[D. Martínez] 30 anys, les veus de Txernòbil

Svetlana Alexiévich ens ha regalat unes imatges i relats de la fi de la URSS i dels seus protagonistes que no et deixen indiferent¹. “Les veus o pregària de Txernòbil”, és un testimoni de la gran tragèdia nuclear. Ho fa donant la veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica, on els seus testimoniatges mostren una realitat difícil de superar.

El dia 26 d’abril de 1986, fa trenta anys, la catàstrofe de Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del segle XX. Els seus efectes encara perduren. Segons els experts la zona d’ Ucranía afectada, amb frontera amb Bielorrúsia trigarà més de 100.000 anys en fer desaparèixer la contaminació. Les veus de les esposes dels bombers, de les criatures sense futur, de la gent gran que s’aferra al passat soviètic i que no ha volgut deixar la seva terra, o els nous vinguts arribats d’altres indrets i que han fugit de les guerres interètniques de les antigues repúbliques soviètiques “no sabem d’on som”, no et deixen indiferents. Ens interpel·len respecte al mite de la seguretat de l’energia nucelar, un món sense fronteres on tots i totes, som víctimes potencials.

Fa poc més de cinc anys (febrer 2011) ens ho va recordar Fukushima. El monopoli de les elèctriques i gasístiques a través dels seus peons al Governs de l’Estat (l’ex-ministre Soria els hi ha fet la feina), però la nòmina d’agraïments i de les portes giratòries és molt més gran: Felipe González, i Aznar, són els més notoris, però no son els únics: Josu Jon Imaz (PNB), Miquel Roca i David Madí (CiU) o Joan Hortalà (ERC), aquests consellers d’ENDESA a Catalunya, són altres exponents que no podem oblidar. Un poderós lobbi que impulsa la reobertura de la central nuclear de Garoña, que porta tancada fa més de 10 anys. Son els mateixos traficants de petroli, gas, energia nuclear…, que han imposat el desmantellament de la industria de les energies renovables a casa nostra (impost al sol), imposant un model energètic, brut, perillós, obsolet denunciat per la Cimera de París 2015, que ens aboca a una greu crisi ambiental.

Afortunadament la opinió pública europea i mundial està canviant. Ciutats com a Copenhague, Hamburg o Friburg, aposten per estratègies ben diferents: estalvi, fer créixer el clúster d’empreses vinculades al ús intensiu de les noves tecnologies (i de manera descentralitzada), i una agenda per fer possible el consum d’energia 100 % renovables. No és cap quimera. El cooperativisme per una energia neta (com Som energia), els centres de reflexió i divulgació (com la Fundación Renovables o publicacions com Actualidad Económica) alcen la veu per un nou ús i consum responsable. Els nostres ajuntaments tenen l’obligació i responsabilitat de dinamitzar aquestes pràctiques. La única via possible per deixar un futur sense nuclears i sense combustibles fòssils a les properes generacions. Si en teniu cap dubte escolteu les veus que ens ha rescatat la Svetlana, no us deixaran indiferents.

Domènec Martínez

Soci i col·laborador de Som energia i Fundación Renovables.