Sala del XI Congrés de la CGT, a Òdena. Foto CGT
La CGT de Catalunya ha celebrat el seu XIè Congrés a Òdena els dies 19 i 20 d’octubre de 2018. El sindicat és actualment el tercer en volum d’afiliació a Catalunya i, segons les dades presentades a la trobada, en un important creixement sostingut.
El congrés va debatre diverses ponències que, tot i la polèmica prèvia, va arribar als següents acords:
Primer, donar suport a diverses mesures per tal de potenciar el feminisme, tant dintre com fora de l’organització. En aquest sentit, es va produir una intervenció de dones de la CGT demanant màxima participació en les assemblees que decidiran properament si es realitza una convocatòria de vaga general pel 8 de març de 2019, dia de la dona treballadora.
S’acordà també potenciar les lluites sindicals i socials, mantenint la centralitat de l’activitat de la CGT en «l’ús del conflicte com a clau en la defensa dels drets dels i les treballadores».
També va ser escollit el nou Secretariat Permanent, del qual torna a repetir com a Secretari General, el terrassenc Ermengol Gassiot, amb diverses secretaries de marcat perfil activista. El proper període de 4 anys el secretariat permanent, garanteixen des de la CGT, «coordinarà la posada en marxa dels diferents acords i, com la resta de la organització, treballarà per seguir incrementant la lluita de la classe treballadora contra tota forma d’opressió i per la defensa activa des seus drets».
Pep Valenzuela
El balanç dels passats 4 anys com a secretari general de la Confederació General del Treball de Catalunya (CGT) és «difícil», explica a Malarrassa l’Ermengol Gassiot, acabat de ser reelegit en el congrés celebrat a Òdena (Igualada) el 21 d’octubre: «per una banda, com a organització, hem crescut clarament en diversos fronts: afiliació, delegades a les eleccions, però sobretot ha crescut l’acció sindical i el conflicte, que és el més important per a nosaltres».
-Quines són les dades concretes d’aquest creixement?
-Primer, d’afiliades, hem crescut en 2.000, passant de 13.600 afiliades i ara som 15.600, en un moment en què els grans sindicats (com ara CCOO, que anunciava un creixement de 1.000 durant el 2017, per primer cop des de l’inici de la crisi, o UGT que perd afiliació segons dades de finals del 2017 en diversos mitjans). És un 18% de creixement, que no és el que ens agradaria en pla teòric, però és considerable, som el tercer sindicat per afiliació a Catalunya.
Paral·lelament, hem tingut creixement a les eleccions sindicals i hem passat d’un 2,2% a un 3% de les delegades i delegats, en un context en què la llei orgànica de llibertat sindical dóna prerrogatives als dos grans sindicats del règim. És una xifra modesta però considerable.
-Deies, però, que això no és el més important…
-Exacte, perquè el creixement que ens interessa mesurar és el de nivell de conflicte i acció sindical. Crec que la CGT ha estat en tots els conflictes importants que hi ha hagut a Catalunya, i encara més, segons les dades de la mateixa CEOE, que mesura les hores de vaga al conjunt de l’Estat, la CGT és responsable d’un 30% d’hores de vaga després de descomptar les convocades pels comitès d’empresa, que responen del 40% de les hores. O sigui que som el sindicat que ha promogut més vagues i més conflictes. I cal tenir en compte que algunes vagues com la de Metro de Barcelona s’han promogut des de comitès, però comitès on tenim una presència molt forta. Per tant, pel que fa a la lluita hem estat un dels sindicats rellevants.
-El congrés ha posat en relleu resolucions sobre participació de dones i joves…
-Sí, ens preocupa molt la situació d’aquests dos sectors. I encara que hem crescut lleugerament en afiliació de joves i dones, no se’ns escapa que som un sindicat on encara hi ha poca gent jove, poques dones, poca gent precària i migrants. Aquest és un repte i una reflexió que fem: fins a quin punt som el sindicat que pretén ser l’expressió de la classe treballadora i una eina dels sectors més vulnerables i més explotats de la classe treballadora quan encara tenim presència limitada?
-Abans del congrés s’havia parlat d’enfrontament sobre la posició de CGT en el darrer any en relació al Procés viscut al país
-Fa 4 anys hi havia diferents plantejaments i diferents perspectives sobre l’acció sindical que, jo diria, van arribar a trobar un espai i perspectives comuns per treballar. Però el darrer any, malauradament, ens hem trobat en un cicle en què cada vegada més el debat social principal no ha estat en termes de lluita de classes sinó, diria, en termes del Procés.
D’una banda, el govern de la Generalitat i aquells que el donaven suport per mantenir un procés que sempre ha sigut transversal, amb afinitats amb la burgesia i molt institucional; i per altra banda, un altre bloc que ha acabat articulant-se entorn de la defensa d’un altre estat, un estat neofranquista com és l’espanyol i la seva constitució monàrquica.
En aquest debat nosaltres hem estat fora de joc, en general, excepte moments puntuals i motivat més per dinàmiques repressives. No hem tingut capacitat com a CGT ni els moviments socials alternatius o rupturistes de trencar aquest monopoli, i això ens ha condicionat. Si a més fiquem sobre la taula que a l’Estat espanyol hi ha hagut un cicle de poca mobilització i de pau social, l’escenari que nosaltres volíem, d’intensificar les lluites, doncs ens hem trobat a mig gas.
De totes maneres, la nostra organització s’ha mantingut com una organització de lluita, amb les limitacions esmentades, i hem aconseguit trencar el monopoli del debat al voltant del Procés, però no de generar un focus de conflicte alternatiu. Tot i empènyer conflictes i lluites importants, com el de FNAC, el 2014, o donar suport a la vaga de Movistar i subcontractes, que va trencar molts esquemes, nosaltres no la vàrem protagonitzar però vam donar suport important tant a dintre com amb la solidaritat popular que va generar. I cal considerar que és la multinacional més gran de l’Estat, amb gent precària, subcontractada, falsos autònoms, que van demostrar que des de la precarietat es pot lluitar contra l’empresa més important de l’Estat espanyol.
Al mateix temps, algunes vagues, entre les quals les de busos i metro a Barcelona, van posar sobre la taula que la dita «nova política», quan arriba a les institucions, es queda curta.
El nou Secretariat Permanent tanca el congrés. Foto CGT
“Fer real organitzativament i com a política sindical la perspectiva feminista”
-Què destaques més d’aquest congrés?
-Al Congrés arribem després d’un fet excepcional a Catalunya, també per l’anarcosindicalisme: la convocatòria d’una vaga que s’escapava del patró que havíem conegut fins ara. Gent de CGT pensa que va ser una vaga política, i dins d’un sindicat d’arrel anarquista aquesta és una situació molt estranya. A més, és una vaga que amb l’experiència de les darreres dècades, amb les vagues generals amb molt pes de les grans empreses i reivindicacions laborals, negociant i pactant amb la patronal l’execució.
El 3 d’octubre, d’una forma totalment inèdita, la gent va sortir al carrer, es paralitzaren moltes coses, va ser una vaga massiva. Nosaltres la vam fer, però no és patrimoni de ningú en concret, i clarament es va fer a desgrat de qui controlava el procés, la Generalitat i institucions afins. Això és una situació nova, no prevista per ningú.
Ara, però, aquesta mobilització s’ha desarticulat, clarament per part d’institucions de diferent signe, no fos que anés massa lluny. I això ens ha afectat com a sindicat. El debat identitari travessa tota la societat, també la classe treballadora. Ens condiciona, però és un debat que no és el nostre, i crec que tot el sindicalisme l’hem tingut, aquesta situació ens ha erosionat i ens ha fet mal. Hi havia la por que en estar presents amb la població, el 3 d’octubre, acabéssim fent el joc a interessos aliens a la classe treballadora, a través de les diferents burgesies, ja sigui catalana o espanyola.
-Ha estat polèmic?
-Això va produir que es presentessin dues candidatures al secretariat permanent, que crec que reflecteixen dues maneres complementàries de fer sindicalisme, i que les dues tenen cabuda a la CGT. Però una posa més èmfasi en una acció sindical molt fidel a uns postulats teòrics del que hauria de ser l’anarcosindicalisme, i una altra que, tot reconeixent la importància d’aquests postulats, està més disposada a obrir-se a conjuntures que no controlem, situacions que mouen bona part de la població i que ens interpel·len. Finalment, es van prendre acords amb majories considerables de les persones afiliades, que barregen plantejaments d’una banda i altra i aconseguim generar un discurs coherent.
El primer, per unanimitat, és reafirmar el caràcter de sindicat autònom i de classe. Després, molt important, fer una política coherent amb la perspectiva feminista, que a ningú no se’ns escapa que, probablement, és el moviment social més important a l’estat espanyol i també a Catalunya, si ens situem fora del Procés. Només cal pensar en la vaga general massiva quant a mobilització i rellevant en el món del treball del passat 8 de Març.
També la repressió de l’Estat ha centrat atenció. Ara hi ha una major sensibilitat, una consciència més gran que la repressió no afecta només a una minoria, sinó que pot afectar cada vegada a sectors més amplis.
En relació al dret d’autodeterminació, la CGT no defensa la creació d’estats, ens desmarquem de les opcions que defensa la burgesia, però creiem que hem de ser al carrer amb les aspiracions d’una part important de la població de Catalunya que defensa el dret a l’autodeterminació de la llibertat, remarcant molt que aquesta defensa no passa per la reproducció d’esquemes polítics que generen opressió.
-Reptes de la propera fase?
-Ara, cal fer front als reptes que tenim. Les condicions de vida de la classe treballadora han empitjorat des de l’inici de la crisi, i ens preocupa que el sindicalisme majoritari, ara que Sánchez està al govern, oblidi reivindicacions, quan les conseqüències d’aquesta s’han fet estructurals, amb mesures molt agressives contra la classe treballadora.
Després, cal donar resposta al feixisme creixent a la societat, com es veu molt clarament a Europa i també aquí. S’accepta cada vega més, per exemple, que no tothom pot viure dignament, o sigui la desigualtat, i hem de fer veure en el món del treball que hi ha coses que són inacceptables, que a més són coses que es giren contra els nostres interessos. No podem permetre que, dintre la classe treballadora, que es normalitzin les hores extres, les externalitzacions o les dobles escales salarials, que són eines d’opressió cap a nosaltres.
Deixa un comentari