Una denúncia més contra Mútua de Terrassa. Emi Herrera: ‘Les llistes d’espera són una tragèdia humana’

No Comment
Emi Herrera en un moment de l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV

«Hauríem de sortir més al carrer, perquè la salut és un bé comú i ens ho estan retallant, l’estan privatitzant tot»

Pep Valenzuela

«Sort has tingut que no t’has quedat en una cadira de rodes», li va dir el metge de la segona operació quan l’Emi Herrera li va demanar què havia passat amb la primera cirurgia. El resultat de la segona, tot i millor, no l’ha salvat de perdre un 44% de capacitat ni de la coixera i, encara, continuar patint dolors i episodis depressius. L’Emi ha denunciat Mútua de Terrassa, al mateix temps que apunta contra les llistes d’espera i crida a mobilitzar-se contra aquesta situació de la sanitat pública.

Amb dolors d’esquena des de joveneta, les visites a urgències s’havien fet habituals. Episodis que es van anar resolent amb Voltaren, Nolotil i, si això no era suficient, alguna injecció, «no van considerar que amb la meva edat calgués fer proves», recorda l’Emi, veïna de Can Boada i dependenta en un forn abans que comencés aquest ‘via crucis’ i hagués de deixar la feina.
El 4 de setembre del 2013, marca una inflexió. Dia del seu 40è aniversari, després de diverses visites més per dolors, a urgències del CAP Rambla, li van diagnosticar una lumbàlgia aguda amb derivació a les cames, «em quedava clavada, no podia caminar, amb molt dolor, i les injeccions no milloraven la situació».

Va aconseguir que li marquessin un electromiograma només per dos mesos després. El resultat va mostrar que patia «abundant denervació en els bessons i una radiculopatia S1 esquerra». Això ja era prou preocupant, i encara faltava la ressonància, malgrat que l’Emi ja tenia molts problemes per poder caminar. I la visita amb el traumatòleg només li donaven per un any després.

Amb reclamacions a Mútua, de les quals no va tenir cap resposta, i el suport finalment d’una assistenta del CAP Rambla, va aconseguir marcar la ressonància pel dia 18 de desembre del 2013. El resultat: «gran hèrnia discal posterior i parasacodural, produint una radiculopatia L5-S1esq., amb canvis degeneratius en les articulacions L3-L i L4-L5».

«No podia amb la vida», recorda l’Emi, «el desembre va ser terrible». I el 14 de gener del 2014, sense poder més, va ser ingressada a urgències de Mútua, on va ser intervinguda, el dia 15, per parar la «síndrome de cola de cavall i hèrnia discal L5 S1, un diagnòstic que ja coneixien». La síndrome cola cavall et fa perdre sensibilitat de cintura avall. Li van fer una «microdiscectomia», o sigui retallada del disc intervertebral.

Tot i l’operació, després d’uns mesos no es va verificar cap millora. El 15 d’octubre del 2014 li van fer una altra ressonància, mostrant que els problemes que originen els dolors continuen i, fins i tot, s’haurien agreujat. De totes maneres, li diagnostiquen «fibrosi». El problema és que «no era fibrosi, era encara l’hèrnia discal», recorda encara indignada l’Emi.

El dia 7 de novembre del 2014, en un segon electromiograma li confirmen que continua igual amb la cama, «en resum, que m’he quedat coixa, quasi amb tota seguretat, de per vida, i tot això malgrat les reclamacions». En aquest punt, un mes després, el 19 de desembre del 2014, el metge que la va operar la primera vegada i que la va atendre després de moltes reclamacions i queixes, li va dir que calia operar de nou, «perquè l’hèrnia encara hi era, cosa que ell mateix abans no havia admès, per col·locar una placa».

Va aconseguir que li fessin bastant de pressa les proves preoperatòries, el 28 de gener del 2015, i el 30 l’anestèsia. Però van passar sis mesos i les proves van quedar inservibles. Va protestar amb el suport de la Plataforma en Defensa de la Salut Pública (PDSP): «Em van dir que el metge ja no hi era, que s’havia passat a la privada». Amb la mobilització van aconseguir nova data per les proves i la segona operació, el 9 de setembre del 2015, any i mig després de la primera intervenció.

Les paraules textuals de qui la va operar la segona vegada, «davant el meu descontentament per la primera intervenció van ser: ‘sort has tingut que no t’has quedat en una cadira de rodes’, pots imaginar com això et reconforta, molt!!, clar!!!»

El pitjor, en tot cas, és que la segona operació tampoc ha resolt els seus problemes. Continua patint dolors, pren molta medicació, alguna de molt forta. La cama esquerra se li ha quedat atrofiada, amb dolors i una coixera que l’obliga a utilitzar bastó.

«La vida m’ha canviat molt, puc caminar poc, no puc fer bona part de les tasques de casa». La feina ja la va haver de deixar abans. La vida social, explica, també es veu molt afectada. Fins i tot per fer sortides o vacances: «l’any passat vam anar a Conca i vam haver de tornar abans perquè no podia amb el dolor que tenia».

Conscient que el procés no podia ser conseqüència de la fatalitat o de cap destí misteriós, l’Emi va denunciar, davant el jutjat, la Mútua de Terrassa. Ara espera data del judici. «Denuncio que per les llistes d’espera i negligència mèdica m’han deixat en aquesta situació, ha estat una falla del sistema; no es pot justificar de cap manera, perquè no som números, som persones amb vida i que ens la canvien totalment amb una cosa així, no se n’adonen, sembla».

A més, no només és un problema per a les persones afectades, «és també un problema per a la societat, perquè una persona jove que podria estar treballant i fent una vida normal, a causa del problema està sent molt més cara per a la Seguretat Social. Si m’haguessin operat bé la primera vegada i si haguessin fet sense haver d’esperar tant, ara potser no patiria aquest problema».

I encara n’hi ha altres problemes, els psicològics, «perquè tot això afecta molt els ànims i produeix depressions», emfasitza. Aquí, novament, problemes, perquè l’atenció és molt precària, afirma, n’hi ha pocs psicòlegs i atenent tard i amb tractaments molt curts.

La PDSP, conclou, «m’ha ajudat molt, com han ajudat molta gent, fan una tasca encomiable i compromesa. Crec que hauríem de sortir més al carrer, perquè la salut és un bé comú i ens ho estan retallant, l’estan privatitzant tot».

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75