Grup de Prou Barreres durant la visita a l’Anella Verda. Foto: Prou Barreres
Estrella Gil García
El 8 de juny, la Comissió d’Accessibilitat de l’Ajuntament de Terrassa va fer una visita de validació d’alguns dels camins de l’Anella Verda escollits per a ser accessibles. La cita va ser a l’avinguda Lacetània cantonada carrer l’Estatut, al barri de Can Roca. Allà es pot arribar en transport públic (Tmesa, línies 7 i 5, parada Nacions Unides o Ferrocarrils).
Vam acudir a la cita set dones de Prou Barreres, sis amb cadira electrònica i una dona que portava un scooter, també van venir els pares d’un noi usuari de cadira manual i una dona amb discapacitat visual, i altres activistes de Prou Barreres. Per part de l’Ajuntament, hi eren la Rosa Sáenz, la Paula Sirvent i la Rebeca, de l’oficina de Capacitats diverses. En nom de la Mònica Polo (regidora de Capacitats diverses), confinada per Covid, va venir el Raül Ibáñez, regidor de Manteniment urbà.
He de puntualitzar que el món de les cadires de rodes és “semblant” al món de les bicicletes. No és igual una mountain bike que una bicicleta de ciutat i el barem de preus és molt ampli. El camí que vam fer era força planer compactat a un 90 % amb menys del 6% de pendent, però encara amb molta pedreta solta que feia patir l’esquena i les cervicals. Les vibracions contínues també són un problema per cotxets de nens o bicicletes estàndard.
El recorregut recomanat presentava desnivells puntuals, trencaaigües, per evitar que l’aigua modifiqui el camí, que constituïen un problema seriós pel perfil de visitant que estàvem valorant. Les famílies amb cotxets ja tenen una dificultat amb aquests desnivells. Hi ha una zona de descans que no és fàcilment accessible per aquest perfil.
Zona de descans a l’Anella Verda. Foto: Esteban Redondo
Les companyes que anàvem amb cadires més ben equipades (no les que recepta la seguretat social) van sofrir menys el sotracs i les vibracions. Suposo que per fer una excursió s’ha de portar vambes i no talons però quan aquestes “vambes” tenen un cost de 8.000 euros, l’excursió es torna elitista o vas de cap al quiromassatgista. Estem parlant d’una simple passejada per la natura, inviable per una persona amb cadira manual, per exemple. I estem parlant de l’itinerari accessible, segons els tècnics.
La compactació del terra la vam trobar del tot insuficient. Els trencaaigües eren totalment incompatibles amb l’accessibilitat. Per què no fer rierols a les voreres del camí com s’ha fet tota la vida en el món rural? I si s’han de travessar, es pot posar una fusta o un material que es fongui amb l’entorn. Hem de trobar solucions que no desapareguin amb la primera pluja forta i que perduri en el temps.
La graveta fa patinar qualsevol cadira i no és segur anar sola, com seria ideal. L’acumulació de graveta pot dificultar molt la passejada i fer impossible gaudir del passeig . Entenem que és un espai natural, però el ferm hauria de ser asfaltat o utilitzar un material similar i sostenible perquè el manteniment d’això és inviable.
Graveta al terra del camí de l’Anella Verda. Foto: EG
Arribem a un punt que el camí es torna asfaltat per la proximitat del Parc audiovisual i la carretera. Desconec molt la discapacitat visual, però la noia que ens acompanyava va ser tan amable d’explicar-me que les indicacions en braille eren totalment inútils en aquest entorn i que el que caldria seria un etiquetatge amb navegador al mòbil. També existeixen bastons amb la bola més grossa per entorns naturals.
Les tècniques no valoren, a priori, altra actuació que compactar el terra un cop i un altre. Penso que és una mesura insostenible.
Tot i que el regidor de manteniment urbà no va estar gens comunicatiu, agraïm aquesta oportunitat per expressar les opinions i valoracions, així com les nostres necessitats i sentir-nos escoltades per les tècniques de l’Ajuntament. Esperem que això es tradueixi en accions concretes després d’aquesta visita.
Estrella Gil García, escriptora i activista de Prou Barreres
Deixa un comentari