Patricia Zamora i Domènec Martínez
Domènec Martínez
Vaig rebre aquest missatge un 30 de maig del 2020, confinats. Anava encapçalat de manera clara i concisa, amb majúscules “MI TATARABUELO CROTATO, by Patricia Zamora”.
Un petit miracle de les xarxes, afegia, però a la família estem encantats. Avui, 24 de setembre, temps d’aniversari de les tràgiques riuades del Vallès, 1962, hem tingut la fortuna de trobar-nos, abraçar-nos, i compartir taula i emocions a flor de pell, amb la Consol i en Miguel Ángel com a testimonis de luxe!
El fil de les micro memòries familiars, com les fotografies perdudes en un calaix, serveixen per anar teixint i narrant històries de la memòria col·lectiva, amb filaments trenats per diferents generacions que ens mostren retalls de la vida viscuda.
La Patricia és una noia del nostre temps, treballadora, inquieta i encuriosida. Psicòloga de formació i mediadora de professió. “Veinteañera”. És, també, la néta de l’Adela Martínez Muñoz, una de les protagonistes d’aquesta història. L’Adela és cosina germana meva…, i jo sense saber-ho, contant més de setanta!
Anem a pams. Patricia fa d’enllaç i mèdium en el terreny fèrtil de la memòria llunyana de la seva àvia, i també sap gestionar els forats buits de l’Adela, vídua de Miguel Zamora Molina, mort de corona-virus a l’inici del confinament. La Patricia ha preservat els relats i les històries de la seva àvia, gent humil, treballadora, la vida als hospicis, i el viatge a Catalunya des de les terres d’Almería, “contando 15 años mi abuela, y al morir su abuelito, padre de su madre, mi bisabuela Francisca decide trasladarse a Badalona con sus hijos y su madre”. El protagonisme de les dones, gairebé sempre anònim, marcant el pas dels anys de plom: guerra, misèria i repressió.
Si el nexe inicial d’aquesta història és la peripècia del meu avi Crotato —que ja tenim mig embastada i escrita, pendent d’actualitzar— avui ens agermana un somni compartit: saber més de l’itinerari vital de Santiago Martínez Plaza, el seu fill, i pare de l’Adela. També el meu oncle i germà del meu pare.
El meu oncle Santiago es va incorporar com a voluntari l’any 1936 per defensar les institucions republicanes. Posteriorment va formar part de les unitats de voluntaris cubans de les Brigades Internacionals. Després de la derrota republicana, i el triomf de les tropes de Franco, Hitler i Mussolini, el meu oncle Santiago va coincidir amb el seu cunyat Antonio Muñoz Zamora al ras de les platges d’Argelers.
Aquesta trobada està narrada al llibre “Mauthausen 90.009. La historia de un español en los campos nazis”[i], “separados por una alambrada de los españoles, también había en Argelès un grupo de cubanos que combatió contra la sublevación fascista. (…) No tenía la posibilidad de establecer contacto con los cubanos, pero estuve a punto de salir del campo viajando con ellos a la isla caribeña. Aquella posibilidad de libertad, que acabaría frustrada, me la propició el encuentro fortuito con Santiago Martínez Plaza, mi cuñado. (…) Santiago se consideraba hijo de Fiñana, pero realmente había nacido en Cuba, a donde sus padres [Crotato y Aurora] emigraron [Santiago de Cuba] desde el pequeño pueblo almeriense al que él regresaría después. Tener la nacionalidad cubana le permitió aprovechar la oportunidad que se brindaba a esos ciudadanos de volver a su país. (…) El pasaporte cubano que me prometió mi cuñado nunca llegó. Supongo que cuando me dio su palabra no pensó que quizás sería imposible cumplirla. Lo que sí me envió fueron 50 francos, toda una fortuna en aquella época, y más en un lugar como aquel”. Santiago Martínez Plaza, el meu oncle, surt citat a la relació de combatents al llibre “Cuba y la defensa de la República española (1936-1939)”[ii] editat a Cuba l’any 1981. Amb un pròleg de Fidel Castro, a on s’afirma “Nuestro pueblo envió casi mil combatientes a luchar en España contra el fascismo”.
En aquests paratges sòrdids per a la condició humana es bifurquen les trajectòries del Santiago, el meu oncle (casat amb Francisca Muñoz Zamora), i del seu cunyat, Antonio Muñoz Zamora. El meu oncle va tornar a Cuba, deixant aquí la seva família. No hem sabut res més…, de moment. El 28 d’abril del 2021 vam poder parlar amb el màxim responsable de la representació consular de Cuba a Barcelona[iii] i ens va demanar més informació. Aquestes notes (compartides a les xarxes) i la mirada de Patricia furgant en els records i papers de la seva àvia potser ens donaran més pistes.
L’Antonio Muñoz Zamora, va seguir un altre itinerari: resistència contra els nazis a la França ocupada, incorporat als batallons de treballadors estrangers com el de Brest, detencions i fugides. Va conèixer com a presoner els camps de Dachau i Mauthausen. El seu testimoni també està recollit al llibre “Andaluces en los campos de Mauthausen”[iv], a on es diu que va residir a França, i que el govern de la República li va atorgar la medalla al Resistent. Va tornar a Almeria l’any 1967, “con una maleta de doble fondo con propaganda del Partido Comunista”. També s’afegeix: “Fue delegado del Amical de Mauthuasen en Andalucía y promotor del monumento en memoria de los almerienses caídos en Mauthausen y Gusen. En 1999 recibió la Medalla de Andalucía; posteriormente fue nombrado hijo adoptivo de la ciudad de Almería”.
La Consol i jo, coneixíem el monument als deportats d’Almería, però ignoràvem que un dels seus promotors, Antonio Muñoz Zamora, era també una persona molt propera: per parentesc i per compartir els somnis de la pàtria dels humans. Gràcies a la informació facilitada per la Patricia Zamora, la seva orgullosa besnéta, vam anar de nou al Monument la darrera tardor, el 17 de novembre de 2021, aprofitant la presentació d’un llibre que recull la història i memòria de la 24a Brigada Mixta del Ejército Popular en Jaén y Almería, a on apareix Juan Hernández Herrerías. Com hem dit a l’inici d’aquesta evocació, els fils de la memòria estan constituïts de molts filaments. Una connexió més: als llibres citats es diu que Antonio Muñoz Zamora va estar combatent al front del Jarama formant part de la XV Brigada Internacional. Juan Hernandez Herrerías, el meu sogre i pare de la Consol, també, a la 24 Brigada Mixta, va ser ferit al Jarama el 24 d’abril de 1937 i traslladat a l’Hospitalillo de Tarancón . Tots dos ho feien al costat dels voluntaris internacionals, homes i dones, idealistes combatents, que van venir a lluitar a Espanya contra el feixisme i el nazisme. Conscients que era el preludi de la Guerra a Europa.
Tanco aquesta crònica sentimental aquest primer diumenge de tardor pendents de les notícies a Itàlia, a on bufen vents amb reminiscències dels temps que semblaven conjurats per sempre a Europa, com el soroll de la guerra real, les intoleràncies, els fanatismes i altres amenaces de dimensions planetàries, que hipotequen el futur de les noves generacions.
Aquest estiu la Patrícia Zamora em va fer arribar unes imatges de les platges i dels memorials d’Argelers: “emociona molt trepitjar aquesta sorra, moltes vibracions”. Encoratja més el seu somriure permanent i la seva voluntat de reconstruir les peces i petjades d’aquesta història transversal. Ens hem contagiat del seu optimisme i de l’habilitat per fer un bon ús de les xarxes socials.
Deixa un comentari