Tot el món es pregunta quina cosa és l’art. Les definicions són odioses, però s’aproximaria bastant a tota aquella creació humana que aconsegueix elevar l’esperit a un pla superior d’emoció i esglai. A l’antològica de Xavier González Arnau – Vers decurs, ens podem trobar que un bon dibuix no desmereix en res a una bona pintura.
O sigui, anem bé. És més, sota qualsevol quadre dels que es donen cita en aquesta antològica hi ha subjacent necessàriament un dibuix que el sustenta, un esquelet que l’arma i vertebra. Qualsevol quadre que li manqui aquesta base s’enfonsa i resulta flàccid. Una bona garantia de qualitat en la pintura és un bon dibuix i, l’obra de Xavier González va per aquest camí.
Ser pintor, escultor, escriptor, actor o músic no atorga cap rang per sobre de qualsevol altre professió. Un meravellós artesà creador de mantons de Manila pot arribar més lluny que un mediocre escultor o un pintor. Un gran futbolista pot provocar més passions que la majoria dels pintors. Ser “artista” avui en dia no és cap assegurança de res. Però si neix un geni segur que el detectarem, de la mateixa manera que ho farem per a la ciència, la filosofia o la política. A hores d’ara és tot un repte saber diferenciar i no comparar la Capella Sixtina de Miquel Àngel o la Llei de la Gravitació Universal de Newton amb els millors gols del món.
Quan es fa art d’aquell que els pedants l’anomenen “en majúscules” és molt fàcil de detectar, la seva llum brilla a través del temps. Xavier González s’escapa en tot moment de la pintura agradable, explícita, planera i ocasional, o sigui, fuig de la pintura dolenta i s’atansa molt al que acabo de dir. Les obres de Xavier González representen coses diferents, éssers diferents, aberrants, monstruosos, són coses que existeixen al marge o en contra dels cànons. Els cossos anòmals que omplen els seus quadres, ens parlen d’una identitat metamòrfica, híbrida, múltiple. Recrea una subjectivitat desestabilitzada i impura que no li és aliena, això és bàsicament l’ésser humà, això és bàsicament ell.
Cada dos o tres anys, acostuma a sortir un Nostradamus de torn que ens anuncia la mort de la pintura. No seré jo el que entri al drap, ara bé sí que puc parlar d’un replantejament de posicions tant a nivell conceptual com formal. Des de les darreries del segle XX la reinvenció constant segueix provocant una forta hostilitat en la crítica. Els artistes que encara pinten solen tenir un elevat nivell de consciència sobre les trampes, però també sobre les enormes possibilitats d’una manera de fer que avui se’ns presenta com “altres formats, altres materials o altres continguts”.
En la pintura d’aquest “Vers decurs” entren en joc la plasticitat, el morbo, l’opacitat o la transparència, la superfície brillant, la mat o la foscor… qualitats aquestes impossibles de transmetre a través de la pantalla d’un ordinador, un televisor o un pòster. Lluny d’arruïnar res, la pintura de Xavier González, el que fa és evidenciar el que tenen de singulars les mateixes. M’explicaré, és impossible gaudir completament de Les Menines en una sola imatge, impossible sentir la poderosa sensació de buit de l’estança on pinta Velázquez, impossible percebre la closca de nacre de la capa pictòrica del quadre, inútil girar-se i veure-la de costat per poder sentir les delicades estries de la pintura del geni. El mateix podria dir dels quadres de Tàpies, Lucien Freud o Jasper Jons. La disposició de les formes, el color ens poden suggerir molt, per descomptat, però queden lluny a l’hora d’expressar tota la seva plasticitat. Això és la pintura de Xavier González.
A la pintura -en general- li passa una cosa similar a la que li passa al teatre amb el cinema. El cinema és un art en majúscules, un nou format conquistat per les muses per portar l’esperit de l’ésser humà fins el que és sublim, és tan fort i intens com qualsevol de les grans arts. Però fins i tot sent així, el que diferencia el teatre i les arts escèniques del cinema és aquest “alguna cosa” que precisament defineix al teatre: el directe. La tridimensionalitat que envolta l’espectador en un moment únic, en una actuació única, irrepetible, l’olor puntual, el crit precís i la modulació exacta però diferent a cada escenificació, la visió real de l’actor, el fetitxisme de la seva presència i la presència dramàtica del sentiment de l’autor, tot és assombrosament similar als buits d’una pintura, a la seva aparició diferent a cada instant, a la seva dependència del temps essent diferent segons el pintor la va modulant amb les seves humitats, les esquerdes, les textures, les seves decoloracions. Teatre viu i pintura viva, així de senzill, així de complex. Si el cinema és capaç de dur-nos per camins impossibles als que el teatre no arriba, i un dibuix digital o un fotografia són capaços de jocs i expressions que la pintura no pot; el teatre i la pintura posseeixen el sortilegi del que és directe, de l’instant gloriós, com el privilegi del “cantaor” que et canta a tu i només a tu. Tot un luxe!
Mentre no s’inventi la plasticitat digital -o com la vulguin anomenar-, que s’oblidin a fer-nos visitar museus online, com a molt ens podrem emportar una idea simple, una aproximació del tema, però el batec del que és de debò es queda al museu junt amb la premonició del que és únic i no admet còpia.
Qui vulgui veure una pintura còmode, fàcil i oportunista millor que no vagi a veure aquest “Vers decurs” de Xavier González, però si li agrada el món a un pam de distància, la cosa ja és diferent.
Miquel Mallafré
Professor d’Història de l’Art
Deixa un comentari