Des del 3 de desembre de 2004, el CERMI (Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad) està demanant que es modifiqui el vocabulari empleat a l’article 49 de la Constitució espanyola. Ni tan sols demanen un canvi en el contingut, si no en la forma. L’article de la polèmica és el següent:
“Los poderes públicos realizarán una política de previsión, tratamiento, rehabilitación e integración de los disminuidos físicos, sensoriales y psíquicos, a los que prestarán la atención especializada que requieran y los ampararán especialmente para el disfrute de los derechos que este Título otorga a todos los ciudadanos.”
La petició del CERMI solament afecta una paraula d’aquest article. No es demana una modificació del contingut. Es demana que la paraula “disminuido” desaparegui i es substitueixi per “persona amb discapacitat”. Un terme que ja accepta l’ONU. De fet, a la Convenció de l’ONU dels Drets de les persones amb discapacitat de 2006, que Espanya va signar al 2008, ja figura aquest terme. Posats a demanar, el CERMI podria demanar que realment es complís l’article 49 en la seva totalitat. No sembla una petició massa ambiciosa el canvi d’una sola paraula si es posa en situació històrica i lingüística. Doncs ja tenim servida la polèmica al Parlamento.
A priori, pot semblar una qüestió fútil el canvi d’una paraula per un altre però no és així. Fa molts anys que reivindiquen les persones amb discapacitats que s’utilitzi un llenguatge respectuós quan es parli de nosaltres. No és la meva intenció reproduir aquí els adjectius que he hagut d’escoltar al llarg de la meva vida, sense permís d’ofendre’m perquè eren paraules molt semblants a la que utilitzava la mateixa carta magna. “Disminuït”, pensem… qui utilitza actualment aquesta paraulota? Actualment, al diccionari de la RAE i al Gran diccionari de la llegua catalana aquesta paraula encara té l’accepció
de Persona restringida en les facultats físiques o mentals. Un disminuït físic, mental. Tot això pot semblar una qüestió trivial però no ho és.
Les paraules formen el nostre pensament, i el nostre pensament, les nostres accions. Els col·lectius de persones amb discapacitats fa anys que lluitem pels nostres drets. Des de 2006, amb el marc legal de l’ONU, vam demanar que aquesta paraula desaparegués del marc legal, i aquesta és una de les nostres lluites des de llavors. Aquest any, el Govern espanyol se n‘ha fet ressò i s’ha debatut al congrés.
Potser vivim en un temps convuls que requereix decisions importants i urgents, però atendre peticions tan antigues també ho són quan afecten la dignitat de 3.257.058 persones amb un grau de discapacitat reconegut igual o superior al 33% (a data de 31 de desembre de 2019). I és que encara es pot veure cartells amb la paraula “disminuït” que fan mal als ulls.
El llenguatge evoluciona amb la societat i, cada cop, més ràpidament. Acceptem amb facilitat neologismes i paraules que cauen en desús com, afortunadament, disminuïts. Actualment, no és que hi hagi un consens en el propi col·lectiu de persones amb discapacitat. De fet, hi ha persones que no accepten capacitats diverses per considerar-lo massa ambigu o no es troben còmodes amb el terme diversitat funcional…
Evidentment, cada persona amb discapacitat té dret a la seva opinió i, en cas de dubte, un nom ben maco per nombrar-les, el seu propi nom. Perquè abans de la diversitat, discapacitat… va la persona. Però si parlem d’un text oficial com la Constitució s’ha de prendre una decisió i ja tenim un referent en un text oficial com és la Convenció de l’ONU dels Drets de les persones amb discapacitat de 2006. Així doncs, per no embolicar més la troca, s’hauria d’acceptar “persones amb discapacitats”, com diu l’ ONU, o un terme que posi en relleu que parlem de persones abans de tot.
La paraula disminuït ja inclou el prefixe dis que implica una negació o contrarietat i, a més a més li suma “minuït” que no negarem que dona una idea d’insignificància flagrant. Si valorem una miqueta la dignitat de les persones amb discapacitat, no costa gens entendre la nostra petició. No volem que un text legal doni suport al paternalisme del qual fugim. Però, com que tenim un pati de col·legi en comptes d’un Congrés, ja tenim la troca embolicada. El vocabulari que s’utilitza en textos legals que afecten el nostre dia a dia ha de reflectir aquesta realitat de la forma més fidel possible i només demanem això.
Estrella Gil García, escriptora i activista de Prou Barreres
Deixa un comentari