Consol Hernández. Foto: CEDIDA
Lluís Costa
Nascuda a Can Palet, quan quasi tot eren camps, ha conegut el seu creixement i transformació urbanística, «un model pèssim, el barri s’ha transformat en un nucli molt aclaparador». Filla d’una família compromesa (pare i avi represaliats), de jove va començar a fer vida pels barris Torrent de la Maurina i La Cogullada, activitats culturals principalment. Participà en la creació del club juvenil Cervantes, a tocar del carrer Núria, i del centre juvenil JG, sigles del dirigent comunista Julián Grimau (afusellat el 1963, malgrat la campanya internacional de solidaritat que comptà, fins i tot, amb la veu del Papa). Militant de la Joventut Comunista i, més tard, del PSUC, del qual va ser la primera dona secretària general a Terrassa, fou sempre activista del moviment veïnal, primera presidenta d’una AV a la ciutat. Un període que considera «molt educador, pel treball amb persones de moltes sensibilitats i pensament polític, unides entorn de les prioritats de la comunitat i fent pinya per la cohesió del barri, sense instrumentalitzar la gent».
Endreçant l’arxiu a casa, que ha lliurat a l’Arxiu Municipal, la Consol Hernández Garcia retroba molt material dels anys 70 i 80, «uns temps que ens han fet. Moments tan il·lusionants a la ciutat, els joves, els barris; un esclat de gent que va veure que podia fer i transformar coses, implicar-se, això va generar una energia extraordinària», afirma en recordar.
Molt rica l’experiència a La Cogullada, on encara hi vius.
Arribo el 1972, quan no hi havia una associació veïnal formal, hi havia una junta de cabezas de família. Més tard, amb un grup de veïns i veïnes comencem a gestionar el que serà l’associació.
Era un barri desestructurat i marcat per la riuada del 1962. Dividit en dos per una riera que el trencava, i en aquella època baixaven aigües brutes, era ple de rates, una claveguera a cel obert. Una injustícia ciutadana. Ara les aigües negres estan canalitzades, però és una ferida oberta a la ciutat en ple segle XXI.
El més engrescador és que vam fer pinya les dues parts. Així i tot, la divisió urbanística entre la nova, amb molta autoconstrucció, i el nucli original, més cap a la Sagrada Família i ciutat, hi era; i es va agreujar amb l’autopista de Manresa; sense serveis a cap cantó.
Tot per fer al barri!
La construcció del pont del carrer Edison, després de molt reivindicat, va ajudar. El veïnatge es va unir per consensuar i resoldre les problemàtiques, deixant a banda les filiacions i anant al concret, que també és construir comunitat i fer cohesió social, a través de les lluites i també de la cultura.
Recordo la gran campanya per la construcció de l’escola del Vallès, amb mobilitzacions i negociació amb l’Ajuntament i els propietaris dels terrenys. També la lluita contra el projecte de construcció d’una caserna de la Policia Nacional, que no calia per res. Teníem unes altres necessitats, com el parc, que volíem que fos un pulmó i fes de barrera al soroll de l’autopista.
En revisar l’arxiu, una perspectiva de dècades, lluites pel barri i la democràcia.
Sí. Quan vam assolir la democràcia, ens va agafar en ple procés de gestió per l’escola del Vallès, fins i tot vam ser dels primers a reivindicar l’ensenyament en català a Terrassa. Hi havia molt brogit a la ciutat, els barris, que tenien vida i personalitat pròpies, es feia moltes activitats culturals, esportives, de formació… La gent s’implicava, era protagonista.
Veus continuïtat d’aquest activisme?
El barri s’ha transformat molt, com la societat en general. Crec que, en un moment determinat, les administracions van anar suplint el paper de la ciutadania. Els governs han de fer la seva part, però haurien d’ajudar a potenciar i afavorir que els barris i moviments ciutadans tinguin personalitat pròpia i força. Sembla que es va pensar que era millor centralitzar en lloc d’afavorir la descentralització, això va afeblir el protagonisme de les entitats veïnals.
Tens una visió negativa?
No ho crec. Fent balanç, vam aconseguir molt. En un barri petit es va fer un pla d’ordenació urbanística, en l’elaboració del qual vam participar molt activament, per atendre urgències i reservar espais per a serveis, recuperació de places, el parc, etc. Després, no tot ha sortit com volíem, però el balanç és positiu. Personalment, per motius laborals i treballant fora de Terrassa, em vaig anar retirant i no he pogut seguir acompanyant aquests processos.
Faries un balanç més general?
Pel que fa al moviment veïnal, aquest ha trobat altres formes de fer, i han sorgit altres organitzacions. El teixit social es transforma i canvia d’acord amb els nous temps, i això és necessari i saludable. Pel que fa a la ciutat, podem estar orgulloses de la feina feta.
Malgrat això, crec que avui dia, quant a urbanisme està estancada, amb materials poc resistents, desídia i deixadesa, principalment als barris, els accessos a la ciutat, les rieres i el seu entorn; veig decadència. Sembla que ens haguéssim plantat amb el parc de Vallparadís.
De la ciutat industrial i tèxtil que érem als anys 70 queda poc. Tenim un xic de romànic, un xic de modernisme, som ciutat del Jazz. Tenim la marca de ciutat universitària, audiovisual i tecnològica, de serveis… Estem molt orgulloses, val, però com impacta tot això en la vida de la seva gent al segle XXI?
Has parlat poc de la política, els partits.
En aquests moments hi ha moltes coses que no m’agraden, específicament pel que fa a les esquerres. Diria que no estem fent la lectura adequada de la situació. Clar que nosaltres vam resoldre malament alguns aspectes de la Transició que, potser ara, ens estan passant factura. Crec que vam fer el que es podia partint del període de repressió del franquisme, les cartes que tens sobre la taula són les que són.
«Veig decadència. Sembla que ens haguéssim plantat amb el parc de Vallparadís”
Així com veus estancada la ciutat, creus que també ho està l’esquerra?
Sí, i crec que una cosa és conseqüència de l’altra. Hi ha manca de reflexió col·lectiva i un no voler entendre que la societat penalitza les divisions. Hem de treballar al voltant d’un projecte unitari d’esquerres, sumant noves energies, abordant els problemes reals de la gent, pensant en la societat del futur. No és fàcil, però ha de ser possible.
No sembla el cas de la lluita feminista.
Personalment, crec que cada dona ho vivim des de la nostra experiència. A casa, el meu pare també feia les tasques domèstiques i cuidava de nosaltres, perquè la mare també treballava a la fàbrica tèxtil Fontanals. A més, el pare va morir quan jo tenia 12 anys, així que no tinc la figura paterna d’autoritat. Amb la mare vam anar endavant, va ser una dona forta i lluitadora. Això em va fer molt independent.
Vaig participar en la creació de Dones Democràtiques, impulsada per les dones del PSUC, una organització més entre els moviments de dones d’aquell temps.
Entenia que les dones havien d’assumir el lideratge i que aquest s’assoleix des de l’acció i el compromís, amb independència econòmica i cultural, probablement per això els meus referents estaven més enllà, en dones activistes d’arreu com l’Àngela Davis, la Bernadette Devlin o la Petra Kelly.
Creus que els governs han influït negativament en aquest front?
Durant molts anys he treballat en administracions públiques, desenvolupant programes de polítiques públiques d’igualtat. He tingut l’oportunitat de compartir experiències amb col·lectius de dones de ciutats europees i sud-americanes, i aquest bagatge m’ha fet entendre la importància de les administracions com a instrument de transformació, facilitant recursos, tant per la millora de les condicions de vida de les dones, com, i sobretot, per prevenir i combatre situacions de violència. Recordo quan es va obrir casa Galeria, em va alegrar molt.
Quina tasca hi ha a fer actualment?
La formació i la sensibilització de tothom, molt important la dels professionals de les administracions per la responsabilitat que tenen. Començant per les escoles, això sempre; però insisteixo ara perquè els casos de violència i microviolències que es donen a la nostra societat són molts i esgarrifosos. Les grans lleis són necessàries, tanmateix han d’anar acompanyades de recursos econòmics, de professionals i del treball d’educació i sensibilització del conjunt de la societat. S’ha d’estendre com una gran taca d’oli. La nostra societat no es pot permetre fer més passos enrere.
Lluís Costa
Deixa un comentari