La memòria de la neu

Xavier Rodríguez Ruera

No acostuma a passar que, en rebre un llibre nou i fullejar-lo, hom ja percebi, per la tipografia i disseny de les pàgines, pel tacte del paper i les cites alienes empeltades i que escadusserament l’ull sorprès va recollint, que es troba davant d’un llibre important, que sobresurt de la mitjana comuna que l’aritmètica editorial i promocional assaja dia sí dia també al taulell de novetats material o virtual.

Davant d’aquests llibres, una vegada s’ha decidit per la lectura, hom s’atansa amb la il·lusió de veure confirmades les vagues primeres impressions, i la por de veure-les defraudades. Comencem pel final: El rastre nival és un excel·lent llibre de poemes. Ambiciós, dur de vegades, amb ritme i pausa, narrativitat i tendresa, imaginació i realitat. Un poemari antic de tan modern, necessari de tant no voler fer ús dels motius i les formes líriques, curtes, tallants, més en voga. Un llibre moral, de denúncia. Un llibre valent i admirablement escrit.

Cau la neu. La neu en caure fa giragonses capricioses. El vent, delicat artista, mou els flocs seguint una intenció invisible. La neu acaba cobrint el paisatge, les fotografies, els esdeveniments pròxims, llunyans, la memòria. La neu. El temps.

En començar la lectura, hom topa, déus lars, amb cites de Celan, Auden i Bonnefoy. Ximpleries, les justes. Digues sota quina advocació poses els teus versos i et diré l’amplària i profunditat del teu temple i amb qui pretens dialogar. Àngels Marzo imagina en «Aubade» una espluga on jauen les restes d’un homínid primigeni, i dona vida amb tacte a les despulles i al món ple de troballes sensuals i instintives que l’envoltaven. Però s’atansa un canvi uniformement accelerat que transformarà irrevocablement l’escorça del planeta. Comença a passar el temps. Així ha estat sempre, / però al vent glateix alguna cosa nova: / un mal pressentiment al costellam exhaust.

Al llarg del poemari, aquest personatge ancestral hi tornarà a aparèixer, com a contrapunt de les bestieses, delicades bestieses de vegades, és cert, que l’home ha comès contra la Terra en el curs de la seva evolució. En molts aspectes, i sense dogmatismes i escarafalls, El rastre nival és un llibre de denúncia ecològica.

És un llibre de poemes llargs, on interactuen diversos personatges de la història cultural que la poeta invoca i fa servir com a ombres tutelars per a travessar moments dolorosos que ens atenyen a tots. On la tristesa copsada pel seu ull privilegiat en determinades circumstàncies ens interpel·la, talla l’alè, commou amb la cadència de la neu quan cau: Henri Cartier-Bresson («Images à la sauvette»), Zygmunt Bauman («Líquida perplexitat»), Itzak Perlman («The Schindler’s List Theme»).

A d’altres poemes, Marzo fa un ús magnífic del monòleg dramàtic, de llarga tradició anglosaxona (una filiació indiscutible al llarg del poemari), com el corprenedor «The Most Beautiful Suicide», dividit en tres parts, «Body Fallen» (on parla la noia), «The Most Beautiful Suicide» (on parla el fotògraf que va capturar l’instant) i «Surviving You, Always» (on parla, dècades després, el promès de la noia), inspirat en el suïcidi de Evelyn McHale, una noia de vint-i-quatre anys, comptable de professió, que es va llençar el maig de 1947 des de dalt de l’Empire State a Nova York. La fotografia on jau com una dissortada Ofèlia del segle XX sobre el xassís enfonsat d’un cotxe, va esdevenir icònica per la seva trista i innegable plasticitat. Marzo atura el temps mentre la noia cau i sent i recorda i pensa, amb una subtil combinació d’elements lírics, cinematogràfics, narratius. Ens explica una història, la de la noia: El tren de Pennsylvania a Nova York / anava tan de pressa que el paisatge / es va tornar un garbuix d’arbres i cables / i tanques amb anuncis de cinema […] I el temps anava endavant ja sense mi. També: El mocador del coll se’m va desprendre. / I encara vaig ser a temps / de veure un tros de seda desplegar-se / fent una contorsió d’equilibrista. / Flotar la randa suau / fent caramuixes d’aire («Body Fallen»).

Em va semblar una artista de cinema / posant per a una escena: / El deix del braç retut / al plàcid esllanguir-se de la son / sobre un divan fet d’encofrats d’acer («The Most Beautiful Suicide»).

I encara: Però de vegades se’m reneix / en l’aigua-viva de la llengua el teu alè / i vens a mi a peu nu i cames despullades / per l’herba altíssima on passa la memòria («Surviving You, Always»).

Són tants els poemes que segueixen, delicats, sorprenents i alhora secs i durs quan convé a la denúncia! Com «Port d’Anzio», on descrivint un quadre de Baldomer Gili Roig, dessota la mar blava, mediterrània, antiga, hi sobreviuen ferralles pertanyents a la cruenta batalla de la Segona Guerra Mundial, o «Maternità», on fa parlar l’Enola Gay, ocell de ferro dissortadament famós.
«Fulles negres», un atansament al Txernòbil actual: Diuen que als arbres de Txernòbil / les fulles van tornar-se com la sang, / igual que s’emblanquinen els cabells / si endevinen la crida de la mort.

«El rastre nival», que dona títol al poemari i novament sota l’advocació de Bonnefoy, i on el precipitar-se de la neu s’entortolliga amb la memòria íntima i familiar de la poeta: Repetiré germà / i somriurà vetusta la prunera / i gronxarem, un cop i un altre cop, / estius i primaveres xops de mare.

El sentit homenatge al mestre de poetes que va ser Joan Margarit, amb clicada d’ull eliotiana inclosa (The Waste Land): No escoltis la demanda del barquer. / No escoltis la balada del mercant. / Digues: / Com es calcula l’estructura de l’absència?

I finalitza el generós periple que ens proposa Àngels Marzo amb un extens poema que encapçalen versos definitius de Rimbaud al seu fundacional «El vaixell ebri». En aquest cas, la poeta fa parlar a una ferralla espacial que rau al fons de l’anomenat Punt Nemo, cementiri d’andròmines. Des del seu llit de sorra submarina, foscor i silenci, la càpsula, com el vaixell rimbaudià, i humana, massa humana, recorda les meravelles i els desastres que ha pogut contemplar, i alhora recorda al lector, tot tancant el cercle, alguns dels escenaris que ha travessat al llarg de la lectura del poemari: La lupa dels meus ulls ha contemplat / el bosc dels arbres rojos de Txernòbil / on la insistència d’un verd nou es ramifica; / la costa que ha arrasat la gegantina onada, / la cabellera negra dels terrals / quan s’extingeix el xiscle de la flama. I: Allà on el llop marí de pell de coure fa estada / i l’alga de les neus llueix vermella i groga, / deixar que els calms cetacis se’m tornin esquelets.

Tots aquells que pensen que la poesia, la bona poesia, és morta, rebran, en atansar-se a El rastre nival, la bufetada tendra de la bellesa, el compromís, la memòria i la neu.

El rastre nival Àngels Marzo (Premi Crítica Serra d’Or de Poesia 2023) Pagès Editors, Lleida, 2022 102 pàgines