Ni estan tots els que són, ni són tots els que estan.
1. Francesc Marc Àlvaro: Periodista. Diuen que és assagista i escriptor. El 85% dels seus articles no tenen cap mena d’interès i les seves intervencions encara menys. Mediocre i fàcil de treure de casetes. Té marcades les línies vermelles des de CiU. Li encanta anar de farol.
2. Gonzalo Bernardos: Economista. Avui és d’esquerres, demà liberal i l’altre encara no ho té clar. Juga a fet i amagar amb la qüestió independentista. Canvia més de parer que els preus. Qualsevol tema sempre acostuma a acabar-lo amb «l’espoli fiscal». Cada dia carrega cap a una banda. Desconec si canvia sovint de medicació.
3. Antonio Franco: Periodista i ex director d’El Periódico. Àngel caigut, en aquests moments amb poca prèdica. Habitual del Cuní, un altre que ha convertit el seu programa en un cementiri d’elefants. És un apèndix de l’aparell socialista.
4. Joan B. Culla. Historiador. El nostre gran conservador catalanista junt amb Agustí Alcoverro. És l’autèntic professional de la tertúlia, des que obre la boca tot esdevé una enorme casa de cites. Qualsevol atac a CiU se’l pren molt malament. Historiador oficial del Règim i de TV3.
5. Ernest Folch. Editor. Molt independentista i socialdemòcrata. El seu compromís amb el país i el Barça és inqüestionable. Representa al jove emprenedor adaptat. És un diesel, comença fluix i acaba sempre excitat a mesura que avança el programa. Dóna bastant color i joc a les mateixes.
6. Joan Carles Girauta: Periodista. Ultraconservador, espanyolista i catalanofòbic. La seva trajectòria ve d’escriure en diaris ultres. Camufla tot el seu extremisme amb una pàtina de liberalisme de traca i mocador. Les seves opinions més profundes surten totes de l’estómac.
7. Joan Tàpia: Periodista tenyit i ex director de La Vanguardia. Espanyolista i mercenari de l’opinió del PSOE. És molt lleial «al reino», les seves intervencions es limiten a repetir literalment el que diu el partit. És d’aquells que intenta ser irònic i cínic, de forma pausada, però amb la gràcia al cul. És el prototip de català que més agrada als espanyols.
8. José Antich. Periodista i director de La Vanguardia. Molt conservador. És la veu de la burgesia catalana que intenta influir, sobretot en la política de CiU. Gos d’atura del grup Godó. Particularment em posa dels nervis la seva manera de parlar. Infausta oratòria.
9. Esperanza García. Advocada. Ex militant de Ciutadans. Ara està molt satisfeta de pertànyer al PP. El seu Déu vos guard és aquest: «Ser no nacionalista no significa ser españolista». El seu principal mèrit polític és haver estat l’anterior candidata a l’alcaldia de Barcelona per Ciutadans. Defensa contínuament coses com: «El PP és una amplia casa plural y de consenso». Tan àmplia i consensual és la casa on està la Espe-2, que no m’he pogut resistir a parlar d’ella. Té uns conceptes molt curiosos sobre l’Estat i l’autonomia moral, o sigui, els mateixos que els que té el PP més ranci. Molt coherent amb tot el que diu, reaccionari i caspós, però coherent.
10. Juan-José López Burniol. Notari. Defensor en el seu moment de les tesis federalistes, en aquests moments ja no. Forma part del consell de La Caixa, «empresa catalana» que fa mans i mànigues per que res canvií i per seguir mantenint el sistema dels «assentats sobre l’estat» , on aquest fidel notari és el més fidel vassall. És un unionista mendicant i amable, amb una certa dosi de capellà llest. López Burniol veu arribar el punt de no retorn, i està fent una darrera crida a España per a que l’escolti. El que tothom sabia des de feia anys, ara ell ja ho ha assumit i repeteix el mateix cada dia que surt pels mitjans. Paraula de notari, doncs això.
11. Joan Major: Ex-Ministre del PSOE. Dreta molt moderada. Li entra urticària cada cop que algú esmenta la independència de Catalunya. Personatge gris marengo, no aporta res quan diu alguna cosa. Si t’acostes a ell pots arribar a escoltar el mar.
12. Lluís Foix. Periodista a sou del grup Godó. Conservador de la vella escola. Persona molt culte, l’edat li permet anar per lliure. El seu immobilisme a vegades exaspera. Molt orgullós de ser de ponent. Respectat per molta gent.
13. Màrius Carol: Periodista i bon vivant. Un moderat de dretes. Rabiós convergent, es posa nerviós amb molta facilitat. La seva intel·ligència és la d’un dandy vingut a menys. Són molt més interessants les seves corbates que les seves opinions. Fa veure que domina molts temes.
14. Manuel Cuyàs. Periodista i veu oficial de CiU. Molt i molt catalanista. Té molta dificultat quan tracta d’argumentar les teories més simples. Avorreix a les pedres i acostuma a contradir-se ell sol.
15. Jordi Barbeta: Periodista. Conservador i molt catalanista. Un altre soldat del grup Godó. És molt difícil trobar-li alguna virtut encara que t’hi esforcis. Persona temperamental, intenta caure bé, no acaba de definir-se quasi bé mai, no té cap mena de sentit de l’humor, s’hi esforça. Poc brillant a l’hora d’argumentar. Té una especial debilitat cap a CiU.
16. Enric Juliana. Periodista. És el Nostradamus de la política catalana des de Madrid. Mai deixa de banda la pedanteria i les infinites relacions que sempre busca entre Catalunya-España i Itàlia. Molta gent sembla que hagi fet un vot d’humilitat quan el té al costat. Mai saps si parla de dogmes seus, mitges veritats, visions de futur… Si la paraula botifler no estigués tan desprestigiada, aquest senyor amb nom de sopa és el gran exemple. Tanta repetició d’idees al final també em fa sospitar que no coneix massa a fons la política, llevat de quatre eslògans i idees que devia aprendre els primers mesos de corresponsal i que ara repeteix sempre que pot. Hi ha gent amb prou capacitat retòrica com per fer-te una tesis doctoral després d’haver llegit només una columna del diari. Si això d’aquí fos Anglaterra, el Juliana seria un tory amb perruca i tot. El seu mercat ideològic està en caiguda lliure i això costa d’acceptar.
17. Miquel Porta Perales: Enginyer tècnic químic i Llicenciat en Fil. i Ll. Un amic m’ha dit que és escriptor. Ultraconservador i molt espanyol. Els seus arguments són un recull de tòpics directament. Un altre gran catalanofòbic, escoltar-lo és com un exercici superlatiu per posar a prova els nostres nervis. Fa riure bastant sovint. Indigent intel·lectual en estat pur.
18. Mónica Sabata: Psicòloga que parla molt. Fa honor al seu cognom. Amb la seva veueta de flabiol ens declara el seu amor sincer per i cap a Catalunya. Entre un plat d’arròs bullit i ella, no sabria què escollir, ho posa molt difícil.
19. Paco Marhuenda: Periodista. Ultraconservador proper al franquisme més ranci i caspós. Escoltar-lo és una experiència propera al consum massiu de psicotròpics. Espanyolista fanàtic, no amaga les seves simpaties per l’ultra dreta. Així que obre la boca ja se li veu el llautó. No té cap mena de sentit del ridícul i acostuma a tenir alguna que altre rebequeria de nen petit. Les seves sentències són com un rot de gitano. Arribes a pensar si les té totes.
20. Patrícia Gabancho: Periodista i escriptora. Persona afable i molt assossegada. Socialdemòcrata i bastant independentista (nascuda a l’Argentina). Culta i sempre ben informada. Molt solvent i decent en els seus arguments dins el panorama existent.
21. Pere Portabella: Director de cinema. Socialdemòcrata de sempre, i ara catalanista. No calla mai. Cap mena d’interès en el què diu i com ho diu. Les seves exposicions ratllen sempre l’obvietat. Curiosament els altres tertulians acostumen a ignorar-lo.
22. Pilar Rahola: Periodista. Ex de la política i vividora. Dreta moderada i sobirana. Provocadora nata. No calla ni sota l’aigua, la qual cosa deixa al descobert la seva poca formació intel·lectual. Titella de CiU, sempre al costat de la menjadora, ja que en aquest lloc està més tranquil·la. Piròmana a la que li encanta la demagògia aquella que està més a prop del show que tant li agrada. Odi irracional cap a ERC. És llesta més que intel·ligent. Excessives ànsies de protagonisme.
23. Toni Bolaño: Periodista espanyolista del PSOE-PSC-PSOE. Les seves opinions les escriuen per Fax des del carrer Nicaragua, i ell es limita llegir-les. Els seus contactos (com ell diu), dins del partit són quasi bé pornogràfics. Anticatalanista d’aquells que encara parla de xarnegos. La seva presència és per quota. Molt justet.
24. Xavier Sala-Martin: Economista neoliberal i independentista fins on calgui. Sempre diu el que li dóna la gana, però amb arguments. Quan desconeix alguna cosa, és dels pocs que ho diu sense embuts. Tècnicament impecable. Fa molt de temps que ha caigut en gràcia.
25. Vicent Sanchis. Periodista. Ex director de l’Avui. Instrument mediàtic del nacionalisme conservador català. Estómac agraït des del 88 quan el sr. Prenafeta fa fitxar-lo per L’Observador. Producte paradigmàtic de la menjadora de CiU. Vicepresident d’Omnium, presideix el Consell Editorial de la Corporació. La seva filosofia es redueix a: «la culpa de tot és dels funcionaris», «és injust dir que els polítics són culpables de res (com creu tot déu)», «tot el que és privat és meravellós i el que és públic és un desastre» i «les polítiques de retallades són les úniques bones».
26. Víctor Amela: Periodista. Persona estranya, curiosa i enigmàtica. Quan parla sembla un personatge sortit d’una pel·lícula de Tim Burton. Contagia ignorància i bon rollo al mateix temps. Quan parla de coses profundes és supera tot sol. Espanyolista al que li avorreix molt parlar de Catalunya. El seu autoodi és comparable al seu català.
27. Xavier Bru i de Sala: Escriptor. Dreta moderada amb els anys, sobirania quasi bé britànica. Irònic, bromista i bon orador que a vegades només entén ell el que diu. Poeta vingut a menys.
28. Xavier Sardà: Periodista. Socialdemòcrata espanyolista. La seva afició a «coses diverses» i els seus últims fracassos a la TV l’han deteriorat bastant. Pedant, caricatura d’ell mateix. Li fan un flac favor mantenint-lo a les tertúlies, ja que la seva presència és sinònim de caos, provocació i desori. Les vaques del meu poble tenen més criteri i interès que no pas ell.
29. Salvador Cardús: Sociòleg i periodista. Naturalment no podia faltar el gran entre els grans: Social-liberal, independentista on els hi hagi. És com una mena d’esperit sant, ja que el pots trobar a tot arreu. Les seves intervencions són classes magistrals. Persona d’ordre que sempre té una opinió assenyada, impecable, oportuna i definitiva de tot. Autèntic tuttologo. A la Universitat la seva prèdica no és la mateixa que la dels mitjans i el carrer.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari