Les periodistes Blanca Blay i Caralp Mariné han publicat aquest dijous 23 d’abril, a la web Critic, una molt interessant entrevista amb l’Itziar Gonzàlez i l’Arcadi Oliveres. Publiquem un petit i sabrós tast, tot animant a apropar-se a aquest mitjà de periodisme d’investigació nascut recentment.
En el llibre ‘La força per canviar les coses’ (Angle Editorial) conflueixen dues de les veus més reivindicatives d’aquest país: la de l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González (1967) i la de l’economista Arcadi Oliveres (1945). Dues generacions, dues perspectives, perfils diferents però, això sí, amb més d’un i de dos punts en comú. Tots dos són partidaris del cooperativisme i creuen en una Catalunya –més que independent– sobirana. Coincideixen en la necessitat de no deixar escapar la força del 15-M. Des del Parlament Ciutadà, la Itziar, i des del Procés Constituent, l’Arcadi, tots dos destaquen la importància de la unitat de les esquerres.
Itziar González: “A mi m’hauria agradat que Barcelona en Comú i les CUP anessin juntes”. Arcadi Oliveres: “Però jo tampoc carrego les tintes sobre el que hagi pogut fer ICV en aquests anys de govern.”
Com us vau conèixer? Com va sorgir la idea del llibre ‘La força per canviar les coses’?
Itziar: L’editorial Angle, que té tota una tradició de publicar els llibres de l’Arcadi de la mà de la Mar Valldeoriola, va veure la possibilitat de fer-ne un altre però introduint-hi una persona que pogués establir nous enfocaments. El pensament de l’Arcadi s’ha expressat de determinades maneres, però potser amb la interpel·lació d’una altra persona s’amplien o es matisen els seus raonaments. Ell és economista; jo, arquitecta urbanista. Ell està al Procés Constituent i jo al Parlament Ciutadà. Semblava que es crearia un camp de reflexió complementari en algunes coses i paral·lel en d’altres. Ens vam reunir tots tres [ells dos i Mar Valldeoriola, editora del llibre] i vam establir les condicions: vam triar quatre o cinc escenaris on ens desplaçàvem físicament, i en aquell entorn, a partir d’una vivència, establíem la conversa. Hi havia aquesta condició de context.
En el llibre, Valldeoriola escriu, recollint les vostres idees, que el món pot ser més comú i la seva respiració conjunta. Què voleu dir amb això?
Itziar: L’Arcadi i jo som dues persones de generacions diferents que han anat trobant punts en comú, perquè hi ha lluites que són permanents. D’altra banda, la idea de la respiració conjunta representa l’alè de compartir, de dialogar, i l’alè d’anar caminant, anar-nos desplaçant. Respiració conjunta també per sumar. Crec que tots dos fem un tipus de feina, ell com a professor i persona que està contínuament formant part d’associacions i fent conferències, que està reforçant el que tenim en comú: les persones.
Arcadi: La respiració té una part d’expiració i inspiració i, en aquest cas, parlem d’inspiració.
Itziar: Crec que les lluites que tenim l’un i l’altre són lluites comunes; no són particulars.
Deixa un comentari