Miki Montlló i la saga Warship Jolly Roger, inseparables. Foto: ERG
Creador i coautor —juntament amb el guionista Sylvain
Runberg— de la saga de còmics Warship Jolly Roger (Norma Editorial).
—El gust per la il·lustració, el dibuix, l’art plàstic… et ve de família? O és una cosa que ha sortit de tu de manera sorprenent, sense antecedents?
—A casa no vaig veure mai ningú dibuixar, ha de ser doncs una inclinació més aviat innata. De tota manera, ara que m’hi dedico professionalment, els meus pares m’han comentat que al meu avi matern, que mai no vaig conèixer, li agradava molt dibuixar. Tot i que no s’hi dedicava professionalment, sembla que hi tenia traça.
—Com veia la teva família que aquesta fos la teva professió?
—Quan tenia 15 anys i dibuixava a la classe, i feia ninotets, els primers intents de còmics, ho devien veure com una afició que podia ser passatgera. Crec que a la generació dels meus pares no era gaire habitual considerar la feina de dibuixant de còmics una cosa seria, però en veure que insistia tant i que la meva afició no canviava van començar a entendre que potser sí que m’hi dedicaria. Suposo que s’imaginaven que acabaria fent alguna altra cosa relacionada amb el dibuix o la il·lustració. Potser pensaven que no es podia viure de dibuixar còmics, però tot i així, sempre em van animar.
—A l’escola, algun dels teus professors et va animar?
—Sí, i tant! Jo era el típic de la classe que si hi havia algun concurs de dibuix relacionat, per exemple, amb el medi ambient o algun altre tema sempre em presentava. M’agradava molt dibuixar i la classe de plàstica i manualitats, en realitat l’afició s’estenia a tot el que fos treball artesanal i manual. La meva mare havia anat a aprendre ceràmica, escultura i pintura, però jo em vaig decantar més pel còmic perquè em sembla una forma d’art, per dir-ho així, molt completa i a la vegada molt barata. Tu sol, amb molts pocs elements, pots generar una obra molt complexa i personal. És una activitat que lliga bastant amb la meva manera de fer i de pensar, perquè em dóna plena autonomia… tot i que sempre es necessita trobar algú que t’ho vulgui publicar.
«Cal treballar dia a dia, encara que hi hagi moments que no en tinguis ganes, cal molta regularitat i esforç per anar millorant tècnicament de manera continuada».
—Al món del còmic espanyol hi va haver una crisi als anys 70-80, en què molts dibuixants estaven maltractats i mal pagats, i molts d’ells van marxar d’aquest món provant sort a la il·lustració, a la publicitat, a la pintura. En canvi, tu has fet un camí a la inversa tot començant amb feines d’aquest estil per arribar al còmic. Què és el que més et crida de la narrativa gràfica? Per què no la il·lustració, que és una feina molt més còmoda?
—És veritat que hi han moltes altres feines relacionades amb la il·lustració que no és que siguin més fàcils, sinó que són més còmodes, en el sentit que tu vas a una oficina i treballes amb altra gent, t’estàs allà 8 hores, marxes a casa a l’hora convinguda i cobres la teva nòmina a final de mes. Aquí, a Espanya, és bastant difícil tot, però el còmic és més fotut en el sentit que necessites molta disciplina i coneixement i bolcar-te al 100% en el que estàs fent. Vaig començar en aquests altres camps perquè tenia una certa pressa per aconseguir independència econòmica i fer la meva vida, i veia aquestes feines com una via més fàcil d’entrada al mercat laboral, ja que aquí la indústria del còmic és pràcticament inexistent. Sempre m’havia agradat tot el terreny audiovisual i des de petit m’interessaven els còmics, els llibres, l’animació, els jocs animats… tot el que tingués a veure amb la creació d’una realitat paral·lela amb les seves pròpies normes m’interessava. En aquest sentit, podia encaixar bé en qualsevol feina artística visual i m’era molt més fàcil iniciar-me laboralment a través de l’animació o la publicitat que no pas malviure fent còmics… perquè, possiblement, no hauria tingut possibilitats de mantenir-me fins a arribar a publicar. En aquest sentit, processos més o menys relacionats amb el còmic, com fer storyboards, em van permetre assolir més nivell gràfic i, alhora, anar desenvolupant un estil atractiu que tard o d’hora em permetés viure del còmic .
—Però segueixes treballant en aquests altres àmbits, a banda del còmic…
—No he acabat de trencar mai; tot i que la meva feina de base i prioritària és el còmic, vaig fent petites feines de col·laboració per a animacions o faig classes. De vegades se m’acumula tot massa, però vaig tirant.
—En general treballes per empreses estrangeres…
—Sempre!
—En aquests moments, dibuixar professionalment et significa encara un plaer?
—Anteriorment havia treballat en altres coses. Al principi, acompanyava el meu pare a la fàbrica, després vaig treballar a Terrassa descarregant camions per les festes majors i repartint diaris. Quan em vaig plantejar guanyar-me la vida dibuixant i no tan sols dibuixar per distracció era conscient que de gent que li agrada dibuixar n’hi ha molta, però que només pots fer-ho professionalment si ets molt competent. Cal treballar dia sí dia també, encara que hi hagi moments que no en tinguis ganes, cal molta regularitat i esforç per anar millorant tècnicament de manera continuada. I tot i així considero que aquesta feina és la hòstia!, un privilegi!
—Quin és el millor moment del dia per dibuixar? Hi ha qui diu que el món es divideix en els qui treballen de matinada i els que treballen al vespre. A tu t’és indiferent?
—És complicat… o molt d’hora al matí o de matinada. Durant el dia, si se t’acudeix obrir l’Skype o el Facebook, o bé et truquen o s’ha d’anar a comprar, ja l’has cagat. De 6 a 9 del matí és perfecte, a partir d’aquesta hora ja es fa més complicat i val més esperar a la matinada. M’estimo més mantenir un horari fix, amb preferència ben d’hora al matí. És important posar-se uns límits, perquè, si no, no pares mai per descansar i el rendiment disminueix i no hi ha producció de qualitat. És el perill de no tenir ningú que et controli, has de ser metòdic. Sóc una persona de naturalesa caòtica, però per sort vaig tenir una educació molt canyera en el tema de la disciplina i el mètode. En la producció del còmic, la infinitat de detalls de les seqüències i els diversos personatges fan que indiscutiblement hagis d’acabar convertint-te en tot un metòdic.
—Com és el teu procés creatiu? Com és la teva relació amb el guionista?
—En els tres llibres que m’han publicat, el procés creatiu ha sigut una mica diferent. En el primer còmic, ell va aplicar totes les idees que jo li vaig transmetre; en el segon, vam discutir la línia general; i a l’arribar al tercer vaig pensar que seria bo que fos ell qui desenvolupés l’argument. És un cas poc habitual perquè la idea és meva, les bases sobre com funciona aquest univers les vaig posar jo i els personatges han estat creació meva també. De manera que ha acabat convertint-se també en la seva sèrie. Però si algun dia vull que la història vagi per un altre camí, tindré l’última paraula. En concret, tot comença quan el Sylvain escriu la sinopsi i la passa als editors. Si aquests donen l’OK, es posa a escriure el guió tècnic, descrivint de forma detallada les escenes, tant dels personatges com de l’entorn, i me’l passa. Un cop el tinc el que faig és una espècie d’storyboard molt esquemàtic tenint en compte el número de pàgines, de vinyetes per pàgina i el contingut de cada vinyeta. I encara faig un altre storyboard més detallat i en color. Ho treballo tot amb eines digitals per economia i sentit pràctic.
—La teva saga de Jolly Rogers es limitarà al còmic… o arribarà a noves plataformes?
—Els personatges tenen prou potencial per fer una sèrie de dibuixos animats o, fins i tot, un videojoc. M’encantaria, però caldria algú disposat a fer una gran inversió. A final d’any s’estrenarà un nou Star Wars i la ciència-ficció tornarà a estar de moda. És un gènere que sempre s’ha considerat molt minoritari i si vols fer la teva òpera prima no és un món gaire agraït. Però sempre hi han petits ressorgiments… no sé…
—Què t’ha aportat la teva experiència a Dublín i Berlín? T’ha enriquit el fet de treballar en altres països, tant tècnicament com a nivell personal?
—Jo feia 10 anys que vivia a Terrassa i m’havia acostumat a veure els mateixos colors, els mateixos edificis, les mateixes muntanyes, la mateixa gent… arriba un punt que ja ni ho veus. Quan vaig arribar a Irlanda, tot era diferent i això em va permetre fer comparacions cada cop que tornava a Terrassa i adonar-me que veia perspectives diferents de les mateixes coses de sempre. El color del cel, les cases, les cares… ara tinc una gamma més rica. I a nivell personal coneixes a molta gent de diversos àmbits que t’enriqueix de manera increïble.
«No entenc com és que a Sabadell tenen una Escola Joso de còmic i a Terrassa no en tenim».
—Quin projecte creus que s’hauria d’impulsar a Terrassa perquè els il·lustradors, els dibuixants de còmics, la gent d’aquest món puguin tenir més oportunitats en el futur?
—L’ideal seria muntar una escola amb l’ajut de l’Ajuntament. No entenc com és que a Sabadell tenen una Escola Joso de còmic i a Terrassa no en tenim. Si es fes una escola, en pocs anys hi hauria una cantera bèstia perquè a Terrassa sempre hi ha hagut molt moviment de gent interessada en la il·lustració i en l’àmbit de les arts plàstiques en general.
Jordi F. Fernández
Eli RodGüell
Deixa un comentari