Mobilització contra la reforma laboral a Barcelona. Foto arxiu
Agenda oculta de les grans organitzacions empresarials i els polítics més antisocials
S’ha produït una gran caiguda en els nivells de vida. El pitjor és que la caiguda ha continuat durant la recuperació, convertint la pobresa en un problema sistèmic.
En complir-se cinc anys de la «imposició unilateral per part del govern conservador» del PP de la reforma laboral del 2012, el balanç de la mateixa contradiu en la pràctica els objectius retòrics amb que van pretendre justificar-la, com eren: creació d’ocupació de qualitat, flexibilitat interna com alternativa als acomiadaments, adaptabilitat de les relacions laborals. Ben al contrari, allò que apareix amb molta claredat és «l’agenda oculta dels seus promotors polítics i empresarials: precarietat contractual, devaluació salarial, debilitament de la negociació col·lectiva, augment de la desigualtat.»
Aquestes són conclusions de l’estudi «Reforma laboral y desregulación del mercado de trabajo», publicat a l’Anuario IET de Trabajo y Relaciones Laborales, vol. 4 (2017) de la UAB, pels investigadors Ramon Alós (UAB), Pere J. Beneyto (Universitat de València) i Pere Jódar (UPF). Les quals permeten afirmar que la reforma va ser un projecte de sectors conservadors amb suport de la Unió Europea i l’FMI, amb un «gran transfons ideològic, neoliberal» que utilitzà la crisi com a disculpa per a imposar una desregulació del mercat de treball que el propi ministre espanyol De Guindos definia com «extremament agressiva» en presentar-la als socis europeus, per reforçar el poder empresarial i menystenir el diàleg social.
La Llei (Real Decreto-Ley 3/2012, de 10 de febrer) fa caure tota la culpa dels problemes sobre els treballadores i la seva productivitat, parla de la «insostenibilitat del model laboral espanyol», però no diu res del model productiu, de l’estructura empresarial ni dels models de gestió empresarial dominants, com tampoc de les polítiques d’ocupació, econòmiques o fiscals, «com si el mercat laboral es construís sobre ell mateix» s’afirma a l’estudi.
De tal forma, primer, ens allunyem d’una economia basada en els procediments de «democràcia industrial» i, després, també d’allò mínim que hauria de tenir una regulació i protecció social; tot reforçant una cultura empresarial basada en els baixos costos laborals i en la utilització arbitrària i autoritària de la mà d’obra. L’estudi detecta l’augment dels «espais d’atipicitat» en les relacions contractuals i d’ocupació, que afavoreixen «majors desigualtats, en una perspectiva que allunya Espanya de la tan anomenada societat del coneixement».
Ben al contrari, entre els anys 2003 i 2007, el nombre de persones amb ocupació augmentà de 17 a 20,7 milions, però en la construcció (19%), comerç (16,1%), hostaleria (un 9,3%) i domèstic (7,4%). Res a veure amb un «modelo de societat del coneixement».
Però és que a finals de 2016, quan l’economia torna a crear ocupació en termes nets, és novament la construcció el sector que promou novament ocupació, a un ritme més moderat; el comerç recupera els nivells precedents i es dispara molt l’ocupació en hostaleria, més en serveis de restauració. Augmenta, però més moderadament, en educació i activitats sanitàries, i menys en administracions públiques, afectades per les polítiques d’austeritat.
Parlem, per tant, d’una estructura productiva altament especialitzada en comerç i hostaleria, amb un alta estacionalitat, poques inversions i utilització intensiva de mà d’obra precària, com subratlla l’informe de l’OCDE del 2017. La reforma laboral promoguda pel PP i amb suport de CiU, afavoreix un tipus de creixement amb molts elements de continuïtat amb el que va portar el país a la última gran crisis.
Es consolida, així, una estructura empresarial de petites i molt petites empreses, per una part, i de precarietat en l’ocupació, per l’altra. L’any 2016, un 62% de las empreses tenen fins a dos assalariats, i les que tenen 10 o més no arriben al 10%.
Contractes temporals, jornades parcials
Pel que fa a la contractació, de 2012 fins 2016, creix la temporal, passant del 22,8% al 26,5%. Tres de cada quatre nous contractes. Una temporalitat que afecta encara més a les dones. Però, a més, tot en un alt nivell d’inseguretat, alerta l’estudi, doncs a prop de la meitat dels que tenen un contracte temporal desconeix la durada del mateix. Una temporalitat especialment elevada en construcció i activitats administratives i serveis auxiliars, amb una mitjana superior al 45%. Espanya és campiona en aquest punt entre els països de la OCDE, només darrere de Polònia.
El conegut com a “contracte d’emprenedors” ha doblat des de la reforma, del 5,4% del total de contractes indefinits en 2012 al 10,4% en 2016. Però això ha acabat sent un contracte d’un any de prova amb cost zero de rescissió, més barat i precari que les altres modalitats temporals, i genera una creixent rotació en els classificats com indefinits.
Aquest tipus augmenta fins el 14,5% del total, a finals de 2016, unes 2.697.100 de persones, de les quals el 61,3% declarava treballar involuntàriament a jornada parcial; mentre, qui treballa a temps complet disminueix en un 3,6%. Això, però, genera un efecte estadístic de forta recuperació, ja que en els registres oficials és igual un lloc de treball de 10 hores setmanals que altre de 40. Si parlem de dones, es triplica el nombre de contractes.
Procés de creixement excloent
Atur i precarietat
El nivell d’atur no pot operar per si sol com a únic indicador de qualitat del treball, destaquen els investigadors. Calen altres índexs, com el de vulnerabilitat laboral que mesura la relació entre el conjunt de treballadores en situació de precarietat laboral i la totalitat de treballadores.
Aplicada al període 2008-2016, l’evolució apunta dues característiques importants de la precarietat laboral en Espanya, agreujades per les dues darreres reformes laborals. La primera, que la dita vulnerabilitat laboral augmenta més de 8 punts percentuals durant la fase més dura de la crisis i, por altra banda, ho fa des de nivells molt més alts que la mitjana europea.
Amb tot això, els riscos de seguretat, segons l’última Encuesta Nacional de Condiciones de Trabajo (Ministerio de Empleo y Seguridad Social, 2017b), augmenten en deu punts durant els darrers anys. Les dades oficials situen en 2012 el punt d’inflexió d’aquesta tendència, per cert radicalment oposada a la de la Unió Europea.
En relació amb l’ocupació de joves, les dades mostren un nou fracàs de la Reforma. De finals de 2012 a finals de 2016 l’ocupació juvenil, de menors de 29 anys, s’ha reduït del 42% al 32%, però la taxa de temporalitat ha passat del 47% al 57%. De totes formes, els investigadors detecten que la reducció de l’atur juvenil està directament relacionat amb la reducció de la població activa jove i l’empitjorament de les condicions laborals.
L’atur de llarga durada, mentrestant, en el cas de les persones de més d’un any, s’ha reduït, però no en el cas de les de més de dos anys, o sigui de molt llarga durada. Així, la incidència en el conjunt augmenta, tot indicant un enquistament en l’atur de moltes persones, especialment les més grans.
Pobresa
En aquest escenari, i tenint en compte la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris i l’increment dels preus dels serveis bàsics, assistim a un creixement de la pobresa i l’exclusió social. La publicació del nou Índice de Precios del Trabajo (IPT) demostra que entre 2008 i 2014 els salaris disminuïren en un 0,7%, mentre els preus augmentaven, especialment a partir de 2012, fins a un 8,5%, o sigui una pèrdua de poder adquisitiu del 9,2%, clar que afectant molt més les treballadores amb ingressos menors.
S’ha modificat, al temps, la distribució de «renda primària entre treball i capital»: mentre la remuneració dels salaris disminuí, entre 2011 i 2016, en 12.300 milions d’euros, l’excedent empresarial augmentava en 17.500 milions, per cert contràriament a l’evolució mitjana de la Unió Europea.
Negociació col·lectiva
La prioritat que estableix la Llei al conveni d’empresa, en teoria per adaptar les condicions laborals a la situació concreta, respon a demandes antigues de la gran patronal, que en paraules del president de la CEOE, Jaume Rossell a un important diari econòmic afirmava que en el mercat laboral “s’ha de fer que allò real sigui el legal”, o sigui regularitzar les pràctiques laborals que tot i no permeses per llei ja realitzen moltes empreses.
Les dades, en tot cas, deixen al descobert la «falsedat» que sustenta l’exposició de motius de la Llei 3/2013: que la regulació precedent de negociació col·lectiva constituïa un obstacle per adaptar les condiciones laborals. Queda bastant més clar que predominen els interessos de sectors conservadores i d’organitzacions empresarials. Un tema que permet, fins i tot, preguntar-se per la legitimitat de les representacions d’aquestes. En el cas de Fedea (2009), molt vinculada a l’IBEX-35, cal recordar com en el seu Manifiesto de los 100, publicat el març de 2009, «autèntic full de ruta de tot aquest procés», afirmava que la crisis econòmica no té un origen laboral.
Pobresa i desigualtats
Vivim un procés de creixement excloent, tal com diu l’informe sobre Espanya de l’OCDE (2017), amb un dramàtic increment de la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social. Segons dades de l’Eurostat (2017), només ens superen en desigualtat Sèrbia, Romania i Lituània. L’índex de Gini, de mínima i màxima desigualtat, hauria passat del 31,9 en 2007 al 34,6 en 2015 essent Espanya un dels països en què més haurien augmentat les desigualtats.
Concretament s’ha produït una brusca caiguda en els nivells de vida, com mostra l’última Encuesta de Condicio-nes de Vida (ECV) realitzada per l’INE (2016b), segons la qual la renda disponible de les llars caigué un 13,2% entre 2009 i 2015 en termes nominals, passant de 30.045 a 26.092 euros. El pitjor és que la caiguda no només s’hauria produït en la fase més dura de la crisis, sinó que ha continuat durant la recuperació macroeconòmica iniciada en 2014, convertint la pobresa en un problema sistèmic.
L’informe del Consell Econòmic i Social (CES, 2017) reconeix que l’Estat espanyol és un dels que registra majors nivells de pobresa, i és molt significatiu el volum creixent de treballadores pobres, a finals de 2015 el 13,1% del total d’assalariats, superior en quasi cinc punts a la mitjana europea. Per empitjorar la situació, segons mostra l’informe de la OCDE (2017), el conjunt de transferències públiques a la població, en Espanya, beneficia sobre tot les rendes més altes; el decil més alt rep més d’un 20% de las transferències, mentre el decil més baix no arriba al 5%.
Redacció
Deixa un comentari