Abans d’entrar a parlar d’aquest film, que va estar en la cartellera del Cinema Catalunya (únic cinema de la ciutat) la passada setmana, permeteu-me que insisteixi en la queixa, que aniré fent de forma reiterada, per recordar que els espectadors som persones que volem que se’ns ofereixi cultura en estat original i no succedanis. Això ho dic en relació a la manca de programació de pelis en versió original amb subtítols, ja que la política actual de doblar les pel·lícules, fa un flac favor a la cultura en general i l’original d’una obra d’autor en particular.
Fitxa tècnica:
Comentari del film: OH BOY
Direcció: Jan Ole Gerster
Guió: Jan Ole Gerster
Música: Cherilyn Macneil / The Majors Minors.
Nacionalitat: alemanya
Any de producció: 2012
Fitxa artística:
Niko Fischer: Tom Schilling
Elli: Katharina Schüttler
Karl Speckenbach: Justus Von Dohnányi
Psicòleg: Andreas Schröders
Sinopsi
La sort sembla haver donat l’esquena a Niko Fischer, somiador al voltant dels 30 anys, antiheroi sense solució. La seva núvia s’ha cansat dels seus dubtes, el seu pare sent indiferència per ell, i el psicòleg acaba per declarar-lo emocionalment inestable.
Com a anècdota, i toc de comicitat d’aquest film melodramàtic, trist i fosc en el seu argument, ni tan sols pot aconseguir el protagonista, malgrat els reiterats intents, una mísera taca de cafè que substitueixi la ingesta d’alcohol que abans prenia per ofegar les seves pors.
Tal vegada amb l’esperança de trobar, en l’atzar el seu lloc en el món l’empeny a viure en un trànsit pels carrers i barris d’un Berlin en blanc i negre a ritme de jazz.
En aquest deambular a través d’una atmosfera de crisi moral i violència estructural que l’envolta, apareixen una col·lecció de personatges grotescos en situacions d’allò més tragicòmiques, i una profunda angoixa existencial d’acord amb els temps que els hi ha tocat viure a la joventut d’avui en dia.
Comentari del film
“Oh Boy” arrenca com un film de la “Nouvelle Vague”: fotografiada amb un blanc i negre radiant, una cambra, una noia amb pèl curt i la mateixa samarreta marinera que vesteix Jean Seberg en “Al final de la escapada” En aquesta estructura, es trasmet una fractura social que ens presenta un pare del protagonista adinerat, a qui li preocupen més els seus negocis i jugar a golf, que les raons del perquè el seu fill ha deixat la universitat, i es dedica a vagabundejar borratxo pels carrers i sembla portar tatuat en el seu front l’estigma de que “no hi ha futur”.
La forma de fotografiar les escenes per part del director, cine naturalista de traç clar i senzill, que mostra i deixa llegir, resulta creïble i destil·la autenticitat, ens recorda a estones al Wim Wenders de “El cel sobre Berlin”, encara que la seva influència més evident la trobem en les pel·lícules del primer Jim Jarmusch.
El paisatge urbà juga un paper de protagonista en el film molt destacable.
Emili Díaz
Deixa un comentari