Podemos ha sabut connectar amb el descontentament social existent
La dreta casposa d’aquest país ja ha engegat el ventilador de la merda per fer la seva feina. Quina és? Doncs deixar a parir i més, a totes les forces d’esquerra que han ressorgit arrel de les europees.
Per què Podemos ha obtingut 5 escons? Molt senzill, Podemos s’ha construït com un mecanisme que busca introduir l’activisme directament dins les institucions que ens representen, i ho fan amb unes característiques especialment noves. És el partit de la desafecció ciutadana cap a els partits polítics establerts i, cap a la classe política arnada. De cop, al costat d’ells han irromput, paradoxalment dins l’escenari electoral un ventall de noves formacions que res tenen a veure amb el que ens tenien acostumats (C’s i UPyD, no els puc posar en aquest grup, són un altre cosa que res tenen a veure amb el què dic. Una nova falange? Més aviat, sí.) Curiosament aquests nous partits es caracteritzen pel seu caràcter “d’antipartit”, ja que rebutgen les estructures jeràrquiques i els discursos tradicionals. Si hagués de ressaltar una curiositat, diria que el rebuig cap a la figura tradicional del “polític”, així com a les seves dinàmiques. Aquests nous partits volen impulsar canvis en les dinàmiques tradicionals d’un sistema polític putrefacte que han dut a terme principalment el PP i el PSOE. L’èxit o el fracàs en properes eleccions està per venir, però no hi ha dubte que aquestes formacions posaran un altre color a les futures eleccions. Les properes eleccions generals l’elector es trobarà amb un menú més ampli d’opcions polítiques que aniran des dels partits ja coneguts fins els nounats més recents. Queda clar que a molts llocs la ciutadania políticament activa ha començat la seva particular conquesta del Parlament, conscients que el seu objectiu no és fer-se amb el poder sinó en erigir-se en cavall de Troia per exercir pressió a favor del canvi polític des de dins les institucions representatives. Que “això” ha fet un tomb cap a l’esquerra, és evident, però cap a una esquerra més enllà del PSOE. Les promeses ja no són suficients —a més, ningú se les creu—, els dirigents que van obrir la porta de l’austeritat i les retallades exprés (PP-PSOE-CiU) tenen la mateixa credibilitat a hores d’ara que els intents de La Razón per fer veure que és un diari.
Podemos ha sabut connectar millor amb el descontentament social existent, en canvi el PSOE —enclavat en la socialdemocràcia que va abandonar per acontentar els mercats i la banca—, ha optat per que uns pocs decideixin primer sobre el seu futur enlloc de fer-ho tots, o sigui, com en els vells temps, o sigui, com sempre. La hipòtesi de que acabaria com el PASOK cada dia que passa agafa més cos. L’austeritat ha empobrit els grecs i també ho ha fet amb nosaltres. El PASOK s’ha enfonsat i el PSOE li queda mig hora, cada vegada els queda menys temps.
Tots aquests nous partits han sorgit per la crisi econòmica, la indignació i de la desafecció amb la política. Han esdevingut un fòrum de debat, un punt d’unió d’idees per poder formular una nova societat. No estan en contra de la democràcia, sinó dels polítics corruptes. Milers de persones, amb o sense feina, joves, jubilats, pares de família han desafiat a les estadístiques.
Naturalment no podien faltar les intervencions dels il·lustres manipuladors d’opinió, els quals es mostren molt crítics amb el tracte s’està fent de tot plegat. La veda ja s’ha obert i han arribat a dir coses com que aquests “no faran política, només faran propaganda”. D’altres ja han dit que aquest moviment és fruit d’una campanya electoral “carregada de demagògia, perquè no hi ha diners, i els partits s’han dedicat a fer un discurs més ideològic que ha fet que l’aparició d’aquests nous partits hagin encaixat molt millor” (si us plau que m’ho expliqui algú, li estaré profundament agraït). Per contra, aquests tipus de partits, farà que la dreta tingui una afluència de vot més gran a les properes eleccions. Temps al temps.
Aquí del que es tracta és d’aconseguir un canvi significatiu a la vida política i social, però un canvi que només pot arribar gràcies a una entesa de la societat, la classe política i l’anomenat estat de dret. Sempre que no es vulguin canviar les normes, clar.
El ressò comença a ser internacional; la ultradreta —amb el PP al capdavant militarà més que mai—, amb uns arguments que ratllen el deliri, ja ha deixat anar i sentenciat: “no hi ha full de ruta”, “el futur és incert”, “Hitler també va guanyar unes eleccions així”, “aquests són els que fan escraches”, “només volen un país tipus Veneçuela o Cuba”… El que queda clar és que aquesta gent ens han sacsejat a tots plegats, però sobretot a tota una societat que no sabia sortir del seu autisme.
Canvi real? No puc deixar de banda que això han estat unes europees, i allà ha guanyat la dreta i l’ultradreta, la qual seguirà aplicant la piconadora, però ara amb unes quantes mosques colloneres al seu volant i un bon grapat de pedres a les sabates.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari