A so de bombo i platerets els mitjans de comunicació ens anuncien la reducció de la desocupació. Sigui dit per endavant que és una bona notícia, i als sindicats també ens alegra. Però és la nostra obligació situar i denunciar que aquesta disminució de l’atur no va acompanyada de la creació d’ocupació estable i amb salaris dignes.
No val crear ocupació de qualsevol manera, per molt que el PP i la CEOE ho vagin repetint com lloros cada vegada que en tenen l’oportunitat. L’economia està creixent, segons dades del Govern, a un ritme del 3% aproximadament, i els beneficis empresarials ja estan per sobre dels nivells anteriors a la crisi. Però aquesta recuperació econòmica no es veu reflectida ni en els salaris ni en la creació d’ocupació de qualitat. Els contractes temporals que es formalitzen representen més del 85% del total de contractes. En podeu treure les vostres pròpies conclusions: segons les últimes dades que s’han publicat el juny del 2017 es van formalitzar, a l’Estat espanyol, 2.000.000 de contractes per a una reducció de l’atur de gairebé 100.000 persones. Si, a més, ens endinsem en les dades, trobem que aquests contractes temporals, en molts casos, són a temps parcial involuntàriament i que, en la majoria d’ocasions, tenen rostre de dona, seguits dels contractes temporals de les persones joves. Sovint, encara que no arribin a ser denunciats, s’usen de forma fraudulenta. Argumentant aquesta situació conjuntural, que normalment no és així, es fan servir les hores complementàries com a suposada “flexibilitat”, i les persones es converteixen en treballadors i treballadores 20-40-60 (són contractades per 20 hores setmanals, cobren per raó de 40 hores setmanals en el millor dels casos i acaben treballant 60 hores setmanals). No pot ser que la sortida de la crisi que planteja la dreta política sigui la “pobresa laboral”.
Per abordar i posar fi a aquesta situació, d’atur i de pobresa laboral, és obligatori i inexcusable derogar les dues últimes reformes laborals i tenir un nou marc laboral, tant a Catalunya com a Espanya. Un marc que garanteixi ocupació estable, salaris dignes i el dret a la negociació col·lectiva. I aquesta ha de ser —la negociació col·lectiva— la protagonista en el marc laboral. Perquè és en els convenis col·lectius on s’han d’acordar els increments salarials i on s’han de garantir que aquests es troben, com a mínim, al mateix nivell de creixement econòmic, a més de tenir clàusules de revisió salarial per a la recuperació de poder adquisitiu en el cas de no complir-se les previsions. Per tant, des del sindicalisme de classe exigim que part d’aquests beneficis empresarials —una riquesa que ha estat generada per la classe treballadora— no es quedin a mans de quatre i que es reflecteixin a les nostres nòmines. Primer, per justícia social, i segon, perquè és la manera de recuperar la nostra economia, la demanada interna de la qual se situa en el 60%.
I el mateix passa amb les pensions. Cal derogar la reforma unilateral imposada pel PP l’any 2013. Cal recuperar la concertació i el diàleg social. I cal deixar sense efecte la reforma del 2013, recuperar la revalorització de les pensions i que no entri en vigor el 2019 el factor de sostenibilitat. Perquè no és cert que el nostre sistema de pensions està en risc. No ho és, de veritat que no. Sí que és cert que hem d’augmentar els ingressos, i per això, a més de les propostes que CCOO ha plantejat a la subcomissió parlamentària dels Pactes de Toledo, necessitem, entre altres mesures, una reforma fiscal més progressiva, posar fi al frau fiscal i augmentar els salaris i l’SMI. Un exemple de la importància, la necessitat i el valor de la concertació social a Catalunya és la renda garantida de ciutadania (RGC), impulsada a través d’una ILP i fruit de la col·laboració, del treball conjunt i del consens de diferents organitzacions socials i polítiques. Un altre exemple és el Pacte nacional per a la indústria, que és un èxit del sindicalisme confederal i amb un protagonisme important de CCOO. Aquest pacte està acompanyat de dotació pressupostària i ha de ser una bona eina per a la nostra comarca. Perquè no hem d’oblidar que el motor de l’economia al nostre territori és la indústria. Recuperar el sector i generar ocupació estable i de qualitat ha de ser la nostra màxima.
I, hi insistim, no és el camí fer en un mes 2.000.000 de contractes per reduir l’atur en poc menys de 100.000 persones. On queden l’estabilitat de l’ocupació, els salaris dignes, la cotització a la Seguretat Social…? Amb aquest model imposat per la dreta política, els treballadors i treballadores no millorem. Hem de canviar aquestes polítiques. Per això, CCOO estem i anem a l’ofensiva!
Enrique Rodríguez, Secretari general de CCOO Vallès Occidental-Catalunya Central
Deixa un comentari