Assemblea del 15M al Raval de Montserrat, dit plaça dlel Pobre durant aquells dies.
Les àgores ciutadanes, els espais circulars, horitzontals i sense jerarquies; les assemblees al carrer, públiques i obertes a la participació de tothom que el 15M va recuperar, de vegades sense saber-ho i creient que les inventaven, de tradicions injuriades o menyspreades durant dècades. Revaloritzades fins a arribar a esdevenir la característica i a la vegada reivindicació més important dels nous actors que feien aparició en l’escena política.
Doncs, s’han acabat, de moment al menys, o per a bona part de qui les va defensar o deia defensar-les. Ara, pel que sembla, és l’hora del culte i seguiment del líder, dels cartells i els escenaris i pòdiums electorals d’herois o heroïnes suposadament victorioses. A la platea, el poble, la gent o ciutadania torna a ser massa informe i sense rostre.
L’àgora ha esdevingut, en el millor dels casos, un espai virtual a la xarxa, a internet. Allà, suposadament, tothom és igual. Si hi són poques les persones que participen tampoc no es nota, ningú no ho veu, sempre pot ser un gran triomf.
De vegades, podria semblar, però, que aquelles àgores i la reivindicació de les mateixes hagi estat només l’excusa o el trampolí per agafar el micròfon o el bastó de comandament, una vegada en possessió del qual ja no cal mantenir l’assemblea o, pitjor, aquesta passa a servir per altres funcions menys decoroses.
Els nous líders ja saben què toca fer. Són gent capacitada i qualificada, equips competents i solvents, preparats per guanyar i dirigir. Sobretot, saben de màrqueting electoral, que és un terreny què s’ha de conèixer bé per poder fer quelcom. Així ho corroborarien els resultats de les enquestes i sondejos electorals amb els partits revelació. Aquests serien aquells que estan sabent aprofitar la conjuntura, “finestra d’oportunitat” diuen alguns, “possibilitat històrica” altres, per agafar el relleu que els grans i desgastats partits de la democràcia espanyola estarien deixant a l’abast de noves organitzacions.
Potser, la gent, la ciutadania ja tingui prou amb això. Diuen els analistes que la gran majoria és políticament moderada, que no vol grans canvis. La major part del vot d’alguna de les noves formacions, ni d’esquerres ni de dretes, seria el de persones que han votat durant anys al PSC, el PSOE i fins i tot el PP.
El líder d’un d’aquests partits nous, que ja hauria renunciat als principals principis i propostes que van fer no arriba a un any encara (ni renda bàsica universal no condicionada, ni auditoria del deute a fons ni política econòmica que sigui ecològica, ni dret a l’autodeterminació de les nacions, segons escrivia recentment el professor Martínez Alier) s’apropa ja fins i tot dels militars, guàrdia civils i policies “honestos” que suposadament defensarien la democràcia i el poble, i els elogia mentre és aplaudit per milers en els comicis de la campanya andalusa.
Entusiasmant tot això.
Sebastià Garbí
Deixa un comentari