Margarida Fabregat, més de 50 anys actuant a El Social. Foto: Eloi Falguera
La Margarida Fabregat ha fet tant teatre que és incapaç de donar-me una xifra: “Centenars d’obres”, em diu que ha fet. Va començar als 15 anys per la porta gran, el Teatre Principal, i ja no s’ha aturat. Ha fet teatre al grup de la Sagrada Família, al Grup Teatral Egarenc, alguna col·laboració amb el Casal de Sant Pere, però sobretot, la Margarida és “l’actriu” de El Social.
En els més de 50 anys dalt dels escenaris arrossega un munt d’experiència i anècdotes. Per exemple, quan als anys 60, en ple franquisme, es va tenyir els cabells de color vermellós per interpretar una noia jueva en l’obra Proceso a Jesús, de Diego Fabbri. “El capellà de la Sagrada Família va posar el crit al cel!”, recorda. Amant dels papers durs, però també dels còmics, es pot dir que ha interpretat gairebé tots els clàssics: de Sagarra o Guimerà fins a Lorca.
Per conèixer una mica més de prop aquesta actriu nostra (possiblement la més veterana en actiu) li hem fet aquesta entrevista, tot just una setmana després que hagi acabat les representacions de Bodas de sangre a El Social, on feia el paper de La Madre.
Què et porta al teatre?
Bé, al col·legi ja escrivia els meus propis guions. Després agafava uns quants nens i quan ho teníem preparat li dèiem a la mestra: “Va, que li farem una obra de teatre”. Això era al Grup Escolar Torrella, a la Rambla, que ja no existeix.
I a fer teatre en una companyia?
Quan tenia 15- 16 anys hi havia un veí que feia el Don Juan Tenorio. Jo sempre que el veia li deia: “Jo vull fer teatre”. Tant vaig insistir que em va portar als assajos que feien al Coro Els Amics. Els papers ja estaven tots repartits, però el director va dir: “Va, et posarem vestida de patge quan hi ha el sopar del Tenorio”. Però resulta que es va posar malalta l’actriu que feia de Hermana tornera i me’l van donar a mi. Així va ser com vaig estrenar-me com a actriu, al Teatre Principal per cert.
Et vas quedar en aquest grup?
No. Als 19-20 anys vaig a fer teatre amb el grup de la Sagrada Família. Es pot dir que és quan començo a fer teatre de debò. Hi faig moltíssimes obres. Per exemple, les de Sagarra: L’Hostal de la Glòria, Les vinyes del Priorat… Obres que més tard he repetit amb el Grup Teatral Egarenc, on ens hem retrobat molts actors que vam començar aquí, al grup de la Sagrada Família.
Però on hi has passat més anys és a El Social?
Sí. Hi arribo cap a l’any 1964-65, quan ja tenia 3 fills, i encara hi sóc. De fet, aviat estrenarem una nova obra: Això no és vida. En total, porto més de 50 anys fent teatre. Crec que, a Terrassa, sóc la que porta més anys seguits fent-ne. Sóc la més veterana.
En quantes obres calcules que has participat?
Ufff, moltíssimes. A El Social, per exemple, he sortit gairebé a tot el què s’ha fet des dels anys 60. I abans d’això, al grup de la Sagrada Família, fèiem 1 obra nova cada mes. Eren les èpoques on encara s’anava amb la conxa de l’apuntador… En definitiva, he fet centenars d’obres.
De quins papers et sents més orgullosa?
Del paper de Bernarda, de La casa de Bernarda Alba, de Lorca. La vaig fer farà uns 20 anys a El Social. La dirigia el Lluís Barón. La Bernarda és un paper amb caràcter, com els que m’agraden a mi. L’obra va quedar en conjunt molt rodona, tothom hi feia un gran treball. Hi havia un gran repartiment. Però n’hi ha moltes més que hi tinc un bon record. De L’Hostal de la Glòria, per exemple, on hi feia la protagonista, la Glòria. Aquesta obra l’he fet amb El Social i amb el Grup Teatral Egarenc. També recordo molt Yerma, de Lorca, on feia de Vieja Pagana i compartia escenari amb la Rosa Aguado.
Què en penses dels papers femenins? Hi ha poques dones protagonistes a les obres?
Sí. Sort en tenim de Lorca o d’Antonio Gala. La majoria d’autors fan els personatges femenins molt simples. Els protagonistes sempre són homes i les dones són secundàries.
Margarida Fabregat, interpretant la Bernarda de La Casa de Bernarda Alba. Fotografia cedida família Salvador-Fabregat
Com et prepares els papers?
Agafo l’obra i començo a estudiar un trosset. Quan ja me’l sé, llavors avanço cap a un altre tros. I així vaig fent. Però la veritat és que no et queda del tot fins que vas a assajar. Quan trepitges l’escenari és diferent.
En què ha canviat el teatre d’abans amb el d’avui dia?
És molt diferent. Abans el teatre d’aficionats era això; d’aficionats. Ara n’hi ha molt que gairebé és professional. Abans, amb tot això de la conxa i de l’apuntador… Tot i que jo sempre he sabut el paper de memòria. No m’havia refiat mai de l’apuntador. Quan actuava de jove amb el grup de la Sagrada Família ja tenia fama de saber-me sempre el paper. I això que hi havia molts bons apuntadors, que t’ho deien tot, fins i tot cap on havies d’anar: “Vés cap aquí, vés cap allà”. I el públic ni els sentia.
També fas radioteatre.
Sí, a Ràdio Terrassa. Això ensenya molt. És una vertadera escola perquè t’ensenya a modular la veu.
Com portes el fet que et dirigeixi el Joan Salvador, un fill teu?
Doncs igual com si em dirigís un altre. Faig el què ell em diu i no dic ni piu. És curiós perquè abans, de petit, el Joan venia als assajos i sempre era “el Joan, fill de la Margarida”. Ara han canviat les tornes, ara sóc la Margarida, mare del Joan salvador. T’he de confessar que és una miqueta dur.
Aquest juny et tornarem a veure als escenaris.
Sí. Serà amb Això no és vida, on tinc un paper totalment diferent del que acabo de fer amb Bodas de sangre. Aquí faré d’una dona estressada. L’estrenarem al Social.
Eloi Falguera
Director i autor
Deixa un comentari