[Joan Tamayo] Covid-19: primera lliçó. “Consciència crítica”

No Comment

Maig de 2020, la història s’ha accelerat, de cop. Una crisi sanitària per una pandèmia produïda per un virus desconegut, Covid-19, ha provocat que en qüestió de dos mesos estiguem fent coses i articulant pensaments, que mai haguéssim imaginat.

La primera conseqüència de tot plegat, és que la crisi produïda per aquest microorganisme estrany ha aconseguit destapar, de forma oberta, les vergonyes d’un sistema que ens manté enganxats a una gran mentida mitjançant la millor arma que té, com és la “POR”, la porta oberta per a un ordre autoritari.

En primer lloc, el saber que la naturalesa és el nostre món, que no som els reis de la creació als quals tot ens està permès i que el Planeta Blau és casa nostra. Que els humans som els responsables de l’acceleració del “canvi climàtic” i que aquest està relacionat, de forma directa, amb els fets epidèmics que hi ha al món.

Que la globalització que ens han venut és una globalització “amb peus de fang”. Que no tenim una globalització social, sinó una globalització dirigida per les classes extractives (aquella minoria que s’apropia la renta de la majoria). Per tant, estem patint una uniformització en lloc d’una diversitat integradora. No tenim una consciència crítica com espècie que permeti la socialització del coneixement, ni de res.

I el més important, és que si hem sigut capaços de provocar una pandèmia violant constantment la naturalesa i les formes de vida humana, obsessionats, únicament en produir mercaderies pel canvi, és per culpa del sistema que ens domina des del Segle XVI, en els seus inicis a Anglaterra, i que és el “Sistema Capitalista”.

La força del treball de l’ésser humà, els aliments, l’habitatge, el vestit, l’oci, l’educació i evidentment “la salut” estan integrats en la cadena de valorització del “capital”. És un moviment en espiral d’expansió il·limitada, ja que l’objectiu bàsic del “Capitalisme” no és la satisfacció de les necessitats de l’ésser humà, ni el respecte per a la natura, sinó l’increment del benefici privat i l’acumulació constant de capital.

Conseqüència: l’àmbit de la Salut i la Sanitat, durant aquests últims vint anys ha patit una allau d’inversions privades a la recerca desesperada del “benefici” privat. Els governs, de tots els colors, s’han dedicat a estalviar en inversions socials per a la salut i el sistema sanitari, per tal de transferir, de forma directa, una part d’aquests recursos a l’empresa privada.

La privatització de la Sanitat ha estat un fet real i lamentable a l’Estat Espanyol i a Catalunya (encara que ara ningú en parla, hi ha massa responsables polítics actuals que haurien de callar i demanar perdó).

Les polítiques d’austeritat i la contrareforma liberal han acabat amb l’ambició i el compromís dels governs de protegir els seus ciutadans. Un altre lamentable exemple és com s’ha abandonat les nostres persones grans (la nostra història viva, la nostra memòria, la nostra raó de ser, la saviesa plena, la vida…) confinats en residències allunyades de tot i, a sobre, moltes d’elles en mans d’un interès privat pel benefici capitalista, eliminant a cop de retallada tota la dignitat humana que cal respectar en qualsevol persona i més amb els nostres pares…

Tot això va suposar una involució del model sanitari, i sociosanitari, un veritable cop d’estat (PSC-PSOE, CiU, Boi Ruiz, Artur Mas…. el PP de Madrid, etc.).

Tothom sap que la gestió privada el que prioritza és el guany i el benefici, i per tant es retalla en recursos i personal, precaritzant el treball i la qualitat de la sanitat, augmentant les desigualtats i el classisme de la societat.

Tot això s’hi intentava tapar fent propaganda amb el “mite” que teníem la millor sanitat pública del món (quan sabíem que això es podia desmuntar ràpidament, si comparaves dades amb altres països europeus com per exemple Alemanya o Suïssa on la ràtio de llits hospitalaris per habitant, ha estat, sempre, molt superior a la nostra. O per exemple, un país que ha sortit ara, en plena pandèmia, com a exemple positiu de la gestió, es tracta del Canadà, on la sanitat és finançada al 100% per l’Estat i on la sanitat privada està prohibida (es considera delicte).

Una altra qüestió que ha quedat palesa és la greu manca de preparació per a emergències epidemiològiques a tot l’Estat espanyol. No tenim experts ni funcions bàsiques a l’estructura de salut pública. És un problema de base estructural i de capacitat de resposta

En lloc de formar la gent en salut pública es formen recercadors d’elit en epidemiologia. Per això tenim molts epidemiòlegs, però no tenim “salubristes”, ni experts en emergències. Ni tampoc existeix una educació com cal en salut pública de base. Encara es confon “salut pública” amb “sanitat” o “sistema sanitari”, pensem que tot depèn dels metges, quan no té res a veure.

El capitalisme, per tant, no pot ni tan sols garantir la funció més bàsica, que és preservar que la gent estigui segura i fora de la malaltia.

Un altre trist exemple és el de la indústria farmacèutica, aquest gran poder mundial, que juntament amb els bancs, és el menys transparent i humà que existeix (ningú en parla, és tabú) quan sabem que resulta escandalós que la fabricació de medicaments o vacunes estigui supeditat a l’especulació mercantil i a interessos egoistes d’aquestes empreses. És trist veure l’espectacle de quan un laboratori d’una farmacèutica llença una proposta de medicament d’un estudi que ha subvencionat al mercat, i de forma immediata veus com pugen les seves accions a la Borsa.

Aquesta seria, per tant, la primera lliçó que caldria extreure d’aquest tsunami que patim. Cal revertir tot això, no tindrem una altra oportunitat, perquè, el següent és el “col·lapse”.

Cal prendre consciència real que tot depèn de nosaltres, que cal donar-li valor a la vida, posar en el centre de tot la “persona”, la seva cura, la seva dignitat, per sobre de tot.

Tornar a la normalitat no és tornar al lloc d’on veníem, cal construir la nova normalitat.

Hem d’anar desmuntant el poder d’aquest Capitalisme Patriarcal que tot ho mercantilitza, tot augmentant la consciència crítica de l’espècie.

Hem de viure fent les coses de forma cooperativa, coordinada, en consens, cercant alternatives.

Cal una revolució, de veritat, la del pensament, la de perdre la “POR” i recuperar una evolució de l’espècie, més humana.

No tenim massa temps, aquesta és la primera lliçó.

Joan Tamayo Sala, advocat i activista, membre de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, Comissió Defensa DDHH, Col·legi Advocats i Espai Drets Terrassa

Related Articles

Deixa un comentari