Les treballadores del Servei d’Assistència Domiciliària de Terrassa han estat en primera línia, han passat malament, han emmalaltit; treballaven en condicions molt precàries, i durant la pandèmia pitjor.
«La precarietat ens condemna a maltreballar i malviure. El SAD hauria de ser un servei a la ciutadania, però les empreses només volen fer negoci. Per això creiem que el Consistori hauria de ser totalment responsable».
Treballadora del SAD Terrassa treballant, maig 2020
Pep Valenzuela
No hi ha marxa enrere. Això no són vacances després de les quals reprendrem el fil, descansades i més animades. La «nova normalitat», de moment, només produeix por. Avui, segurament molta gent pagaria per tornar enrere o, com diu el vell acudit, quedar-se com estava. Tot el que s’anuncia és pitjor, per molt que en molts casos és ben difícil. El sistema, en tot cas, ha demostrat una capacitat de superació molt gran. Però les propostes i demandes hi són, i els moments de crisi també obren espai a les alternatives. Les treballadores del Servei d’Assistència Domiciliària de Terrassa han estat en primera línia, ho han passat malament, han emmalaltit; treballaven en condicions molt precàries, i durant la pandèmia pitjor. Demanen canvis en el servei, començant per la remunicipalització.
Quan es va decretar l’estat d’alarma pel virus, ja feia dies que les treballadores del SAD estaven espantades. «Teníem programada una reunió amb l’Ajuntament per parlar de la situació», informa l’Eva Pérez, de CCOO i membre del comitè d’empresa. Fent cures amb gent dependent no es pot mantenir distància de seguretat, explica, però «no ens van voler ni donar els equips de protecció personal (EPI), ni tan sols la mascareta». Els digueren que els usuaris estaven al domicili i que no hi havia risc. Però dos dies després ella va emmalaltir, just abans que s’establissin uns serveis mínims del 30%, assegura l’Eva.
Van parlar amb l’Ajuntament per reclamar els EPIs que les empreses els negaven, argumentant, afegeix la representant de les treballadores, que el protocol només parlava de guants i bates, i insistint què «les mascaretes no eren necessàries». Però van emmalaltir més treballadores, i usuàries, clar. De les contractades per Sacyr, n’hi ha 4 de confirmades i altres sospitoses, d’acord amb dades recollides per l’Eva, que com a altres tampoc li han fet el test, ni abans ni durant ni després de passar la malaltia. «He estat un mes i mig confinada, i ara estic treballant altra vegada, sense prova, ningú no es fa responsable. Els metges diuen que ho ha de demanar l’empresa, s’ho van passant».
Treballant amb persones considerades «de risc», s’han cansat de reclamar EPIs i mascaretes. L’Ajuntament els va donar unes de les primeres que es van fer solidàriament, de roba. Més tard van arribar algunes de quirúrgiques, explica la treballadora, «però no n’hi havia suficients per treballar tota la setmana». Després de dos mesos, declara, les empreses els donen dues mascaretes per setmana, «però no n’hi ha prou, si has d’anar a tres domicilis en un dia…». Ara també, comencen a rebre pantalles.
La Mariana Galarza, a la llista de Sacyr, encara està de baixa. Des del divendres 13 de març. Dies abans, ella i 4 companyes més ja havien demanat mascaretes de protecció. «Treballem amb gent gran i amb malalties», declara a Malarrassa, «però ens van dir no, que no tenien mascaretes ni perquè donar-nos-les; que eren ordres».
Quan el dijous 12 va començar a tenir febre, vaig anar al metge, però sense pensar que pogués tenir relació amb el virus. Diu que doctor li indicà que pregués paracetamol i li va donar una setmana de baixa per al·lèrgia. A l’oficina li van demanar que enviés el certificat per correu. «Resulta que la mateixa que em va dir alguns dies abans que res de mascaretes, ara m’indicava que no hi anés a l’oficina sense aquesta».
La suposada al·lèrgia no només no passava. El malestar i dolors es van intensificar i el dia 19 era ingressada en un centre hospitalari local. L’endemà va saber que era la covid-19. Ara torna a ser a casa, encara convalescent. «No em sento bé, i tinc molt dolor i molts nervis, tot això m’ha fet molt de mal», declara, «però com que tinc temps, encara trec força i estic mirant el conveni, i diu clar que és obligació de l’empresa protegir-nos, perquè treballem amb gent gran i malalts. Ens havien de donar la protecció i no ho han fet».
Com en altres sectors de treball i àmbits de la vida, la pandèmia ha creat situacions inèdites. Però, bàsicament, només ha agreujat problemes estructurals. «Nosaltres ho diem fa molt temps», afirma l’Eva, presidenta del comitè de SAD Terrassa, «la precarietat ens condemna a maltreballar i malviure». Aquests dies, CCOO ha publicat un vídeo demanant la municipalització del servei. «El SAD hauria de ser un servei a la ciutadania, però les empreses només volen fer negoci. Per això creiem que el Consistori hauria de ser totalment responsable».
Treballadores de SAD demanen la municipalització del servei, maig 2020
Servei municipal, gestió privada, ‘ningú es fa responsable’
A principis de març, el comitè sindical del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de Terrassa, format per membres de CCOO, havia denunciat públicament l’Ajuntament per «no respectar les normes mínimes d’informació» en el procés de subrogació de les treballadores, una vegada que s’havia realitzat el procés de licitació d’aquest servei municipal i, com a resultat, va sortir una de les tres empreses que el gestionava i va entrar una altra de nova.
El procés de licitació del SAD havia començat el maig del 2019. «Va ser llarg i complex», segons en Carles Manzanares, secretari general de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO comarcal, perquè es va fer una re-adjudicació de les zones a les empreses. El dia 4 del mes de juny, les treballadores d’Accent Social (del grup Clece) van fer eleccions sindicals i escollir el comitè. Passat l’estiu, preveient que hi hagués resolució de la licitació, demanaren una primera reunió amb les tècniques d’Ajuntament, «per presentar el comitè d’Accent Social, i saber nos com estava tot plegat», recorda l’Eva Pérez, presidenta del mateix. «Vam quedar que hi hauria comunicació fluida per totes parts i que anirien informant. Però no ho van fer».
A finals de gener van saber, no per l’Ajuntament, que les dates de les subrogacions de les treballadores i, per tant, l’inici del nou contracte, seria l’1 de març. El comitè va demanar una altra reunió amb les tècniques de l’Ajuntament, recordant-los que ja havien fet una petició a Accent Social demanant el compliment del conveni col·lectiu i l’Estatut dels Treballadors, o sigui «que se’ns havia de passar tota la informació abans de la subrogació, i tenir reunió amb les empreses sortints i entrants, de manera que ningú es quedés penjat, tal com ha passat», explica l’Eva.
Sense cap resposta a la instància enviada pel comitè d’Accent Social a l’Ajuntament, i faltant una setmana per la data de subrogació, van trucar directament per telèfon. Algunes treballadores havien rebut notificació de la Seguretat Social comunicant-los la baixa de l’empresa, però no l’alta a la nova. Els nervis, per tant, encesos. No s’havia fet la reunió preceptiva i no teníem cap informació.
El 2 de març les delegades van començar a rebre trucades de treballadores. «Algunes havien rebut avís d’estar donades d’alta en dos empreses, però anaven d’oficina en oficina, trucaven a telèfons 900 sense ser ateses la majoria de vegades; altres, directament, no sabien res, ni quina empresa ni a on anar o trucar, tot de problemes…», recorda la delegada de CCOO. «Algunes treballadores van passar dies aturades sense saber on havien de treballar.»
El SAD a Terrassa està dividit en tres «lots» que agrupen el conjunt de barris de la ciutat i que es divideixen entre tres empreses. Ara, totes de grans grups capitalistes: Accent Social (abans Clece, grup ACS de Florentino Pérez), Ingesan (grup OHL) i Sacyr. Aquesta darrera li ha guanyat la darrera oferta a la cooperativa SUARA que ho havia fet abans.
Les treballadores del SAD han treballat amb població d’alt risc sense les condicions mínimes
Per això la subrogació de treballadores pot ser complexa. Sobre el paper, en els plecs de condicions per accedir al concurs, les empreses tenen la informació de les treballadores assignades i de la massa salarial. «Però nosaltres ja sabíem que no era tan senzill quan toca sortir del paper», subratlla sempre alerta l’Eva, «els hi vam dir,vam insistir en la necessitat que tothom fes un esforç de comunicació i informació», afegeix, «però no es va fer i ens hem trobat que a algunes treballadores no se’ls reconeixia la relació laboral amb cap de les empreses, cap els hi donava feina i se les anaven passant, com si fossin una pilota ping-pong, creant situacions complicades». Pitjor la situació en relació amb Sacyr, perquè ningú la coneixia i no hi havia cap via de comunicació, cap persona de referència a la ciutat. I a tot això, l’Ajuntament absent. «Són coses que creiem que l’Ajuntament no hauria d’haver permès».
Les sindicalistes informen que el regidor responsable, en Noel Duque, els havia assegurat que el procés s’havia fet de forma transparent i legal. Elles recorden, al mateix temps, que ja hi havia una legislació que estableix molt clar com fer la subrogació, «però res d’això va servir», sentencia l’Eva, «perquè no es van fer les coses com s’havien de fer, ni les empreses ni l’Ajuntament».
En portes de la declaració de l’estat d’emergència, les sindicalistes declaraven, en entrevista amb Malarrassa, que aquests problemes havien entrat ja en fase de solució. «Però només arran de la denúncia pública que vam fer per pressionar», emfasitza la presidenta del comitè. No podien, però, ni imaginar el que se’ls venia a sobre amb l’estat d’alarma i haver de treballar sense mesures de seguretat mínimes suficients.
La representació de les treballadores, de moment, la fa aquest grup de treballadores que van ser elegides quan constaven en nòmina d’Accent Social. Ara, han passat a Sacyr, la nova empresa responsable dels serveis en les zones que elles fan. Es plantegen recollir la informació del conjunt de les empreses, el llistat de totes les treballadores, per poder informar tothom. Hi ha poc més de 300 assistentes en el SAD, intervenint en les tres zones i dependents d’alguna de les tres empreses.
Precarietat de condicions laborals
«Aquest és un sector especialment complicat, perquè està molt precaritzat. Quasi totes dones, treballem la gran majoria amb contractes parcials i jornades discontínues, algunes hores al matí, altres a la tarda, en llocs diferents… o sigui que tens tot el dia ocupat per treballar poques hores, havent-te de desplaçar i cobrant poc», explica la Montserrat Gall, membre del comitè i de CCOO.
És, al mateix temps, una feina molt dura. «Ens castiguem molt, aixequem molts pesos tot soles, sense ajuda», explica la Maria Davi, «una cosa són els curset teòrics, però després has carregar els pesos, se’t poc caure una àvia, i et vas cascant molt».
De les 80 treballadores dependents d’Accent Social abans del canvi d’aquest any, només 7 tenien contracte de jornada completa. Els salaris, en aquest cas, estan en quasi 1.000 euros, depenent de la categoria, però la gran majoria, amb les jornades parcials sense opció, rep molt menys, uns 500 euros al mes per mitja jornada. Aquesta situació és greu en qualsevol circumstància. Però més en aquest cas en què el servei és per a gent gran i dependent, o sigui que necessita una atenció i cura especials.
Com en altres sectors de cures, quasi totes les treballadores dones, la precarietat laboral i salarial és la marca
Encara és més greu la situació si es considera que la titularitat i responsabilitat última del servei és municipal, de l’Ajuntament. Aquesta, però, ja és una vella història; ve de quan es va començar a imposar el discurs de què tot el públic feia pena i les empreses particulars capitalistes ho feien tot fetén i, sobretot, més barat. Més barat només sobre el paper, sense tenir en compte les conseqüències sobre les condicions laborals i socials. El pressupost total per un any, eventualment prorrogable, és de quelcom més de 7 milions d’euros, inclosos els 386.066,17 euros de «benefici industrial», un 6% aplicat als costos indirectes i generals.
Només grans capitals. En Carles Manzanares, secretari general de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO comarcal, declara que pràcticament arreu són grans grups empresarials, dels dits multiserveis, els que guanyen els concursos públics. Les tres empreses que han renovat i guanyat el concurs del SAD a Terrassa són, principalment, grans constructores.
Sobre el paper, en aquest cas el plec de condicions per a concursar en la licitació, es detallen una sèrie de condicions mínimes, però a la fi el que sol decidir és el preu, que les empreses ja miren que no se situï en el tram que pugui considerar-se temerari. «Abans hi havia petites empreses fent aquests serveis», recorda en Carles, «també al Consell Comarcal, però cada vegada més són les grans empreses qui dominen. Mira Barcelona! Encara que separis per lots més petits, són les que poden competir».
D’altra banda, la feina de les empreses és només la gestió del servei, el que generalment només vol dir canviar la persona dita responsable, la resta continua funcionant igual. La infraestructura, el material, eines i, sobretot, el personal ja hi són. Aquest és el cas del SAD, com també el de menjadors escolars i neteja d’edificis. La Montserrat explica que utilitzen un equip de treball molt bàsic: bata i guants. Dependent de l’usuari, de vegades cal grua, que es lloga a compte de la família usuària o de Serveis Socials, segons el cas. La major part de la feina és donar el menjar, netejar i dutxar les usuàries, com també les cases, atenció al domicili en general.
Passa, com aquest any, que una empresa guanyadora, Sacyr, sense presència de cap mena a la ciutat, va haver de llogar a corre cuita una oficina. Algunes de les treballadores assignades que van anar al despatx es van trobar un espai buit, només un telèfon per atendre trucades. Explica en Carles, que va parlar amb la responsable: «no sabien res del que agafaven, això ens ho han dit, així com que per a ells també ha estat difícil aquest inici».
Per acabar de complicar la situació, les treballadores tenen poques oportunitats de trobada, cadascuna va a les seves cases, «moltes ni ens coneixem, i això a l’empresa ja li va bé», afirma la Montserrat. Així doncs, la «feina sindical és tot un reptes», a més per a dones que, la majoria, són responsables de família i amb pocs recursos.
Deixa un comentari