Tema de l’obra? Les relacions humanes i l’art contemporani. I l’argument? Un senyor compra un quadre molt modern i molt car. Un amic seu, així que veu el quadre i el que ha pagat per ell el seu amic, li agafa un atac. El tercer personatge d’aquest triangle, intentarà fer de mediador en el conflicte intentant ser neutral i conciliador, cosa que provocarà el rebuig dels altres dos. El que aparentment sembla una tonteria agafa unes dimensions dramàtiques fora de qualsevol explicació racional. No saber distingir la subtil línia que separa l’art contemporani i el que porta a un d’ells a adquirir un quadre “peculiar” d’un altre que es pugui entendre fàcilment fa que la tragèdia estigui servida, ja que és aquí on apareix el refugi cultural d’un d’ells i la capacitat de no voler acceptar una evidència. Sembla mentida com un fet totalment irrellevant ens posa davant els morros una cosa tan simple com la fragilitat de l’amistat, però també ens fan la pregunta: Nosaltres som així? Em temo que sí, no s’hi pot fer més.
L’amistat és l’art d’oblidar-se totalment d’un mateix, dels desitjos personals, de les necessitats egoistes, per arribar a conèixer la manera de ser i el caràcter de l’altre. És acceptar a una persona, no pel seu exterior, sinó pel que creiem que revela des de dins. L’amistat és enfortir amb les qualitats trobades en l’altre i les experiències compartides, és aprendre, és arribar a preocupar-se per un altre persona fins el punt de patir quan ella pateix i de sentir una gran alegria quan aquesta arriba. Diria que una de les claus a l’hora de plantejar tot això de cara a l’espectador és l’agilitat i la senzillesa, naturalment l’autora hi ajuda molt. Les coses són com realment les veiem o són com ens agradaria veure-les? Hi ha un món real, però també tots tenim dins nostre un món inventat i que ens dóna unes respostes que ens satisfan, el problema és que hem de viure en el món real. Els nostres moments de soledat són molt entranyables, però quan els compartim la satisfacció acostuma a ser immensa. Quan sabem del cert que tenim un amic al costat, els batecs del cor es tornen més plans i poder intercanviar amb ell opinions o sentències calma l’agitació momentània. Els amics ens permeten adonar-nos-en que ser omnipotent és del tot ineficaç per més que vulguem imposar l’ individualisme imperant. La necessitat d’una paraula amiga en moments durs ens connecta automàticament amb la nostra humilitat i intensifica la nostra seguretat.
Qualsevol somni té unes grans possibilitats quan hi sumes més d’una ment. Tothom pot trobar l’amistat a qualsevol lloc i en tot moment. Hi ha persones a les que veiem tots els dies i mai arribem a conèixer-les i intimar; hi ha d’altres, en canvi, a las que et sembla haver-les conegut de sempre i amb les quals sents una confiança immediata. Manifestar interès per algú només perquè és influent i perquè pot fer alguna cosa per tu, no és amistat. Sentir-se atret per algú perquè té una cara maca, més del mateix. Per atraure amics, per fer-los, has d’eliminar l’egoisme, l’enveja, el judici i d’altres qualitats ingrates. La generositat, és aquí on precisament l’obra posa de manifest la conducta dels tres personatges per construir el seu sòlid fonament d’amistat. Ara bé, fins a quin punt en el cas d’Art queda plantejat el complex d’inferioritat per la pura desconeixença de l’art contemporani? Com una tonteria insignificant pot desencadenar un temporal inimaginable entre uns amics? No sé, aneu a veure-la i en traieu l’entrellat.
miquel mallafré, 18 de desembre de 2016
Deixa un comentari