Teresa Rodríguez Herrerías: “Els canvis en la llei són necessaris, però no suficients”

No Comment

Professora i historiadora, la Teresa Rodríguez Herrerías és membre del Centre d’Estudis Històrics i del Casal de la Dona, els dos pols de referència del seu activisme. Investiga i publica memòria i història de les dones de Terrassa, la darrera la de Quitèria Tarragó, primera regidora d’aquest ajuntament. Nascuda a Terrassa fa 55 anys, és filla d’emigrants i va viure al barri de Ca n’Anglada. Formada en Magisteri i Història, treballà anys a l’escola del barri de Sant Llorenç, que sent també com el seu barri, i després a l’IES de Can Jofresa, el Torre del Palau i, ara, a l’Institut-Escola Pere Viver.

Amb la pandèmia i la conjunció de diverses crisis, quina diferència amb els anys de la teva infància i joventut…

La veritat, sembla que sí. En arribar a Terrassa, el meu pare va començar a treballar de seguida. D’altra banda, mare i pare estaven capficats que els seus infants tinguessin estudis, i jo sóc la primera de la família que va a la universitat. Això ja era un fenomen a l’època, diria que des d’una generació abans de la meva ja començà a entrar molta gent de famílies treballadores a la universitat. A més de l’experiència personal, quan vam començar a estudiar les dones de la Transició ja ho vam constatar això, aquesta incorporació massiva de dones i homes, són la primera generació.

Aquest moviment lliga amb el creixement de població i, consegüentment, de serveis, i la necessitat de mestres, infermeres… D’altra banda, la millora econòmica va permetre que poguéssim començar a estudiar i començar a treballar relativament tard, jo amb algunes feinetes cap als 17 i 18 anys.

L’interès per la història és vocacional o ve del compromís feminista i militant?

Vaig estudiar a l’institut Blanxart. M’agradaven més les ciències, però potser pel professorat que vaig tenir, em vaig decidir pel magisteri, i vaig estudiar-lo a Bellaterra. Després, vaig fer el curs pont a Història, com molta gent en aquell moment. Llavors no tenia cap militància o activisme. L’interès per la memòria històrica com a problema i, concretament, les dones va arribar més tard. Donava classes a l’IES Can Jofresa, allà vaig començar a col·laborar amb el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT) per invitació del Manel Màrquez, que ha estat president d’aquest. D’això fa uns deu anys. Amb la Lourdes Plans, llavors presidenta del Centre, vam començar la investigació de dones de Terrassa.

M’agradava la història i volia investigar, així que la proposta de la Lourdes, una recerca per visibilitzar les dones de la ciutat, era tot el que jo volia. Vam començar a fer història local i memòria històrica de les dones que s’havien significat en professions diverses, a barris, amb implicació política, sindical, amb els casos concrets de 5 d’elles.

Aquí va començar el treball amb el Casal de la Dona i l’aprofundiment de la recerca?

La vinculació amb el Casal es produeix en aquest decurs, perquè tenien un grup de memòria històrica que treballava el mateix que el CEHT, amb el projecte ‘Les dones també hi érem’, i m’hi vaig incorporar. Volíem fer visible el protagonisme de dones mobilitzades durant els períodes d’abans, durant i després de la Transició, i vam entrevistar 24 dones. Totes molt potents i interessants, algunes molt conegudes, com la Rosa Maria Fernández Sansa, la Magda Farrés Buisan i la Magda Agustí Cortiella o també la Cati Moreno Yera: històries de vida i mobilització, al sindicat clandestí dins la fàbrica, dones sense formació, també de dones a la universitat, protagonistes en els partits polítics i, per descomptat, en el moviment feminista. D’això en va resultar un treball molt interessant, presentat el març del 2019, i publicat a la revista Terme.

Com continueu la feina de descobrir aquesta part amagada de la història?

La següent investigació va ser sobre la Quitèria Tarragó, primera regidora dona de l’Ajuntament de Terrassa, l’any 1937. Havia llegit alguna cosa en documents tot buscant documentació sobre dones a la dècada del 1920, perquè hi havia un grup molt potent a la ciutat, del que també formava part la Teresa Torrellas. Sorgí el projecte que es diu ‘Dones pioneres’, perquè són les primeres dones regidores a la ciutat, els anys 1937 i 1938. Just hem acabat el treball sobre la Quitèria i ja comencem el de la Teresa, una dona obrera, anarcofeminista molt potent, lligada amb el cooperativisme.

Les preguntes de l’alumnat són molt importants, t’ajuden a qüestionar-te. Jo procuro obrir la ment i pensar en tothom que forma part de la societat i les dones som com a mínim la meitat, però no sempre hi som…

Tornant una mica enrere, comentaves que és a classe on et xoca per primera vegada l’absència de les dones en els llibres d’Història.

Sí, hi ha un moment on se’t fa evident quelcom en què no t’havies fixat massa: en una classe de segon de batxillerat, miro i busco al llibre de text i penso: on són les dones? Un altre: un alumne d’ESO, en una preparació d’activitats pel 8 de Març (haig de dir que per mi el 8 de Març és cada dia), em pregunta per què les dones estan discriminades històricament. Em va fer pensar que la canalla no té ni idea, no sap què ha passat, i no ho sap perquè no ho hem explicat.

En el discurs històric, fonamentalment, el que apareix és que tot ho han fet els homes o que només és important el que ells han fet. I el que han fet les dones queda enrere, secundari o res, com que no era tan important.

Les preguntes de l’alumnat són molt importants, t’ajuden a qüestionar-te. Jo procuro obrir la ment i pensar en tothom que forma part de la societat i les dones som com a mínim la meitat, però no sempre hi som…

És cert, però, que hi ha molt moviment i que s’han produït canvis?

Cert que ara és diferent, però no fa gaires anys, si hagués aterrat un marcià a la Terra hauria pensat que només hi vivien homes… Però sí, les coses estan canviant. A la universitat, per exemple, la dona ja és majoria en moltes carreres, i això em fa recordar que va ser el 1910 que per llei es va reconèixer la possibilitat, sense traves legals, que les dones hi anessin. Però, és que era una cosa molt assumida socialment que les dones no havien d’anar a la universitat, era inherent. Fins fa poc, encara la professió de les dones, en els documents, era «la propia de su sexo» o «sus labores», tot i que, en les classes treballadores, moltes també anaven a la fàbrica.

És veritat que en un segle s’ha fet un pas de gegant. S’ha aconseguit molt. Però si mires, encara veus que en les carreres que econòmicament prometen guanyar més diners, com són les tecnològiques, encara no hi ha prou dones. I a altres carreres n’hi ha moltes dones, però en els càrrecs alts la proporció major és d’homes.

Creus que la superació del masclisme està a la vista?

En els moments de crisi, i la que vivim ho és i molt greu, com deia Simone de Beauvoir, no s’hauria d’oblidar que una crisi política, econòmica o religiosa pot ser suficient perquè els drets de les dones siguin qüestionats. És complicat, només cal mirar el que ens envolta, la classe política, alguns partits que estan sortint, fa molt de respecte. Crec que això ens ha de fer posicionar de forma més ferma, i continuar reclamant el que és dret de les dones i que també necessita tota la societat en conjunt, homes i dones.

Això, novament té molt a veure amb la memòria històrica?

Cap dubte. La dictadura aquí va tallar de soca-rel processos molt avançats, també en relació amb els drets de les dones, va ser un desastre absolut, però en el cas de les dones molt més. Per a tota la gent d’esquerres va ser molt dur, però en el cas de les dones republicanes va ser pitjor, pel fet d’atrevir-se a ser-ho, d’estar a un ajuntament, d’escriure en un diari. I després tots els anys de dictadura en què, fins i tot per llei, érem considerades dependents.

La Dictadura va ser un desastre absolut per a tota la gent d’esquerres, però en el cas de les dones republicanes molt més.

Sobre el paper i pel que fa a la legislació s’ha avançat prou?

Podria semblar que la batalla està guanyada, però no. Si parlem d’Europa occidental, s’ha avançat, s’ha aconseguit molt sobre el paper, però la realitat encara és diferent. Les dones han entrat en els espais que abans eren només d’homes o quasi, però en les cures, els hospitals, també a casa, les tasques continuen estant a càrrec de les dones, i qui redueix jornades són elles, els salaris més baixos al final són per a elles, això es així, encara.

T’atreveixes a fer pronòstics?

Malgrat el que deia abans citant la Simone de Beauvoir, jo tinc esperances que això canviarà i ho farà profundament. Miro la meva filla i em queda clar que hi ha una altra situació, molt diferent a la meva, i la de la meva mare ja és tota una altra història! Però no està aconseguit, de fet hi ha moltes feministes potents, i també homes que estudien la qüestió, que expliquen que això encara necessita de dècades.

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75