Lluita per la municipalització de l’aigua i noves formes de gestió d’allò públic. Per una gestió directa, transparent, democràtica
En una conjuntura relativament favorable, crisi econòmica i dels poders tradicionals, el treball d’un grup d’activistes ben connectat i articulat amb altres nuclis i moviments socials i polítics de la ciutat ha aconseguit posar en qüestió privilegis del Capital a la ciutat i ha col·locat en l’agenda del debat polític temes que semblaven d’altres temps: serveis públics, propietat col·lectiva, drets socials; però mirant endavant, amb noves propostes. Malarrassa ha conversat sobre això amb Paco Rodríguez, Paco Zaurín i Emili Díaz, de la Taula de l’Aigua.
Aquí no es juga només un contracte de serveis, sinó molt més, la defensa de la democràcia
Representants d’entitats i organitzacions signants del Pacte Social per l’Aigua
El servei d’aigües a la ciutat podria passar en breu a ser gestionat directament per l’ajuntament posant fi així a una situació en què, tot i la titularitat pública de l’aigua, l’abastament a particulars ha estat a mans d’una empresa privada amb fins lucratius, des de fa 75 anys. 75 anys amb un contracte concedit per les autoritats franquistes, «botí de guerra» en diu el prestigiós auditor de comptes públiques Francisco Urruticoechea, i entregat a famílies de la burgesia, tant a Terrassa com a altres ciutats catalanes. No en va, Catalunya és la comunitat amb el percentatge més alt de servei privat d’abastament d’aigua.
El canvi, malgrat les circumstàncies, hauria pogut ser tranquil: s’ha acabat un contracte, es passen comptes a net i, mirant endavant, s’opta pel model que es consideri millor. Les possibilitats i referències en són moltes. Recentment han visitat la ciutat responsables en aquest àmbit de París, Nàpols, Còrdova, Olesa i altres municipis.
Però Mina de Terrassa, que també vol dir Agbar, no vol perdre el negoci (calculat en uns 2 milions d’euros en cada un dels darrers anys) i està fent tot el possible per mantenir-lo. Amenaçar al propi alcalde Ballart segons el mateix va denunciar públicament i obstaculitzar els treballs de comissions independents per amagar informació. També s’han arribat a mobilitzar els líders de l’empresariat local (Cecot i altres) perquè facin por a la ciutadania i anunciar escenaris apocalíptics i s’han intentant anul·lar via mitjans de comunicació allò que els poders legítims i democràticament elegits pel conjunt de la ciutadania, o sigui el Ple Municipal de Terrassa, ja ha decidit i aprovat amb una majoria aclaparadora de 20 regidores d’un total de 27.
Aquí no es juga només un contracte de serveis, sinó molt més, la defensa de la democràcia
Segurament, estaven tan tranquils i segurs que no es van ni preocupar, no van veure cap perill fins que, ara, potser, en principi, ja és tard pels interessos del Capital; tot i que encara promouran tots els litigis judicials possibles i utilitzaran d’altres mitjans, com ja han fet i estan fent en d’altres ciutats. En tot cas, el moviment ciutadà està alerta i actiu: el proper 19 de març es convoca una gran manifestació nacional a Terrassa en defensa de l’aigua. Però no només això, perquè allò que finalment ha aparegut amb claredat total és que aquí no es juga només un contracte de serveis, sinó molt més, la defensa de la democràcia.
El perill en aquest cas ha estat i és aquest ampli moviment social concentrat en la Taula de l’Aigua de Terrassa, que ha estat capaç de promoure una singular campanya d’informació, difusió, debat i conscienciació que aconseguí posar en l’agenda política local un tema com aquest, tot forçant els partits i l’Ajuntament a posicionar-se; i tot sense més mitjans que les forces del petit grup d’activistes que s’organitzen sota aquest nom.
En Paco Rodríguez afina encara una mica, fent un pas enrere, encara al 2013: «hi ha un primer moment, al Procés Constituent ens plantegem fer una escola d’empoderament i començar per conèixer la realitat que tenim a la ciutat». Van pensar que a Serveis Socials, responsabilitat del llavors segon tinent d’alcalde Manel Pérez, d’ICV, els podrien fer un bon quadre i van aconseguir una trobada amb ell.
En aquesta conversa, tot i que la qüestió de l’aigua no era el tema, aparegué una informació que encengué l’espurna. En parlar de la recerca de recursos per finançar projectes socials, el regidor els va informar que els ingressos s’incrementarien per l’entrada d’uns «extres» provinents de la venda d’un paquet d’accions, el 4,8% que l’Ajuntament posseeix de l’empresa Mina, valorades en «aproximadament 1.400.000€», recorda en Paco.
Paral·lelament, aquesta Escola d’Empoderament del Procés programà també activitats sobre el problema de l’energia i conviden gent de Som Energia i també en Pedro Arrojo, que va fer una xerrada sobre Nova Cultura de l’Aigua. Aquí ja sorgeix la proposta de crear una plataforma per estudiar el tema, «sense cap posició de partida, ni per la gestió pública ni privada», aclareix.
«Així, la taula va néixer d’una sèrie de companys del Procés Constituent (PC), també alguns de la CUP, davant la finalització del contracte de concessió de Mina», explica en Paco Zaurín, un dels impulsors del grup, en conversa amb Malarrassa; «tot preguntant-nos sobre les circumstàncies d’aquest contracte, volíem conèixer la situació». De fet, en aquests moments, la participació de la Federació d’Associacions Veïnals local va ser condicionada a que no hi hagués posicionament a priori sobre model de gestió.
A la primera reunió del grup sobre aigua participaren representants de col·lectius, de partits i organitzacions socials, com també gent a títol individual, «fins i tot assistí en Marc Galí (de la família propietària de Mina)», recorda l’Emili Díaz. Tres o quatres reunions després, quedà constituïda la Taula, ara ja només amb persones a títol individual. «Crèiem que el grup havia de tenir marcat caràcter de ciutadania», subratlla.
De la informació i el debat a la presa de posició: municipalitzar
«No sabíem què passava amb Mina, no teníem ni idea», declara en Paco; però allò de vendre les accions de Mina que tenia l’ajuntament va ser quelcom que «ens xocà i ens posà en alerta», perquè a més es va fer pública la finalització de la concessió.
Era un moment en què se sabia molt poc, explica en Zaurín: «en aquest punt allò important per a nosaltres era, primer de tot, saber què era Mina, què passava i quin havia estat el paper de l’ajuntament en tot aquest període de concessió».
A Medi Ambient van trobar l’Eva Herrero, regidora responsable, d’ICV. La resposta, expliquen, els va permetre saber exactament què havia passat, un desastre tot plegat. «És llavors quan veiem que realment no hi va haver ni un mínim control de la gestió per part de l’ajuntament», en 70 anys, «van començar a sortir molts papers que ho deixaven clar», emfasitza.
La Taula va tenir accés a documents que certificaven això, i més encara. Asseguren que entre el personal tècnic de l’ajuntament, alguns mantenint l’anonimat, s’atreveixen a afirmar, que la relació entre ajuntament i Mina era un tema de «tracte directe Galí-Royes, que qualsevol qüestió que produís dubtes de la gestió de Mina s’arreglava amb una trucada». Llavors va ser quan van sortir moltes coses, recorda encara sorprès en Zaurín, «i vam dir: ostres!»
El grup va continuar amb la seva feina «d’intentar entendre què és l’aigua, de què estàvem parlant». Aquí es creuaren amb el Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC, entitat pública de base associativa i caràcter local que agrupa a diversos ajuntaments implicats directament en el cicle integral de l’aigua i el medi ambient) i conegueren directament les experiències d’El Prat de Llobregat, Manresa, Mataró, diferents gestions municipal, i Olesa, on la gestió la fa una cooperativa de consumidors, la Comunitat Minera Olesana.
En aquest punt, les activistes i gent de l’entorn comencen tenir clar i a demanar un posicionament per la gestió pública. Va ser cap a mitjans del 2014 quan es va fer públic el manifest de la Taula, amb l’adhesió d’unes 30 entitats, partits i moviments.
Repensant sobre el procés, destaca en Paco, es van trobar de seguida davant l’argument que «calia deixar de banda la política i deixar-ho tot en mans dels economistes», va ser l’excusa del govern local, per exemple, «però per una raó, perquè és la manera aparentment neutra de defensar altres idees polítiques». En tot cas, a la Taula no en tenen dubte, «ha estat la força de la ciutadania la que ha imposat el debat», afegeix en Paco, «la ciutadania ha obligat a posicionar-se partits i govern, amb el treball constant, metòdic, petit de cada dia, i va acabar posant aquest tema en l’agenda política».
Creuen els activistes que encara hi ha molta part de la ciutadania que no percep aquest tema com un problema. Malgrat les situacions tràgiques viscudes i denunciades recentment en relació a la pobresa energètica ha estat un toc d’atenció important per a molta gent. En tot cas, s’ha aconseguit, amb tots els problemes i mancances, que «es posés tot en entredit en relació amb l’aigua».
Caldrà insistir molt, consideren de totes formes, ja que les companyies continuen fent-se el viu, «els beneficis de vendre l’aigua els permet després fer caritat social, amagant l’apropiació d’un recurs públic», denuncia en Paco.
L’aigua entra a l’agenda política política local
A la campanya de les eleccions municipals del maig del 2015 es va començar a veure molt clar el resultat del treball de la Taula de l’Aigua, com posà en evidència el debat organitzat amb convidades dels patits que es presentaven. Amb matisos i diferència d’èmfasi, TeC, ERC i CUP defensaren la gestió directa. El PP va defensar la gestió privada sense matisos, mentre que PSC, CiU (avui PDECAT) i Cs preferiren deixar la decisió als resultats d’un eventual balanç econòmic, encara que més cap a mantenir la gestió privada o, com a molt, en el cas del PSC, mixta.
La balança en aquest moment estava matemàticament en favor del manteniment de l’actual model. Però va ser indefugible per l’equip de govern el compromís per fer llum sobre el cas i cercar tota la informació, amb la designació, posteriorment, d’un comissionat «independent» pel cas, com a pilar central.
L’Alcalde i les portaveus dels grups municipals favorables a la municipalització fan públic l’acord. Sumen 20 regidores d’un total de 27. Foto: Ajt. Terrassa
Mentre, des de la Taula decideixen tirar endavant la campanya de sensibilització i posar en marxa una recollida de signatures per «recolzar la posició i fer divulgació del que volem, com volem, quina manera pensem que cal anar endavant», per tots els barris, trobant-se amb les associacions veïnals, i fent xerrades i debats. Perquè, d’altra banda, consideren que la proposta de gestió pública calia concretar-la, esbrinar quina és la millor. Mentrestant, calia anar denunciant «l’opacitat i la manca de transparència de Mina, al temps que manca de control del titular del servei, l’ajuntament».
Entre les activitats realitzades, les jornades de formació tingueren molta repercussió, especialment la de la conferència d’en Urruticoechea, qui va fer una denúncia contundent i totalment fonamentada de les flagrants violacions de la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Suprem, particularment pel que fa al cas de la utilització dels preus públics en lloc de les taxes per cobrar el subministrament d’aigua.
Davant l’avanç evident de la campanya ciutadana, les pressions i xantatge de Mina. El mateix alcalde Ballart ho va denunciar més tard públicament. A més, abans de qualsevol eventual licitació o concurs, l’empresa estaria pressionant per forçar acords per mantenir la seva posició. Això, després de plantejar suposats drets econòmics i, si fos necessari, reclamacions milionàries.
«Jo crec que aquí ja van veure que la batalla política la tenien perduda», afirma en Paco. Després, haurien passat a les reclamacions de suposats drets i, finalment, a les pressions i amenaces.
Tot plegat, l’informe del comissionat Joan Gaya, subratlla l’Emili, va ser definitiu pel canvi per part de l’alcalde. Els 1,5 o 2 milions euros per tancar la concessió de Mina va acabar de permetre mirar-se la decisió des d’una altra perspectiva, tot i que al PSC l’alcalde sembla no tenir prou suport, ni nacional ni localment.
El model que defensa la Taula
En aquest context, la Taula de l’Aigua continua treballant sobre el perquè diuen no a la privatització i, al temps, sobretot, les propostes de model. En la primera trobada del Parlament Ciutadà, celebrada recentment, plantejaren alguns elements bàsics del model, propostes que estan sent compartides amb entitats i partits.
Consideren que el model més idoni és el de l’Ens Autònom Local, la fórmula jurídica «més directa i transparent», asseguren. En tot cas, sigui com sigui, la transparència i control social i democràtic han d’estar garantits. Així, òbviament, com el respecte del caràcter de taxa i no de tarifa de la factura de l’aigua.
«En definitiva, com sempre, és una qüestió de voluntat política», destaca en Zaurín; mentre que en Paco reforça i aclareix que «en el context que estem descrivint, és clar que el que cal és construir quelcom nou, que ha de remoure ciments, també en d’altres coses que estan fetes, perquè el sector públic com fins ara tampoc no és el model».
Per guanyar aquesta batalla de l’aigua, que ho és per la democràcia, cal una nova forma de fer les coses, «no tendria cap sentit partir de la mateixa base». Per això, la proposta inclou molt concretament la creació d’un consell ciutadà, que garanteixi participació, compromís i corresponsabilitat social».
Mina contra els representants del poble
La campanya per l’aigua a Terrassa, de fet com arreu, ha esdevingut una lluita per la democràcia. La manifestació convocada aquest 19 de març és una aposta per defensar l’aigua i la democràcia. Les pressions de Mina i una part de l’empresariat han pres la dimensió d’una «guerra contra la ciutadania», argumenta en Paco que «estan intentant confondre la població, fins i tot els interessos dels seus propis associats, perquè també el comerç en sortirà beneficiat».
Fins ara, afegeix en Zaurin, la Taula havia plantejat un «debat de raons, però ara ja els poders econòmics amenacen l’Alcalde, i el que no sabem, perquè les clavegueres funcionen; a final de comptes creiem que hi ha una manipulació de determinats poders, que manipulen els propis gremis, la pròpia assemblea d’accionistes de Mina que mai l’han tingut en compte per res i ara surt a la palestra».
Estaríem, per tant, en una «batalla dels interessos privats contra la ciutadania i el dret a l’aigua; per això diem prou de seguir confonent, prou de fer una guerra bruta per sota corda».
En línia amb l’anàlisi i propostes, la mobilització es planteja amb caràcter nacional, convoca la Taula de l’Aigua i entitats del Manifest amb el suport d’Aigua és Vida i entitats nacional, «perquè no és només un problema de ciutat, en aquest moment no estem parlant només d’aigua, sinó de democràcia i del debat de base entre els interessos privats i els col·lectius, per això volem la participació massiva de la gent, per això el lema: s’escriu aigua i es llegix democràcia, que hem agafat del moviment per l’aigua pública de Nàpols, que reflexa molt bé el debat sobre la taula».
Públic, privat, comú, novament a debat
Aquest conflicte toca, per tant, diversos aspectes importants de la política i vida col·lectiva. Especialment el vell debat sobre el caràcter i la relació de i entre allò públic i privat, en definitiva sobre el significat real de sobirania, democràcia, drets i participació.
La posició dels partits i les persones ha canviat bastant en els darrers anys i mesos. Recorda en Zahorín una jornada sobre gestió pública organitzada per ICV, a Barcelona, i la intervenció de l’egarenca Eva Herrero, qui hauria «deixat sorprès tot el personal, fins i tot a les files del seu partit, quan va deixar enlaire una pregunta: no sé que és millor, si una empresa pública amb govern de Convergència o una empresa mixta amb un control per part d’ICV en el plec de condicions».
Els membres de la Taula, des de l’experiència de converses amb molta gent i quasi totes les organitzacions polítiques, creuen que la majoria no tenen o tenien massa clar la diferència entre gestió pública i privada o mixta. En tot cas, no sembla una qüestió de principis. Per a la majoria de partits, afegeix l’Emili, «sobretot pels que podríem dir més institucionals, amb més vocació d’ajuntament i tenir poder o càrrecs, per dir-lo d’alguna manera, la privatització dels serveis ha sigut una realitat no només a Terrassa sinó arreu; això era allò normal, el que s’havia de fer. Fins i tot els partits d’esquerra, en aquest aspecte, venint d’on venien segurament no tenien una idea de defensa clara del que és públic, per la inèrcia, que feia no fos un tema de lluita. Però tot això ha canviat, en aquests anys la societat ha empès i provocat una nova mirada sobre com la gestió del públic».
Pep Valenzuela
Deixa un comentari