molta inquietud artística, feien teatre, estaven interessats en el cinema, va ser molt positiu.
Així, una vida dedicada a l’estudi i la cultura?
Ni molt menys. Món pare morí jove i per decisió de la mare vaig entrar a treballar a la Caixa de Pensions, durant més de 10 anys, un temps en què em vaig casar i venir a viure Terrassa, i vam tenir els primers fills. Però era una feina sense cap gràcia, fins que vaig prendre una decisió arriscada i vaig deixar la Caixa per anar a fer vàries coses: viatjant en moto per tot Catalunya (que va ser una experiència boníssima), després al tèxtil, en un magatzem i també en un taller de motors. Però ho vam passar malament, perquè no era el sou segur de la Caixa.
Per sort, després d’un temps, vaig començar a fer de maquetista per un arquitecte molt bo, el Jan Baca, i altres. Això va canviar una mica la cosa. També feia classes particulars de mates i llatí per canalla. La meva dona també anava fent feines. Llavors podíem anar fent.
Per tant, no t’has dedicat mai professionalment a l’art?
No. Com et dic, he anat fent, però he après a viure amb pocs diners. El meu problema, per dir-ho d’alguna manera, és que tot és una mica surrealista, hem cansa la normalitat, el realisme, i per a mi el surrealisme és una escapatòria. No és massa lògic, però tampoc és massa lògic el que he hagut de fer a la meva vida.
De totes formes, he fet feines, com la del taller de muntatge de motors, que implica treballar amb volums, el sentit de l’espai, que després em va servir per les maquetes. Aquests van ser els últims treballs que vaig desenvolupar.
Mentrestant, sempre he anat dibuixant i pintant. De fet, em crec molt espavilat i vull fer moltes coses, però no n’acabo cap, tinc una pila de coses començades i és una tortura no poder-les acabar perquè les circumstàncies no permeten, per manca d’espai fins i tot. Pel que fa a escriure, suposo que vaig començar als salesians, les redaccions típiques, però no em dedico tant com a la pintura i el dibuix. D’altra banda, em vaig ficar a Minyons i acompanyo el món de la cultura popular… ho faig tot alhora.
Gàrgola-raig-sumie
Com defineixes la teva pintura?
En pintura tiro cap al surrealisme, i em quedo sorprès amb alguns quadres meus que hi ha una tècnica de figura i paisatge, però tiro al surrealisme, perquè em cansa acabar el quadro amb tots els detallets i matisos.
Quan vaig començar a pintar era una època que et deien: aquest quadre no està entonat. S’havien de fer les coses sense estridències. Però mica a mica, començàvem a veure Miró, Picasso, Dalí i altres, i els francesos tan bons, i ja hi havia un alliberament. Aquest sentit de llibertat m’interessa molt. Quan pinto tinc el sentit de la tècnica, de l’equilibri, de la composició, de l’entonació i jugo normalment bastant amb contrast, normalment violent, tant als dibuixos com a les composicions. Tinc milers de dibuixos, aquarel·les i de tot; el meu problema és que hi ha de tot i força i barrejat. Els milers de dibuixos per casa amb capses de cartró.
He estat sempre un autodidacta. Però vull recordar la influència del poeta Joan Llacuna, amb qui vaig coincidir en treballar a la Caixa, era un dels notables del país, amic d’en Foix i d’Espriu, anava molt a l’Ateneu, i encara que molt conservador i fins i tot religiós, els seus versos eren exquisits, per paraules i composició, quasi bé maniàtic. Estava al moviment modern, passejàvem pel carrer amb ell, ens instruïa de la situació social i política, ens va fer molt bé a uns quants joves.
És això el que et motivà més a escriure?
L’escriptura, no sé de què m’ha vingut, he anat fent provatures, crec que la formació de llatí, vaig tenir un professor de llatí molt creatiu. Tinc coses guardades, però no tant com els dibuixos. Per escriure únicament em baso en la construcció, he fet teatre, aquí porto una cosa escrita fa anys i m’he quedat parat en rellegir de com està ben construït amb un sentit, té ganxo, parlo de coses de Rubí reals; una amiga em va dir per portar-lo a publicar.
La Pàjara de Terrassa, escultura sobre un dibuix d’en Vallhonrat. Foto Colla Pàjara
I a part d’això, encara estàs actiu a Minyons i grups de cultura popular, no?
Vaig entrar perquè el meu fill David em demanà deixar anar la Sara d’enxaneta, i jo vaig decidir de venir també, llavors feia molt poc que havien començat els Minyons. La Sara va ser la primera enxaneta del pilar de 5.
Quan es va trencar la colla, per antagonisme personals que sempre hi ha, crec, van haver d’animar la gent a seguir; jo vaig tenir un paper molt actiu en la convocatòria de l’assemblea. Però bé, d’això ja se n’ha parlat varies vegades. El cert és que tot i l’entrebanc, l’empenta i la capacitat de la colla ha estat sempre molt gran, com mostra el recorregut fet. Ara, però, em pesa una mica, perquè s’ha d’anar a dormir molt tard.
Després he fet relació amb els grups de cultura popular, i de la trobada amb un grup de tabalers, que s’autodenominaven ‘els pàjaros’ i que volien crear una colla amb una bèstia dona em vaig tenir una bona inspiració, amb bastants proves, i va sortir el dibuix de la Pàjara.
Pel demés, porto una vida molt activa, sempre amunt i avall, sóc un gos de carrer, hauria de pintar i escriure i alguna cosa més, però no trobo temps.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari