La vaga va començar a Madrid i el 7 d’abril s’estenia pel conjunt de l’Estat espanyol, després de mesos, fins i tot anys, de no ser atesos per les federacions del metall d’UGT i CCOO, i sí recolzats pels sindicats com co.bas, AST i CGT, tots tres amb certa implantació en el sector.
Els mètodes, aquesta vegada, han estat molt diferents dels habituals. Res de reunir-se només uns delegats amb el jefe de federació del metall que controlava; ara els treballadors van ser convocats a decidir en assemblees obertes, al carrer; a Montjuïc o a plaça Catalunya es van fer les primeres, amb el suport de les companyes del comitè de Telefònica, i es va decidir sumar-s’hi a la vaga indefinida que havien convocat AST i també co.bas i CGT a partir del dia 7 d’abril, en el cas de co.bas contra Telefònica i contra les 10 contractes agrupades en la patronal del metall sector telefonia, no només contra la patronal del metall Ademi.
Delegats de base de CCOO i UGT de les contractes, junt amb companys dels 3 sindicats convocants i dels autònoms formaven part dels comitès de vaga. Es va acordar decidir-ho tot en assemblea, una persona un vot. Ja no depenien de les estructures sindicals que mai van treballar en el sector. Nosaltres lluitem-nosaltres decidim. La gent que treballava per a Telefònica a través de ITETE, COTRONIC, ELECNOR, COMFICA, DOMINION, ABENTEL, TELECO, COBRA, MONTELMOR, LITEYCA, etc., va ser qui organitzà ràpidament grups de piquets per arribar arreu. Més assemblees massives a Girona, Tarragona i Lleida, sempre sense presència dels “jefes” de CCOO-UGT. Mai van venir a les assemblees a proposar res, ni la vaga de dos dies enlloc de la indefinida ni una plataforma reivindicativa diferent qualsevol.
Per això, quan vam veure que es convocava una vaga de 2 dies enlloc de la indefinida que s’havia decidit col·lectivament ja no hi havia confiança en aquests mètodes de les cúpules sindicals i menys encara quan allò que primer van dir alguns sindicalistes en el Servei de Mediació i Arbitratge (SIMA) va ser que “les vagues podrien ser il·legals”. Després ho van dir per escrit en cartes als seus afiliats. També van dir que l’única vaga legal seria la seva. Va ser el primer cop dur contra les persones lluitadores per intentar canalitzar des de dalt el conflicte.
La vaga va continuar indefinida sense que ningú, cap jutge la declarés il·legal. Ningú de les direccions sindicals dels 2 majoritaris volia enfrontar-se a Telefònica, ja que tenen molts rèdits amb la gestió del 30% dels fons de pensions. Es van limitar a amenaçar del perill de participar en altres vagues indefinides, tot defensant que el que s’havia de fer era la vaga de 2 dies a la setmana, això en un sector que funciona automàticament i on només la pressió continuada provoca acumulació d’averies i d’instal·lacions.
Respecte a les reivindicacions, la primera era l’abolició del nou contracte mercantil que havia pactat Telefònica amb les seves contractes i una sèrie de millores salarials que permetessin acabar amb l’explotació laboral i les il·legalitats, ja que no es compleix el conveni del sector provincial del metall ni l’Estatut dels Treballadors. A sobre, portem anys amb la cessió il·legal de treball i fraus a la Seguretat Social i a Hisenda amb l’extensió del fals autònom.
Es va acordar reivindicar una petició salarial similar a la que Telefònica va oferir per contractar nova plantilla amb la doble escala salarial per als nous a 1.700 euros, com a principi sindical de “igual treball, igual salari”. Telefònica, després de fer signar això mateix en el 2011 a UGT i CCOO no va contractar ningú i, per contra, va estendre més la segmentació i la precarització amb més autònoms. Més nº de contractes en horitzontal i més subcontractes i autònoms en vertical. Així sí, mentre Telefònica paga el mateix pels treballs en tot l’Estat espanyol a les contractes, aquestes paguen diferent a cada província a les seves treballadores, amb diferents convenis provincials del metall a pitjor i amb pactes en empreses també a pitjor, per tenir a la gent més dividida.
Per això, la reivindicació era establir uns salaris mínims estatals, que ens igualessin a totes i s’aproximessin a allò que Telefònica va dir que pagaria en la categoria d’Operador de telecomunicacions de nou ingrés per fer funcions d’instal·lació i manteniment. Ens era igual qui ho negociés si fos aquest el contingut, i no hi va haver cap comunicat contra cap força sindical. Calia la unitat i no oportunismes ni maximalisme.
Volíem acabar amb la desigualtat i amb la cessió il·legal de treball en el cas dels autònoms, fets que ja estan demostrats amb documents de la Inspecció de Treball i ratificats per governs autonòmics. Per això, davant la inoperància de les cúpules sindicals i les patronals vam anar als parlaments autonòmic i estatal, també a Brussel·les, amb el suport de diputats d’esquerres, però mai van venir aquells que ara signen.
Per això mateix, a les reivindicacions vam afegir que tot aquell autònom que desitgi passar voluntàriament a plantilla de contracta ho pogués fer i evitar la cadena d’acomiadament improcedents que s’ha produït en aquests anys i que és la causa del creixement d’autònoms com a única sortida personal.
Aquest era el drama dels contractes de 4 hores cotitzant a la seguretat social però treballant en realitat 10 hores al dia, dissabtes i diumenges inclosos per a poder aproximar-se als 1.000 euros/mes, després de descomptar benzina, cotxe, eines, IVA i els pagaments d’autònom. Externalitzaven els accidents i el frau a la Seguretat Social que abans feien les contractes amb les seves plantilles en no declarar les feines el cap de setmana ni les hores extres.
Respecte a d’altres punts del que s’ha signat, cal dir que quan es parla de barems i penalitzacions al treballador per algun error, havíem sol·licitat un peritatge independent, perquè la patronal no ho va acceptar al tribunal laboral, ja que es demostraria que no es pot realitzar el treball que ens demanen en 8 hores.
Tot i així, CCOO-UGT van signar que els barems del 2014 continuïn i encara queda pitjor allò que no diu cap conveni del metall, possibilitant acomiadaments per baixa producció sense saber allò que una persona pot produir al dia. A uns els hi diuen 175 punts al mes, a altres 250 punts/mes i n’hi ha moltes feines que no són comptabilitzats a la llista de barems, de manera que pot ser que treballis gratis un matí sense cobrar si ets autònom i no pots sumar els punts.
La proposta d’apujar un 10% el barem resulta ridícula donada la dura realitat de la precarietat i no poder fer el peritatge. Els barems d’allò que correspon per cada treball els canvia unilateralment Telefònica i a més és desconegut en la seva totalitat per la majoria de les treballadores, de manera que continuarà la màxima precarietat.
Els punts no són el mateix en el cas dels telèfons bàsics que en el de planta externa (cables subterranis i per postes)o en els equips especials (centraletes, Tv amb fibra òptica.). A l’acord signat per les cúpules de cc.oo i ugt del metall no saben ni de què es tracta això. Passa el mateix amb la reducció d’un 6% de les penalitzacions, ja que ara no existeixen penalitzacions en cap llei laboral ni conveni del metall fins aquesta firma, excepte en els contractes mercantils de falsos autònoms. Igualment, no podem entendre que sindicalment s’accepti signar la filosofia de la patronal de pagar per una errada en instal·lar un cable multes de 60 euros o 250 euros al dia a descomptar del salari.
Quan diuen que la jornada serà de 8 hores, essent que en el conveni del metall de Madrid i Barcelona és menor, ja que és de 1.750 hores/any i això resulta en 7,45 hores/dia, el que fan és empitjorar allò que es demanava, o sigui que en tot l’Estat l’horari fos de 1.750 hores/any per evitar diferències. En moltes empreses continuen robant els 7 dies addicionals de vacances als 30 establerts, perquè realitzant les 8 hores diàries i per quadrar amb les 1.750 hores anuals haurien de donar aquests dies i no els donen. És a dir, es continuarà incomplint la llei. Treballadors fixos de plantilla de contracte ens diuen que segueixen fen 10 hores al dia, que no comptabilitzen com a hores extres, perquè el empresari insisteix amb la producció mensual de punts i amenaça.
Els dissabtes i diumenges no queden ben regulats per a la conciliació de vida familiar i personal. Una cosa és treballar dos guàrdies al mes i una altre deixar la qüestió al lliure arbitri. Fins avui moltes contractes pagaven 100 euros de forma irregular per dia de guàrdia, però ni era allò que correspon per hora extra en festiu ni tampoc donaven dia lliure. No diguem en el cas dels falsos autònoms, que haurien de continuar treballant els caps de setmana per tenir ingressos dignes.
Allò lògic és que en un sector que té futur, en un país que està començant a posar fibra òptica per tot arreu i on Internet té cada vegada més continguts i productes circulant per les xarxes mòbil i fixa, és que la garantia d’ocupació fos per 5 anys i no que es digui que en general es mantindrà sense qualificar-lo. No se sap ni el nombre concret d’empreses ni el de treballadores estan afectat perquè, això ho va preguntar la pròpia patronal als nostres comitès de vaga durant la trobada al SIMA (servei estatal de mediació), ja que ni ells saben quants treballen.
Els temes que es deixen en el acord derivats a les comissions de seguiment són altra vegada el ridícul sindical dels majoritaris davant una lluita tan digna i justa, ja que actualment n’hi ha als convenis vigents del metall de comissions de seguiment, que ni es reuneixen ni saben res sobre totes les il·legalitats del sector, de les quals la Inspecció i els parlaments han estat informats. Són un guarniment més, inútil, de l’acord. L’exemple més clar són els accidents mortals i greus que han tingut lloc en els últims temps i que no es reflecteixen a l’acord, pel fet que continuaran obligant a pujar sols a les escales i postes, tot i que la llei diu que s’ha d’anar sempre acompanyat, com fa la plantilla fixa de Telefònica.
En aquest context, tot indica que la firma estava decidida abans de l’1 de Maig perquè tenim els esborranys idèntics al signat amb dates anteriors. Però que l’acord s’havia de endarrerir per a que les cúpules sindicals no patissin cap espectacle desagradable el 1 de maig. Com quan amb la vaga de SINTEL li va passar a José Maria Fidalgo, llavors el primer secretari de CCOO (avui per cert col·laborador de la FAES d’Aznar i de UPyD), que va rebre un cop al cap amb el pal d’una bandera per haver deixat de banda aquesta contracta i prioritzar els seus lligams amb la multinacional Telefònica.
Però, la cara dura es continua veient quan ni UGT ni CCOO han volgut denunciar la vulneració del dret de vaga per part de Telefònica ni per part de les 10 contractes, cosa que sí van fer co.bas a Catalunya i AST a Madrid, junt amb les vaguistes a la Inspecció de guàrdia. Les contractes van contractar gent nova i els de César Alierta van enviar la poca gent que li queda de la plantilla de Telefònica, que va haver de deixar la seva feina per substituir les vaguistes.
Però l’Estat de dret no ha detingut els 11 directius responsables d’això, sinó al contrari, mentre estaven al Parlament de Brussel·les alguns vaguistes convidats per Podemos, la policia va entrar a la casa de 6 d’aquestes vaguistes de Madrid acusant-los de no respectar el dret al treball amb els piquets.
Aquest és el corrupte sistema capitalista, el règim del 78 que hem de canviar, no només amb el vot, també i fonamentalment amb la mobilització unitària i democràtica dels de baix, la classe treballadora, perquè som la majoria i no podem seguir precaritzats, sense futur per als fills i filles.
Per tot això, continuarem en la lluita, en la vaga indefinida fins que decidim emprendre altre tipus d’accions legals. L’única lluita que es perd és la lluita que s’abandona.
Josep Bel, treballador de Telefònica, membre del sindicat co.bas
Deixa un comentari