Sidi Embarec, jove sahrauí estudiant a Terrassa. Foto: PV
Sidi Embarec Mohamed-Buyemaa té 19 anys i viu a Terrassa, amb una família que l’acull temporalment des que va començar a venir amb el programa solidari Vacances en Pau, de suport al poble sahrauí. Ara estudia aquí, però no es desvincula de la família ni del seu poble. Va néixer als camps de refugiats de Tindouf (al desert algerià, en la frontera amb el Sàhara Occidental), a la wilaia Bojador-27 Febrer (dia de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), l’any 1976. Víctima del doble pes que utilitzen les potències mundials, el poble sahrauí continua esperant la celebració del referèndum d’autodeterminació.
Has nascut i viscut a Tindouf, al desert…
Sí. Els camps de refugiats estan al desert total, quasi no hi ha economia, només alguns negocis petits amb algerians, algunes botigues a les wilaies, una benzinera. I això amb els ajuts i suport que rebem de fora.
Vivim tots amb les famílies i les comunitats, un veïnat que ens coneixem i fem vida col·lectiva, celebrem junts les festes, com la del Corder, ens reunim quasi tothom. Hi ha una biblioteca en el meu campament, que va obrir quan jo estava estudiant a Algèria. Però no hi ha ni cinema ni teatre. Recordo que, a primària, van venir uns francesos i vam veure, per primer cop a la vida, una pel·lícula, tota en francès, no enteníem res, però era fascinant igualment, jo tenia 7 o 8 anys.
Costa fer-se una idea concreta de les dificultats.
És un medi molt dur, al mig del desert, amb les tempestes i la poca aigua, això sobretot. Moltes vegades no en tenim. I és un greu problema, perquè sempre necessitem aigua per beure, per cuinar, per rentar-nos. De fet, l’aigua es porta de fora, amb camions dipòsit que la reparteixen a la gent.
Els sahrauís teniu relació amb Algèria?
Podem anar a ciutats d’Algèria, hi ha relació freqüent, però jo només he anat per motiu d’estudis, a la ciutat de Sidi Walafjat, que està a quasi dos dies de distància en bus; vaig viatjar una vegada sol, sense parar. Allà vaig estudiar primària.
Com va ser que vinguessis a Catalunya?
A l’escola ens van proposar participar en el programa Vacances en Pau, amb el qual venen criatures sahrauís a passar l’estiu aquí a Catalunya i altres llocs, amb famílies. Jo vaig venir el 2009, tenia 7 anys. Vaig estar amb qui ara són els meus tutors, la Rosa i el Jaume, amb el seu fill Alexei. Només sabia dir sí i no, perquè el castellà ho estava començant a estudiar allà i el català no el coneixia. Són una família molt agradable, els he anat coneixent més i més, perquè vaig tornar més anys.
Devia ser una experiència molt emocionant, no?
La primera vegada va ser tot un xoc. El que més em costava era pujar escales, no sabia com fer-ho, mai havia pujat escales en la meva vida. I em va impressionar molt la forma de viure de la gent, el clima, l’aigua i tot, que hi hagi economia, alguna com vida, saps?! Em va agradar, era molt diferent, coses noves, i gens de por, al contrari.
I ara estàs estudiant, però ja no és Vacances en Pau.
El 2015 era el meu últim any de Vacances en Pau, però en Jaume i la Rosa van proposar i demanar si podia continuar aquí estudiant i així va ser. Vaig venir el 2017, el 5 de gener, i vaig començar directament a estudiar ESO, el curs ja començat, al principi estava molt nerviós perquè sabia poc, parlava castellà i he anat aprenent català, gràcies a la revista Cavall Fort, i he anat aprenent amb la família, llibres…
La vida aquí ha anat bé, he après noves experiències, en estudiar algunes coses complicades, m’he esforçat al màxim i he anat tirant, i encara ho faig per treure el millor, perquè crec que jo m’haig d’esforçar més que els altres, perquè jo no sóc d’aquí.
No et sents d’aquí?
D’alguna manera potser sí, perquè fa uns quants anys que hi sóc, sí que em sento una mica d’aquí, però jo sóc un sahrauí, del meu poble.
Has viscut situacions de racisme?
No, ni a l’escola ni al carrer. A l’escola potser unes bromes.
Com explicaries a amics nous què passa al Sàhara?
Els explicaria com he arribat jo aquí, per exemple, i com ha sigut la meva experiència, el canvi que he fet, que és un gran canvi. Després, com és la realitat, com va començar l’ocupació, com és que hem d’estar als camps de refugiats i no al nostre país. Alguna vegada sí que ho he explicat a alguns companys. També hi ha un vídeo (a la xarxa) molt interessant que explica molt bé com ha passat tota aquesta història. El vaig ensenyar a un professor, que ja coneixia el tema, però li va agradar molt, perquè explica detalls.
“No pot ser que hàgim d’estar sempre al desert i el nostre país ocupat i que no puguem fer res”
La situació està bloquejada des de fa molts anys, malgrat l’acord pel referèndum, i ara sembla que Marroc està més agressiu.
Sí, Marroc ha atacat fa poc temps amb foc real una manifestació en una carretera de trànsit de productes del Sàhara i del Marroc, fosfats i altres, cap a Mauritània. De fet, continuem en la mateixa situació des de fa 50 anys. No pot ser que hàgim d’estar sempre al desert i el nostre país ocupat i que no puguem fer res.
La població resisteix forta o hi ha cansament, pèrdua de l’esperança?
No, la gent encara té la sang ben calenta. Fins i tot gent gran que encara es manifesta i que fa per obrir els ulls. La lluita continua, els joves també hi són. En el meu cas, m’agradaria tenir un llibre de la nostra història, del Sàhara, que està per escriure. Jo només conec la història d’Algèria, perquè la vaig estudiar a primària. M’agradaria que els altres nois més petits puguin estudiar la història del Sàhara, que tinguin aquest llibre que jo no vaig tenir.
El Marroc, però, sembla estar fort, i té lligams amb les potències europees, ara molt perquè faci de fre a les migracions d’Àfrica, no?
Tu has d’entendre que Marroc podria parar fàcilment la migració, hi ha molt d’atur, però té la meitat del Sàhara Occidental ocupat, podria treballar molta gent al Marroc, però la seva política és perquè guanyin diners només el Rei i els seus.
Com penses que es podria ajudar a resoldre el conflicte?
És molt complicat. No crec que es resolgui amb manifestacions, que ja s’ha intentat. Però la guerra tampoc és la solució, és violenta i mor gent. Potser l’única solució és que els altres països portin la mirada cap aquí, que vegin el que està passant al Sàhara, que és un país lliure i no és una part del Marroc. Però això també sembla complicat, ara hi ha menys ajuda que abans. Les Vacances en Pau estan bé, així com enviar aliments, que és necessari, però això manté l’estatus actual, no canvia la situació.
I el govern espanyol quina responsabilitat té?
El govern espanyol és molt responsable, el Sàhara Occidental era una colònia que Espanya ocupava, jo crec que té la responsabilitat de reconèixer això, i no pot donar el territori al Marroc.
Com veus el teu futur?
Si em trec un títol d’estudis, potser podria treballar i intentar anar allà a fer quelcom, ajudar el país, la família.
Aquí pots tenir més informació i formació, això és molt important. Imagina’t si tothom a l’Àfrica estigués format, seria un continent molt fort, però avui la meitat o més no està informat, no tenen estudis. Crec que la riquesa d’un país és que estigui format i unit, per a nosaltres això és fonamental per canviar les coses.
30 anys esperant el referèndum d’autodeterminació
El conflicte sahrauí va començar com una lluita contra la colònia espanyola. A principis dels anys 70. El 1974, Espanya promet als sahrauís un referèndum d’autodeterminació. Però el 14 de novembre de 1975, el Marroc i Mauritània signen amb el rei Joan Carles un acord per dividir-se el territori, i envien els exèrcits. El Marroc bombardeja el territori forçant la fugida dels sahrauís als camps de refugiats a la veïna Algèria.
Marroc comptà amb el suport de França i els Estats Units. Mauritània acceptà la derrota i el 1979 i reconeix la sobirania del poble sahrauí sobre el Sàhara Occidental. Els combats entre el Marroc i el Front Polisario s’estenen durant 16 anys.
El Pla de pau de l’ONU, signat pel Marroc i el Front Polisario el 1991, estableix l’alto el foc. El Marroc controla un 80% del territori del Sàhara Occidental, que inclou la quasi totalitat de les zones poblades, els dipòsits de fosfats i els recursos pesquers. El 20% restant del Sàhara Occidental, controlat pel Front Polisario, és un terreny inhòspit del desert interior.
A més, el Marroc va construir un mur de més de 2.200 quilòmetres que separa els dos territoris, i el referèndum no s’ha pogut realitzar. El Marroc es nega i promou la colonització del Sàhara Occidental. Cap país del món reconeix el Sàhara Occidental com a part del Marroc, però els interessos dels seus aliats (els governs de França i els EUA, les grans empreses espanyoles) fan que el Marroc no senti cap urgència per trobar una solució.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari