Fosa a Estépar (Burgos), amb 26 víctimes.
Pep Valenzuela
El passat 27 d’agost moria na Conxita Grangé, l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis. Va morir a França, Tolosa de Llenguadoc. “Van ser dones que van lluitar pels seus ideals, però Espanya no les ha honorat mai perquè se les va silenciar durant 40 anys de dictadura i se les va oblidar durant 40 anys de democràcia”, recordà la historiadora Montse Armengou en l’acte d’homenatge que, tot just un mes abans, li retien a la Vall Fosca, Pallars Jussà. Grangé era filla d’Espui. A França fa molt temps que havia rebut destacades condecoracions, com la Legió d’Honor i la Medalla de la Resistència.
En aquest mateix mes d’agost, el butlletí oficial de l’Estat espanyol (BOE) publicava la llista de les 4.427 víctimes espanyoles mortes al camp de concentració i extermini nazi Mauthausen-Gusen. Via aquest tràmit les víctimes poden ser reconegudes com a mortes en el Registre Civil Central. Els certificats de defunció van ser enviats a principis de la dècada dels anys 50 pel govern francès a l’espanyol però havien estat arxivades sense informar les famílies. Historiadors de la Universitat Complutense de Madrid, encarregats de recopilar aquestes dades, han comprovat que encara hi ha altres 695 víctimes mortes en aquests camps.
Essent responsabilitat directa del règim nazi alemany, aquests crims són continuació del criminal projecte d’extermini que inicià la sublevació contra la II República espanyola amb l’objectiu públic i declarat pel considerat director del cop, el general Emilio Mola, de: “eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”.
Amb dades de principis d’aquest any, a l’Estat espanyol s’han exhumat les restes de 9.000 víctimes de la Guerra Civil i el franquisme durant els darrers 19 anys. Entitats que treballen i es mobilitzen per restablir la memòria i fer justícia insten el govern espanyol a formalitzar un pla urgent per a recuperar fins a 25.000 altres cossos de víctimes en els cinc anys vinents.
Aquestes són, tot plegat, només algunes dades del genocidi perpetrat a l’Estat espanyol des del citat cop militar i pel qual ningú ha estat jutjat ni, menys, condemnat fins ara, més aviat al contrari. El pacte de la Transició establí l’amnistia de qualsevol responsabilitat i l’oblit. De manera que, el 1979, el Regne d’Espanya ratificava el Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix l’obligació d’emprendre investigació «oficial efectiva i independent» en els casos de desaparició dels quals es tingui notícia. Tanmateix, fins avui encara es desconeix el parador de diverses desenes de milers de víctimes de la guerra i de la Dictadura posterior.
D’acord amb fonts diverses, també oficials, hi hauria encara almenys 143.353 persones desaparegudes i/o en fosses. L’Estat espanyol es col·loca així com el segon país del món en xifres absolutes de desapareguts, tan sols superades pel règim de Pol Pot a Cambodja.
AlejandroRuiz-Huerta, l’últim supervivent de la matança d’Atocha, perpetrada per l’extrema dreta l’any 1977, afirmava en la inauguració d’una placa commemorativa a la seu de CCOO de Terrassa: «La memòria històrica flaqueja a Espanya mentre la dreta juga a acceptar el que diu l’extrema dreta paralitzant processos polítics. Cal treballar-hi en contra recordant-la. Des del final de la Guerra Civil hi ha hagut una desigualtat total entre vencedors i vençuts. Els vencedors van ser reconeguts i indemnitzats arreu. Els vençuts, no. Encara hi ha por.»
Així estan les coses en aquest país. De manera que és fonamental, necessari i urgent el treball d’investigació i activisme en defensa de la memòria, i en aquest moment cal destacar la tasca d’en Juan Manuel Calvo, membre de la junta de l’Amical de Mauthausen i de l’Espai Memòria a Terrassa, que publicà just abans de l’estiu el llibre Dentro de poco os podré abrazar. Supervivientes aragoneses de los campos nazis (Celán, 2019).
Deixa un comentari